Austràlia: Una posta de sol diferent

      Un viatge a Austràlia sempre té quelcom d’especial, i no ho dic per ganes de fer prosa poètica, ho dic perquè està molt lluny, està massa lluny i, per tant, anar-hi des de Catalunya el converteix en un viatge diferent de la resta. Surts de casa un divendres a la tarda, i després de passar per Londres i fer una aturada tècnica a Bangkok o Singapur, arribes a Melbourne de bon mati després d’unes trenta hores amb la sensació d’haver fet tot el cap de setmana en un avió, on arriba un moment que ja no saps si la tripulació t’està oferint el dinar o el sopar i, en arribar, no tens gens clar si quan sumes les hores de diferència és diumenge o potser encara és dissabte…

      Sóc dels que prefereix les ciutats i s’avorreixen després d’un parell d’hores veient paisatges i bitxos diversos, tanmateix, no puc negar que a Austràlia vaig gaudir d’alguns espais naturals que per la seva peculiaritat són únics i no hi ha racó al món on podem trobar res semblant. Un d’aquests espais és el territori nord d’Austràlia on hi ha un dels símbols més coneguts del país: Ayers Rock, o amb el nom aborigen: Uluru.

      uluruNosaltres vam arribar a les terres del nord volant des de Melbourne fins a Alice Springs, una petita ciutat de poc més de 25.000 habitants situada al mig del desert on probablement no arribaria ni un sol turista si no fos per la “proximitat” amb l’Uluru, només hi ha uns 450km. No és senzill descriure que és l’Uluru. Té una alçada de 348 metres, però no és un turó, és un monòlit de més de 3,5 kilòmetres de llarg i 2,5 d’amplada que s’alça enmig del desert. Si la seva presència és quasi màgica, saber que aquesta majestuosa pedra d’arenisca té més de 5 kilòmetres sota la superfície deixa sense paraules al millor dels poetes. L’Uluru es pot veure a qualsevol hora del dia, però hi ha un moment que no et pots perdre, sobretot si vius a l’altre cantó del món i, probablement, no hi tornis mai més. Aquest moment és amb la posta de sol. De ben segur, i no estic fent literatura, una de les postes de sol més espectaculars del planeta. Potser no té l’encís del sol enfonsant-se al mar i el moment el vius a preu dret o assegut a terra perquè no hi ha un “Cafè del mar” amb música per acompanyar el moment, però precisament per aquest fet, la fa diferent. De fet, el que la fa una posta de sol única, és que el sol no és el protagonista, sinó els colors que aquest van conferint al monòlit, que passa per tota una gamma que va del taronja al vermell i acaba en to lila; si més no als meus ulls, perquè cadascú hi veu tonalitats diferents. És pura màgia i per moltes paraules que emprem, és impossible transmetre les sensacions del moment.

      Just quan encara no havíem obert boca, meravellats per l’espectacle que la natura ens acabava d’oferir, ens vam donar la volta i vam veure que hi havia una taula de càmping parada amb coses per picar i beure que el xòfer que ens havia portat fins allà havia estat preparant, en el que ens va dir era una tradició.  Érem un grup molt reduit i havíem arribat amb un d’aquests autocars petits, microbus en diuen; conduit per un australià que superava l’1,90 amb escreix i que alguns definirien com un armari amb un físic proper al dels marines nord-americans que veiem a les pel·lícules, fins i tot pel tallat de cabell. Malgrat l’aspecte imponent, se’l veia prou trempat i poc podia imaginar que en pocs minuts em faria entrar en una mena de dimensió desconeguda, i el que era un d’aquells petits moments de felicitat tot fent una cervesa prou fresca al bell mig del desert australià amb la presència majestuosa del Uluru de fons, el xòfer simpàtic m’ho espatllaria per un coi de pregunta tòpica i típica.


      -Where are you from?


      -Barcelona.


      -Barcelona! Great! Toros, ooolé!

      Uf, quina mandra! Vaig somriure, vaig alçar la cervesa per brindar amb ell i no vaig obrir boca. Si al meu nivell d’anglès hi sumem el fet que l’accent australià era incomprensible a la meva oïda, les possibilitats de fer-me entendre per explicar-li al xòfer que Barcelona és la capital de Catalunya i que els toros i els olés no són precisament els nostres signes d’identitat eren mínimes; per tant, el millor era somriure i deixar-ho estar. El xòfer però, tenia ganes de garlar i amb la meva negativa a donar-li conversa em temo que es va ofendre, si més no això vaig interpretar per la seva expressió. Si el meu anglès hagués estat el que somiava la meva mare per mi, li hauria fet un petit discurs per allò de fer país i que no em toquis més allò que no sona, però no, no sempre anava a classe d’anglès quan tocava i ara en pagava les conseqüències. Així que vaig optar per tornar a somriure, fer-li un yeah i fer l’intent d’unir-me a la resta del grup. No sé si va ser el somriure o el yeah, però el xofer de metre noranta i aspecte de marine nord-americà em va posar una mà sobre l’espatlla.

      -Why don’t you talk to me about bulls?

      -Because I don’t like the bulls -vaig respondre sense abandonar el somriure que probablement tenia un rictus d’acollonit.

      I aquí va començar a parlar a velocitat de creuer posant cara d’enfadat, molt enfadat; el volum de la veu anava augmentant i de tant en tant m’anava assenyalant amb el dit.

    Tot plegat era real? Anava mirant com petaven la xerrada la resta del grup, aliens a la situació surrealista que estava vivint jo. Uluru, posta de sol, cervesa, desert d’Austràlia, lluny del meu món més personal, lluny de la meva rutina diària… Què caram volia de mi aquest gegant australià? Per què m’estava espatllant el meu instant màgic?, l’instant de fascinació que cap foto podia captar… No sabia què fer ni què dir mentre el xofer seguia parlant i parlant en el seu anglès incomprensible per mi. Atabalat i desconcertat, vaig decidir donar-li l’esquena i allunyar-me d’ell i la resta del grup com si em volgués fondre en el desert.

      No va ser fins a l’hora de sopar que la guia em va preguntar si havia passat alguna cosa amb el conductor. Ella, com la resta, no havien vist res, però el xòfer li havia mostrat el seu disgust vers la meva persona, pel meu menyspreu per no voler parlar amb ell i explicar-li coses dels toros i, sobretot, s’havia indignat i enfadat, perquè la meva excusa havia estat que no m’agraden; i això, segons ell: “és absurd, perquè el fet que sigui xòfer no vol dir que sigui un ignorant, i tant a Austràlia com a la resta del món, tothom sap que tots els espanyols són uns apassionats dels toros”.

© 2014 Josep de la Casa


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *