Altra vegada un desagradable déjà vu

      De la mateixa manera que una olor ens porta a un dia del nostre passat, o una cançó ens fa reviure un moment de l’adolescència, aquesta setmana he tornat a patir un desagradable déjà vu que es repeteix cíclicament i que m’ha fet recordar un llibre llegit fa temps i recuperar un article escrit fa una colla d’anys. Aquest nou déjà vu ha estat motivat per la trucada d’un ex-company de feina i bon amic per explicar-me que s’havia quedat sense feina víctima de la mateixa mala bèstia que va acabar amb mi ja fa uns anys.

     “El Kapo” és una excel·lent·lent novel·la d’Aleksandar Tisma que té publicada l’editorial Acantilado. És la història d’un jueu batejat, Viko Lamian, que acabarà treballant en un camp de concentració servint d’intermediari per als exterminadors. Amb una narració senzilla i sòbria, sense recreacions innecessàries, ni faramalla amb la que cridar l’atenció del lector amb morbidesa fora de lloc, destaca per la capacitat de congriar la història des del punt de vista dels que van estar a l’altra banda, víctimes i botxins al mateix temps, recordant la pregunta que feia Primo Levi:

      “Com ens comportaríem cadascun de nosaltres si fóssim empesos per la necessitat, i al mateix temps per la seducció?”.

    És una pregunta sense resposta, tot i que si la portem a l’època actual, aparentment més civilitzada, cada dia podem ser testimonis de personatges que no tenen el més mínim escrúpol i es comporten com el protagonista de la novel·la. Darrera de dosis més o menys altes de poder, els kapos que viuen entre nosaltres generen por, l’oloren i s’alimenten d’aquesta. Les seves mancances intel·lectuals i la seva nul·la qualitat humana l’amaguen adaptant-se al medi quan i com sigui. S’envolten de submisos vassalls i són mestres en desplegar el seu encant quan s’escau. Generen conflictes entre els seus subordinats si això els fa més forts. Si un és submís, besa per on trepitja, tanca els ulls o gira la cara quan algú és escorçat, viurà tranquil i protegit pel kapo.

     Si un dia, però, algú deixa de mirar a l’altra banda, decideix aixecar un dit, i cridar-li a la cara: “tu ets un kapo”, llavors la bèstia que porta a dins es rebel·la amb tal força que mai oblidareu el dia que vareu decidir dir prou, perquè us perseguirà fins on mai hauríeu pogut imaginar, posarà tots els seus vassalls a treballar, i entre tots faran veritats de les mentides i exaltació pública del kapo per a vergonya vostre, us farà perdre la dignitat, us convertireu en éssers insegurs, febles i plens de por. I quan t’hagi destruït i ja no li quedi aliment per saciar la seva fam de mal, quan pensis que tot ha acabat, el dia que menys t’ho esperes tornarà com un malson sense fi.

    Els kapos com el Viko Lamian no son ficció ni un record de la història, el kapos formen part de la pròpia condició humana i viuen entre nosaltres. Mesureu bé les vostres forces i aliances abans de desemmascarar-los, perquè potser descobriu la resposta a la pregunta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *