El valor de l’educació

El divendres, aprofitant que el sol es va deixar veure a la fi de la setmana blanca (tràgica n’han dit alguns), vam fer una escapada a la capital amb la meva filla. Ella es va comprar l’últim llibre del John Boyne, i jo, casualment, l´últim del Haruki Murakami. Caminàvem pel carrer xerrant davant la possibilitat que ens toqués el sorteig que els de l’editorial Empúries han posat en marxa per fer un viatge a Tòquio i parlant dels japonesos, sense imaginar que el poble japonès acabaria sent protagonista de les noticies poques hores després. Si en vam parlar, a més del fet d’explicar-li qui era en Murakami i perquè m’agrada la seva literatura, va ser perquè ens vam creuar amb unes noies japoneses, i una portava una màscara a la cara. Li vaig explicar a la meva filla que aquella noia no portava la màscara per por a contaminar-se de res, sinó perquè probablement estava refredada i era ella la que no volia encomanar a ningú.

Explico això, perquè de totes les imatges vistes d’ençà que tots els desastres possibles s’han posat d’acord per fer-se veure al Japó, una de les que més ha sorprès, ha  estat el comportament educat i organitzat d’aquest poble d’orient. Un poble, on l’educació i el respecte vers l’altra prenen tanta importància i és pilar dels seus valors, a mi, us confesso que a més de fascinar-me, em provoca una enveja immensa. Que ningú erri i cerqui estranyes teories deterministes, aquest comportament és producte de l’educació i els valors en els que han crescut des de ben petits.

De fet, tot i que potser sense un sentit de grup tant ferm, hi ha altres pobles al món que de l’educació i el respecte n’han fet un pilar.

Més al nord de casa, però culturalment més propers, tenim pobles com els escandinaus, on amb una cultura que no té res a veure amb la nipona, també han sabut fer de l’educació un eix vital.  Quina meravella conduir per les carreteres de Suècia, posar l’intermitent per avançar el cotxe del davant, i aquest, afluixar la velocitat i apartar-se una mica a la dreta perquè l’avancis amb seguretat. Quin goig caminar per Copenhaguen sense escoltar ni un sol clàxon ni crits pel carrer. Quina vergonya quan els danesos et parlen en danès, els fas saber que desconeixes la seva llengua i, ràpidament es posen a parlar-te en anglès. Com diu la protagonista d’una novel·la que encara no heu llegit cap de vosaltres: Potser fa fred i tenen poc sol, potser no tenen pa amb tomàquet, però tenen una cosa que fa anys que a casa nostra hem perdut, tenen educació.

La nostra és una cultura que presumeix de saber combinar el seny i la rauxa, però tinc la impressió que fa temps que la rauxa s’ha cruspit el seny, s’ha confós formació amb educació, i així anem. Es fa difícil saber com reaccionaríem nosaltres davant de tanta desgràcia com la patida pel Japó, però em sembla que aquí ens cau un dia la lluna al damunt, i d’entrada, la culpa seria del govern, el d’aquí o el d’allà. Potser és hora d’assumir tots plegats, que som lluny de l’educació i el sentiment de comunitat dels japonesos per poder saber que volem ser quan siguem grans.