Marràqueix: Un teatre sense butaques

      Tots tenim els nostres destins preferits, cultures que ens fascinen més o menys, paisatges que ens captiven i enamoren, ciutats on ens agradaria passar-hi temporades, racons on voldríem restar-hi d’amagats de tot i de tothom. Jo en puc fer una llista extensa, però de ben segur que en aquesta mai hi trobareu un país dels dits musulmans; no pas per un tema de prejudicis vers les persones, precisament aquestes i la seva hospitalitat és el que no pots deixar de destacar estiguis al Magrib, estiguis a Istanbul. Em refereixo al fet que se’m fa molt difícil entendre i sentir-me còmode allà on la religió és l’eix de tot i, sobretot, de la pròpia política impregnant tots els estrats de la vida diària. Pel mateix motiu també em sento incòmode al meu propi país amb els partits polítics que incorporen la religió a un ideari polític (què vol dir democratacristians?) i que ens pot acabar afectant a tots per una creença que ha de ser intima i privada; estic tan lluny d’un ministre profundament escorat a la dreta que posa per davant les seves creences personals a l’hora de governar, com d’una senyora que fa política vestida amb hàbits, per molt que escori a l’esquerra que és on tinc tendència a sentir-me més còmode. I no, això no són prejudicis amb les persones religioses perquè el respecte és absolut resin a qui resin; el que tinc és una profunda al·lèrgia a què de les seves creences en facin bandera o l’imposin a la resta.


     Zoco-de-Marrakech Tanmateix, no es tractava de parlar de la meva aversió a les religions i tampoc cauré en el parany de posar el Marroc al mateix sac que l’Iran. I el que no puc negar ni vull amagar, és que Marràqueix té una màgia que em va captivar. Vés a saber, potser és perquè aquesta ciutat i, sobretot, la plaça de Jemaa el Fna ens fan viure un viatge en el temps o directament entrar en un món de fantasia on en qualsevol moment t’hauràs de fer a un costat perquè passi Ali Babà o et sentiràs captivat i seduït per la mirada de la Sherezade darrere d’unes cortines. Algú va dir que Jemaa el Fna és la plaça de les places. No per la seva immensitat, n’hi ha de més grans prou conegudes, sinó pel paisatge humà que la pobla. Un mercat d’olors i colors. Un teatre sense butaques. Un espai de vida, o com deia Canetti: una arquitectura de veus. Nens i nenes que t’envolten. Un munt de parades amb menjar i per menjar a l’aire lliure. Encantadors de serps. Homes explicant contes com es devia fer fa centenars d’anys i que et quedes escoltant meravellat malgrat no entendre un borrall. I la nit, la nit a Jemaa el Fna ens fa entrar de ple en la màgia que ens farà viure els contes de les mil i una nits. Colors, olors, sons… un encanteri pels sentits, un instant màgic que cap foto podrà captar.


      Si la plaça de Jemaa el Fna ens ha captivat, des de la mateixa accedim al Zoco, el mercat més gran de tot el Magrib. Posar-hi els peus és dubtar si som de ple en un centre comercial o en un conte medieval. Carrerons estrets i coberts per protegir-se del sol, on comerciants i artesans intenten cada dia fer el seu negoci amb els locals i, sobretot, amb els turistes. Un veritable laberint atapeit de veus, olors i colors. La varietat d’articles que es pot trobar abasta gairebé tot l’imaginable: joies, tapissos, vestimentes, babutxes, objectes de terra cuita, de fusta, metàl·lics o de cuir, espècies, fruits secs, herbes medicinals, carns i d’altres aliments.


      Negociar abans de comprar, a més de ser tota una tradició comercial àrab, en aquest cas resulta indispensable, ja que els preus solen ser bastant elevats; si el comerciant veu que tens un interès real en el producte, et convidarà a un te de menta i començarà una negociació per la qual no tothom hi està preparat. Si només cerquem regatejar per diversió o per explicar cofois en tornar com d’hàbils som i com hem pres el pèl al pobre comerciant (molts fan servir qualificatius força despectius), aquest se sentirà ofès i amb raó. Sigueu respectuosos i empàtics, i no només us ho passareu bé, sinó que aprendreu molt més dels pobles que visiteu. No us feu els viatgers bohemis si només sou turistes.

      El Zoco és un plaer per gaudir amb tots els sentits i la ment oberta. Només cal deixar-se portar pels carrerons i deixar que aquest petit gran món d’olors, sabors i sons ens envaeixin i submergeixin en una forma de vida que és, de lluny, molt diferent de la que estem acostumats.


      Jo ho vaig fer quan ja era fosc caminant a un ritme increïble darrere d’un jove que em va trobar badant tot sol per un carreró farcit de mil colors, i que em va assegurar que sabia on podia trobar el que jo cercava: una armilla de pell. En aquella època la meva dona acostumava a fer-ne ús i vaig pensar que era al lloc idoni per trobar-ne una de diferent i allunyada de la moda occidental. Ara giràvem a la dreta, ara a l’esquerra i tornem-hi a la dreta per un carreró més estret que l’anterior i, de sobte, vam arribar a una “botiga” de pells. Un espai reduït, molt reduït amb desenes, milers de peces de roba, i amb una barreja amb totes les olors que la pell pot arribar a oferir-nos condensades en poc més de sis metres quadrats.


      -¿De donde tu?
      -Barcelona!
      -Barça! Ronaldinho!
      -Sí, Barça! -és collonut això del Barça.


      Em va fer mirar al meu darrere on un pòster del Ronaldinho era tota la publicitat que presidia la “botiga”. No sé si li va fer més il·lusió a ell tenir algú de Barcelona, o a mi saber que sent del Barça la cosa del regateig no seria complicada. I no, no ho va ser perquè aquell parell no estaven per oferir te ni per perdre gaire temps en cada client. Com que jo de regatejar no n’he sabut mai, la cosa no es va allargar gaire i vaig comprar un parell d’armilles convençut que l’havia encertat del tot. Tornaria a casa amb un parell de peces de roba d’allò més originals i autèntiques. L’olor era prou indicativa que no havien estat comprades a Platja d’Aro.


      Maluradament, del meu moment “armilla” pel Zoco de Marràqueix només me’n queda la bona estona caminant a tot drap amb el jove comerciant, perquè amb les armilles no vaig triomfar gens. No per un tema d’estetica, sinó perquè aquella olor que a Marràqueix era essència, a casa era insuportable. Van acabar poc temps després donades a una Fundació Benèfica; vés a saber, potser algú vingut del Magrib les llueix amb orgull i l’olor de la pell li permet respirar una mica de la seva terra per superar l’enyorança de les olors, els colors i els sabors que un dia va deixar.

© 2013 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *