Terrassa: Un estiu diferent…

Ja fa anys que em va donar per córrer quan giro pel món, i ja fa anys que m’agrada fer-ho de bon matí quan les ciutats mandregen i pels carrers només hi ha els despistats que s’han oblidat d’anar a dormir i els Guardioles de torn que endeguen el dia ben d’hora. Córrer per on unes hores més tard s’omplirà de turistes, on hi haurà cues immenses per accedir a qualsevol museu o edifici. Córrer per on desenes d’autocars descarregaran homes, dones, nens i nenes atabalats amb les instruccions d’un guia que els hi donarà cinc minuts per fer quatre fotos i retornar a l’autocar. Córrer i trepitjar per espais on l’història ha deixat empremta en els seus habitants i, potser, en els de mitja humanitat.

 

Sortir a córrer a les set de matí per la Friedrichstraße, passar per un Checkpoint Charlie sense soldats, i pujar fins Unter den Linden per travessar una solitària porta de Brandenburg… Enfilar per Oxford St, baixar per Regent St i creuar un Picadilly Circus lliure de turistes… Creuar un Times Square insòlitament desert quant tot just les primeres llums del  l’alba intenten entrar-hi malgrat l’alçada dels edificis, somriure en aconseguir córrer pel mig de Broadway fins a entrar al Central Park, on, aquí sí, un bon grapat de runners et faran companyia mentre tu estas convençut que aquella noia amb la que t’has creuat i t’ha saludat és la Natalie Portman… Córrer pel costat dels canals i per un barri roig amb les cortines tancades… Pujar per l’avinguda de l’opera i girar a l’esquerra per enfilar per les voreres amples del Boulevard des Capucines i passar per davant del Olimpia… Córrer per l’avenida Atlántica amb el sol que et diu bon dia i la platja de Copacabana deserta… Baixar per Mcquaris St., fer-se present la majestuositat de la badia de Sidney i aturar-te a recobrar l’alè assegut a les escales de l’Opera House…

I així, en tantes i tantes ciutats que he tingut la sort de conèixer i on m’he permès visitar-les a ritmes desiguals. Una manera diferent de fer-te teva la ciutat i els seu carrers, una manera de descobrir espais o racons que quan ho fem amb les càmeres a la cara i els mapes a la mà se’ns escapen.

M’agrada córrer per les ciutats del món, m’agrada sentir-m’hi sol i lliure, i creure’m, encara que només sigui durant una hora, ciutadà d’aquella ciutat.

Aquest estiu també m’he llevat a les set del matí i també m’he deixat portar pels carrers solitaris d’una ciutat… he pujat pel carrer Faraday, he travessat l’avinguda Abat Marcet, he girat per Vint-i-dos de Juliol i he travessat pel Parc de Vallparadís, que no és Hyde Park ni Central Park, però és el de la meva ciutat i, ara per ara, és l’única que puc intentar redescobrir dia a dia… ha estat un estiu diferent sí, però el córrer ningú m’ho ha pres.