Sant Petersburg: Un hotel sense aigua calenta

sant-petersburgo-puentes     Vaig visitar Sant Petersburg l’any 2002, i me n’adono ara que estic revisant tot l’escrit al llarg dels anys per donar llum a aquests “instants mai fotografiats”, que de l’antiga Leningrad no vaig escriure pràcticament res. Llegeixo una breu referència a l’Ermitage, una petita descripció del poc trànsit de la ciutat i de com me la imaginava si algun dia tenien diners i feien una neteja de cara a una ciutat tan majestuosa (sembla que aquesta neteja ja s’ha fet) i una curiosa nota sobre el palau d’hivern: “Veient tant de luxe no m’estanya que el poble digues prou i envies els Romanov a pastar fang”. A part d’això, a l’únic que li vaig dedicar més de quatre ratlles va ser a les peculiaritats de l’hotel on ens van hostatjar.


      No em cal fer gaire memòria per saber el motiu del per què no vaig escriure res, perquè recordo molt bé que va ser un viatge que des d’un bon principi em va fer molta mandra. Un fet força rar en mi, que em passaria la vida viatjant. Però la setmana que passaria a la ciutat russa tenia la peculiaritat que era per motius professionals, la qual cosa sempre provoca que els viatges tinguin un sabor diferent i, el detall més important, faltaven escassos quinze dies per fer un viatge a la Xina que es convertiria en el més extraordinari i únic dels mai fets. El meu cap doncs, no era a Rússia, era a la Xina. En cap altre lloc del món he tingut tanta por per perdre el passaport, i és que en el meu ja hi tenia ben enganxat en un dels fulls, el visat per poder entrar al país asiàtic que m’havien posat al consolat xinès de Barcelona.

      L’hotel se suposava que era amb moltes estrelles perquè hi portàvem metges, però no tinc clar quantes perquè tot plegat era un desastre com no havíem viscut mai quant trèiem de passeig pel món els doctors i les doctores.

      La idea de trepitjar la moqueta ni que fos amb mitjons, encara ara que hi penso, em provoca angunia. Els mobles semblaven d’abans de la revolució, i no ho dic per clàssics, sinó perquè estaven, literalment, fets pols. El bany, si més no en el meu cas, era força acceptable, la qual cosa amortia el desencís per la resta. Tanmateix, no era l’aspecte rònec d’un hotel que va ser i ja no era del que en vaig escriure quatre ratlles, sinó del fet que l’aigua calenta durava un temps molt curt i no n’hi havia per tothom. I aquí, allò de què el client sempre té raó, se’n va anar a fer punyetes el primer dia; quan en tornar de no sé on -de fer ciència segur que no- tothom va pujar a les habitacions a fer una dutxa per llevar-se del damunt el fred intens que feia a l’antiga Petrograd. Ha de quedar molt clar: no és que fes fred, és que cardava un fred que et glaçava el cervell. No oblidaré mai les protestes dels nostres metges pel fet que més de la meitat s’havien dutxat amb aigua freda perquè la calenta només la van gaudir els primers a posar-se sota la dutxa. I si a fora feia un fred que glaçava el cervell, dutxar-se amb aigua freda deixava sense sensibilitat la resta del cos durant hores. Evidentment, l’agència responsable de tot el sidral -érem unes dues-centes persones- va fer les oportunes reclamacions a l’hotel, però podeu creure que setanta anys de comunisme no s’esborren com aquell qui res, i el personal de l’hotel si alguna cosa no tenia, era iniciativa.

      Així doncs, el tema de l’aigua calenta no es va solucionar i les curses que s’organitzaven en baixar dels autocars cada vegada que tornàvem de passejar els doctors, van passar a formar part d’aquelles histories que recordàvem a cada reunió. No me n’aprofito del moment polític actual per explicar com vaig ser testimoni i així ho vaig escriure llavors, de com un parell de metges van comentar “polacos de los cojones” a un grup de metges catalans que van ser més ràpids a l’hora de córrer i agafar un dels ascensors i deixar-los fora. I no oblidaré mai -malgrat que per pròpia vergonya només és una lleu nota a la llibreta- la imatge d’un metge que es va entrebancar just davant de l’ascensor quan corria com si fos perseguit per l’Estalin en persona, i com els que estàvem dins l’ascensor -sí, jo també hi era- vam començar a pitjar altra vegada els botons de l’ascensor, -com per si així aquest pogués agafar velocitat- deixant aquell pobre home allà terra; en teníem un fora de combat per aconseguir aigua calenta i en tota revolució hi ha víctimes, ves què hi farem.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *