Un tren a la Toscana

 

 

En Ricard, un home de quaranta cinc anys que duu una vida insulsa i monòtona, un dia es veu obligat a revisar el seu camí vital i tot el que l’envolta. Paral·lelament, la Júlia, una noia en la trentena a qui la vida ha col·locat en un carreró aparentment sense sortida, de sobte un dia es creua amb en Ricard. A partir d’aquell moment les seves vides començen a canviar, i petits fets cada cop més inevitables els condueixen, sense esperar-s’ho, l’un a la trobada de l’altre.

 

 

Al llarg de la novel·la, amb més o menys intensitat o només amb petites pinzellades, es fan presents temes com el mobbing laboral, el valor de l’amistat, les relacions de parella, la relació amb els fills, la mort, el masclisme, el racisme o el classisme social. I tot això, amanit amb la música que acompanya els protagonistes en la seva vida diària que li dona un caire intimista i que ens ajuda a sentir-nos-hi propers.

Josep de la Casa. NARRATIVA. 188 pàgines. Setzevents editorial

ISBN: 978-84-92555-89-5

____________________________________________________________________________________________________

“Amb una prosa subtil, clara, amb ganes d’acostar-nos a l’interior dels personatges, aquesta novel·la escrita gairebé amb ritme cinematogràfic, captiva el lector i l’endinsa en uns personatges en els quals es fàcil sentir-se identificat. L’autor, a més, amb bon ofici, captura les emocions i les transmet als lectors amb subtilesa i proximitat.

Albert Calls – Periodista i Escriptor

 Un tren a la Toscana és un exercici de reflexió minimalista, una història on sentiments i obligacions es barregen amb elegància, donant relleu a les coses petites, fent important el dia a dia. L’estil literari, precís i amable, mai es posa per damunt de la història, sinó que condueix al lector de la mà de la narració d’un capítol a l’altre, fent que se senti acompanyat d’una fràgil i profunda humanitat que amara cadascun dels paràgrafs, cadascuna de les situacions.

Manel Subirats – Escriptor

 En Josep de la Casa escriu com si les coses més etèries de la vida fossin materials i tangibles. Amb Un tren a la Toscana el lector pot copsar els sentiments dels seus protagonistes com si estigués assistint en directe als esdeveniments que conformen el seu món, i que són, al capdavall, una mica els de tothom.

Jordina Ayats – Escriptora

 Amb un gran domini del ritme narratiu, l’autor ens dibuixa les vides desencisades d’un home i una dona que, malgrat tot, no renuncien als seus somnis.

Josep López Romero – Escriptor

 

MISSATGES D’ALGUNS LECTORS:

Josep,

He recuperat les notes que vaig fer tot just acabar el teu llibre “Un tren a la Toscana”. M´ha agradat molt, és fresc i natural, i emana una senzillesa que t´enganxa desde un principi. Els personatges són persones normals en un mon normal, ón és fàcil identificar-nos o pensar en algú… i les situacions són o poden ser ben reals en la vida de qualsevol de nosaltres. M´ha fet reflexionar i molt.

És brutal com descriu la complicitat que es crea, desde el primer minut, entre dues persones totalment desconegudes i aparentment sense res en comú. El diàleg és tan fresc i espontani que és possible que a l´autor li hagi passat alguna vegada a la vida una situació semblant. A mi m´ha passat i em sento tan identificada…De debò. Aquesta sensació d´entendre perfectament a l´altre, de conèixer-lo, de saber el que pensa fins i tot.És com un instant màgic. La capacitat de conversa que es genera és difícil d´explicar d´ón surt, quan, en les parelles respectives, és quasi nul.la.

_________________________________________________________________________________________________

Hola Josep

nomes felicitar-te pel teu llibre. M´ha encantat !!

El vaig veure anunciat un dia al Abacus de Terrassa, em sembla que presentaven els autors de la ciutat, i com marxava al cap de poc a la Toscana, nomes pel titol, el vaig comprar.

Dir-te que m´ha sorpres en positiu ja que no sabia cap on aniria la historia. T´animo a escriure una segona part, sapiguer si els personatges ara que s´han trovat, poden evolucionar com a persones, es decideixen a fer un pas endevant i millorar les seves vides.

_________________________________________________________________________________________________

Bona tarda Josep,

Acabo de llegir el teu llibre. Hi ho he fet molt ràpid. Dir-te que m’ha agradat molt, i no tinc cap necesitat de dir el que no és. Una història real i diaria, molt ben expresada i que molta gent si pot sentir reflexada.

Et felicito.

Que continuis escrivint i expresant-he bé, sobretot amb aquestes quotidianes vivencies, reflexe del dia a dia de les persones.

__________________________________________________________________________________________________

Hola josep ,

Fa poc, vaig llegir un llibre,  “un tren a la Toscana “. Un llibre preciós de molt i molts sentiments i que em vaig llegir en una tarda de divendres  ( l’endemà de sant Joan). Un llibre fàcil que enganxa des de el principi… una joia…

I, saps?, és la primera vegada que llegeixo i escolto  l’iPhone a l’hora! clar, la Katie Melua i el Van Morrison !!. No m’havia passat mai ! i es un luxe sentir les mateixes cançons que els personatges del llibre escolten, “in the garden “, “ghost town”….

Moltes gràcies per tot, ha estat un realment un plaer Josep , i sobretot no deixis MAI, MAI d’escriure !! Ets molt bo i molt valent !

________________________________________________________________________________________________

Hola sóc la Carme,

Ja sé que no em coneixes, et diré que em va regalar un llibre: “Un tren a la Toscana”.

En primer lloc et vull felicitar per el teu llibre, el qual m’ha fet reflexionar sobre la nostra pròpia vida, i altres aspectes.

A mi m’agrada molt llegir, sobretot novel·la, i et diré que no puc dormir sinó agafo un llibre sigui a l’hora que sigui.

Sé que es el teu primer llibre, ignoro si n’estàs escrivint un altre, si la resposta es positiva segur que aquesta vegada el compraré, i sinó l’estàs escrivint t’animo a que ho facis.

Moltes gràcies.

_______________________________________________________________________________________________

L’OPINIÓ DE L’EDITOR

Hi ha novel·les que funcionen com un mirall, però el lector no ho sap. Hi mires, creient que només és una finestra al món… després descobreixes que parla de tu. “Un tren a la Toscana” és així.

“Un tren a la Toscana” no és una novel·la per passar l’estona i prou, jo crec que mai no la trobareu als aparadors de les llibrerietes dels aeroports, on només s’hi compren lectures que vagin bé per matar el temps; tampoc no és un assaig filosòfic o psicològic, tot i que té una mica de tot plegat.

“En Ricard i la Laia sabien que eren a un pas d’interpretar ells un guió lliure d’una segona part de “Lost in translation”. Ho sabien sense dir-s’ho, ho sabien i ho desitjaven, però també sabien que el final pensat per la Sofia Coppola era perfecte, tan perfecte que no en podien triar un altre per a ells dos”. El tren a la Toscana viatja per un paisatge mòbil amb una destinació concreta. No te’n pots baixar. Saps que el tren, com la història, com el temps, avança irreductiblement. En el cas d’en Ricard i la Laia, com després també en el de la Júlia, el destí no es pot defugir, sembla que conspiri per fer-te complir els teus somnis i, per molt que interpretis un paper, el final perfecte és inevitable.

“Un tren a la Toscana” és un exercici de reflexió minimalista, una història on sentiments i obligacions es barregen amb elegància, donant relleu a les coses petites, fent important el dia a dia. L’estil literari, precís i amable, mai es posa per damunt de la història, sinó que condueix al lector de la mà de la narració d’un capítol a l’altre, fent que se senti acompanyat d’una fràgil i profunda humanitat que amara cadascun dels paràgrafs, cadascuna de les situacions.

D’altra banda, el plantejament és una genialitat, per la seva naturalitat i senzillesa, i dóna resposta immediata a la curiositat que desperta el títol. El progrés de la narració soluciona les situacions del món “real” mentre explica els motius del món interior. El correlat entre totes dues realitats és un altre encert. Tota la trama està ben construïda i és versemblant, no hi ha estridències i fa que el lector frisi per saber-ne el desenllaç, que com en el cas de la pel·lícula de la Sofia Coppola, no podia ser d’altra manera.

El final obert, doncs, no pot ser millor, tanca la història mantenint el suspense i els interrogants, i atorgant a totes les pàgines anteriors la dimensió humana que li escau a una narració com aquesta.

No cal dir que recomano de totes totes la novel·la d’en Josep. Amb els llibres que em compro em passa com amb les pel·lícules, un cop llegit o vista, els acostumo a regalar, perquè cada cop m’agrada menys guardar coses, i a casa només hi vull tenir allò que realment m’interessa i que sé que un dia voldré tronar a revisar. “Un tren a la Toscana” és un dels llibres que guardaré a la lleixa.

Manel Subirats

7 d’abril de 2011, Montseny.

 

PROPERA PARADA: CULTURA

Josep de la Casa (Terrassa, 1964), explota com a escriptor en aquesta la seva primera novel·la. Ha trigat tres anys en escriure-la però de veritat que l’ espera ha valgut la pena.“Un tren a La Toscana” no és un viatge de plaer, fet un calorós mes d’ agost, ni un viatge de negocis un o dos dies a mitjans de setmana, no, “Un tren a La Toscana” és una fugida en tota regla d’ una vida que ens oprimeix, una vida que no és com nosaltres l’ havíem somiat.

La Júlia viu en la trentena, amb un pare mig alcohòlic, dèspota com ell sol i una mare malalta a qui li ha de fer tot. Separada d’ un home que la va anul·lar com a dona ha perdut els seus somnis de jove, una cosa que les seves amigues li deien.

En Ricard viu sota el jou del treball de la seva dona i de tota la família d’ aquesta. Fins i tot no manté bones relacions amb la seva pròpia filla. Ja li deien els seus tiets, la Victoria i el seu nuvi en Martí, fins i tot la seva germana Marta, que va morir sent una adolescent i amb qui tenia una amistat indestructible.

Amb aquests dos personatges en Josep de la Casa ens fa remoure el nostre propi passat, i ens fa preguntar-nos que hagués passat si…..

Una novel·la plena de sentiments a flor de pell, que ens farà plorar de ben segur, amb uns personatges perfectament delineats, de traços senzills però d’ una sofisticació aclaparadora.
“Un tren a La Toscana” es el nostre Itaca, El Dorado particular d’ uns personatges que volen tancar una porta però que necessiten desesperadament obrir una finestra per on fugir.
De ben segur desprès de devorar el llibre reflexionarem sobre la nostre pròpia vida, com ho fan en Ricard i la Júlia quan es troben al tren viatjant cada un d’ ells cap el seu lloc de treball.
Qui no ha volgut mai poder canviar la seva vida en un moment donat? Ens vam equivocar fent alguna cosa per arribar on som ara mateix? Esta a les nostres mans fer un gir radical a tot el que ens envolta? Això es el que ens preguntarem en acabar el llibre i segurament molts de nosaltres donarem aquest primer pas per canviar-ho, comen Ricard.

Deliciosament romàntica, elegant, fresca, real, i ideal per la tardor, quan cauen les fulles dels arbres, la ciutat te un color marró i el cel es torna gris.

SALVA G. (Propera Parada: Cultura)

 

ENTREVISTA AL TERRASSADIGITAL.CAT

Josep de la Casa, autor de la novel·la ‘Un tren a la Toscana’14.06.2011

“Viure d’escriure és difícil, fer-ho en català em temo que és quasi utòpic”

Josep de la Casa (Terrassa, 1964) presentava el passat 4 de juny a la Cooperativa Abacus de Terrassa la seva primera novel·la, Un tren a la Toscana, editat per l’Editorial Setzevents. L’obra dibuixa les vides desencisades d’un home i una dona que, malgrat tot, no renuncien als seus somnis. Escrit amb un llenguatge fresc i planer, l’autor ens convida a reflexionar sobre com les circumstàncies al nostre voltant sovint ens tenallen i no ens deixen ser propietaris del nostre destí… dels nostres somnis. 

– Què trobarem en la teva primera novel·la?

Un mirall on de ben segur que els lectors s’hi poden veure reflectits en algun moment al llarg de la novel·la. Un tren a la Toscana és una novel·la intimista que aborda amb més o menys presència temes com el mobbing laboral, el valor de l’amistat, les relacions de parella, la relació amb els fills, la mort, el masclisme, el racisme o el classisme social.

Una narració molt realista que reflexiona sobre com la responsabilitat i el que cal fer ens van marcant el nostre camí vital i no sempre sabem aturar-nos i revisar si és per on volem anar.

– La novel·la la vas començar a escriure fa uns cinc anys, va créixer al llarg de tres, la vas desar en un calaix durant molt de temps i l’has rescatada ja en fa més d’un. Sembla un procés tortuós.

Escriure no és tortuós, és complex, però apassionant. Vaig desar la novel·la, ja que, si bé el somni de publicar era viu, no tenia referències objectives del meu nivell literari fins que l’atzar em va posar davant d’un escriptor que em va llegir i em va encoratjar a treure-la a la llum. I aquí sí, és on descobreixes el procés tortuós que comentes. Enviar manuscrits a les editorials és senzill: segells al sobre o arxiu pdf al mail i som-hi!! Aconseguir que obrin el sobre i et llegeixin ja és un altre tema. A Setzevents, una editorial petita però que posa molt d’amor per la literatura de qualitat en la nostra llengua i pels autors del nostre país, van obrir el sobre, es van enamorar del meu tren i van apostar per posar-lo a la via i fer-lo rodar.

– Com va anar la presentació d’Un tren a la Toscana a la teva ciutat?

Molt bé. Una experiència extraordinària on em vaig sentir embolcallat per la gent que m’estima i on vaig comptar amb la sort de tenir al costat el meu editor, en Manel Subirats i la promotora de l’editorial Jordina Ayats, que va parlar de la meva obra en termes tan elogiosos que quasi em va fer vergonya parlar a mi. No cal dir que la gent de la llibreria Abacus va posar totes les facilitats perquè l’acte sortís perfecte.


– Habitualment ja escrivies articles, per exemple al diari digital Indirecte.cat. Què t’ha decidit a fer el pas i a decantar-te pel món de la literatura?

La literatura sempre ha estat primer, altre cosa és que ara gràcies a la publicació del llibre m’he fet visible com escriptor. Els articles a l’Indirecte arriben per una d’aquelles casualitats de la vida. Un amic meu té amistat amb un dels editors i coneixent la meva afició per encadenar lletres em va proposar escriure articles. És un procés molt diferent de la creació literària però m’agrada força i penso que és bo escriure de la realitat que ens envolta de tant en tant i aparcar a estones els personatges de ficció. No em faria res poder practicar l’art de l’article des d’un mitja escrit d’una manera més professional.

– Què et va inspirar l’argument, hi ha algun element autobiogràfic?

Un tren a la Toscana va néixer com un conte, un relat curt que havia de formar part d’un grapat de relats en clau d’humor i ironia. Va ser precisament un element autobiogràfic que va fer que el relat on apareixia el protagonista del llibre no aconseguís trobar el to d’humor que em calia. Malgrat tot, em va agradar el que havia escrit i és quan prenc la decisió d’intentar el projecte d’escriure una novel·la. Vaig prendre distància amb el protagonista creant-li una vida molt allunyada del que ha estat el meu camí vital, excepte en la part on és víctima del que ara s’anomena mobbing laboral. Jo vaig ser víctima d’un assetjament laboral per part d’una cap i em va semblar que m’aniria molt bé desenvolupar la novel·la a partir d’un fet similar en la part que correspon al protagonista masculí. Malauradament, com dic a la novel·la, hi ha molta gent que pateix per caps que es creuen superiors pel sol fet de tenir autoritat laboral, que no moral.

– Dius de tu mateix que del llegir n’has fet passió. Quines són les teves influències literàries?

Em fa una mica de vergonya parlar d’influències, ja que sóc massa lluny del nivell literari dels autors que més segueixo. Però si cal una llista dels autors que llegeixo tan bon punt treuen llibre nou obviant el que en puguin dir els crítics: Paul Auster és el primer, seguit per John Irving, Alessandro Baricco, Haruki Murakami, i per posar un clàssic modern, Stefan Zweig, l’autor amb la major capacitat per esmicolar i analitzar els sentiments humans que mai he llegit. Si he de donar un nom en castellà, tinc debilitat pel David Trueba; i de casa, el Jaume Cabré em sembla immens i al nivell dels grans autors universals.

– Aquesta primera novel·la és el començament d’una carrera literària? Penses continuar publicant? Estàs treballant en alguna nova obra?

Aquesta és la idea. No tinc cap intenció de deixar d’escriure, tot i que no sé si el concepte carrera literària en un país com el nostre amb una llengua sense el pes que li pertoca és possible. Viure d’escriure és difícil, fer-ho en català em temo que és quasi utòpic. Espero que ara que he aconseguit publicar la primera, el camí per publicar la segona sigui menys tortuós, per fer servir les teves paraules. Tanmateix, sempre s’ha dit que publicar la segona novel·la pot ser més difícil que la primera. Confio però, que el fet que aquesta estigui tenint tan bona acollida ajudi a fer sortir la segona i les que puguin venir.

He acabat una segona novel·la que estic revisant, amb un estil molt allunyat d’aquesta, on l’humor i la sàtira són els protagonistes. El tema té força i seria molt comercial, però em permetràs que no te’n desvetlli més fins a tenir-la corregida del tot. Després d’una novel·la amb la força i la intensitat psicològica del tren a la Toscana em venia de gust deixar-me anar una mica i practicar un estil menys intimista i alhora un punt canalla. També treballo a poc a poc, i m’hi posaré amb força quan tanqui del tot la que et comento, en una novel·la en l’estil d’Un tren a la Toscana que parla de les relacions familiars, un tema que em temo que no és aliè absolutament a ningú. Els elogis que estic rebent per “Un tren a la Toscana” però, m’obliguen a treballar-la a foc lent per cuinar-la bé si vull aconseguir com a mínim un percentatge similar de bones crítiques per part dels lectors com amb aquesta primera.

Entrevista elaborada per Josep Manel Martínez

 

 LES PROPOSTES DE SETZEVENTS-Albert Calls

El secret dels bons homes, de Xavier Garcia i Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, són dos dels llibres que m’han fet arribar els amics de l’editorial Setzevents, un segell que cada cop es mostra més indispensable per donar sortida a l’obra d’escriptors catalans de qualitat i que va molt més enllà dels cercles i cenacles de sempre.

A poc a poc, aquesta petita editorial ha anat creixent, fent-se el seu espai i perfilant una trajectòria de publicacions que cada cop es reclama més necessària.

“Llibres amb denominació d’origen” és l’eslògan de l’editorial impulsada per Manel Subirats, que aglutina la voluntat de la difusió de la Literatura Catalana més actual, però en el marc d’un sistema d’edició i distribució que implica l’autor en el procediment de producció de l’obra i que es desmarca dels grans grups mediàtics i monopolis culturals.

I centrant-me ja en les novetats de Setzevents, Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, és una novel·la que explora la confluència vital de Ricard, un home de 45 anys que es veu obligat a revisar la seva vida i Júlia, una noia en la trentena ubicada en un carreró sense sortida. Amb una prosa subtil, clara, amb ganes d’acostar-nos a l’interior dels personatges, aquesta novel·la escrita gairebé amb ritme cinematogràfic, captiva el lector i l’endinsa en uns personatges en els quals es fàcil sentir-se identificat. L’autor, a més, amb bon ofici, captura les emocions i les transmet als lectors amb subtilesa i proximitat.

Com a segona proposta, la voluminosa novel·la El secret dels Bons Homes, de Xavier Garcia, de prop de 700 pàgines. La barreja entre novel·la d’aventures i narrativa històrica dóna com a resultat una trama que enganxa ubicada al propi país. El protagonista, Héctor Sandoval, és un famós periodista en declivi que en posar-se a escriure un article sobre els veterans republicans coneix un exmilicià que el portarà a enfrontar-se a un misteri que té les arrels en els càtars. Barcelona modernista, guerra civil espanyola i camp de concentració de Mauthausen, són alguns dels ingredients d’aquesta història que ens recorda que es pot fer bona literatura d’entreteniment a casa nostra, sense renunciar a la qualitat i amb els referents més propers.

Albert Calls ( periodista i escriptor)
Dissabte 13 d’agost de 2011