Fatuyó sidala

      Fa una colla d’anys, en un viatge al Senegal per motius de feina, el guia què ens va mostrar Dakar i voltants en les poques hores que teníem lliures, ens va ensenyar una cançó que començava com el títol què encapçala aquest article. No tinc ni idea què vol dir, però aquests dies hi he tornat a pensar en llegir i veure el que està passant a Melilla i Ceuta amb els immigrants intentant saltar muralles o nedant contra les ones i les bales de goma.

     Era un tipus trempat (em sap greu no recordar el nom), cultural i professionalment preparat i eficient, i segons les dones del grup, d’allò més atractiu (elles van emprar un sinònim més descarat). Recordo una nit després de sopar, asseguts sota un cel estelat com aquí no veiem, que ens va començar a fer preguntes sobre la possibilitat de venir a treballar al nostre país. Eren les èpoques en que el nostre país econòmicament era el més semblant al paradís; el país amb més pisos nous, més propietaris i, més Cayennes del món. No ho facis, li vam dir. Allà dalt ningú respectarà la teva preparació acadèmica, no podràs fer de guia, i mal ens pesi, el nostre segueix sent un país poc avesat a la diversitat de color. Ell ens explicava que guanyava molt poc, que la vida al Senegal era molt difícil, que tenia somnis i en aquell país era impossible ni tan sols intentar fer-los realitat.

     Com deia, veient les esfereïdores imatges d’homes intentant i d’altres aconseguint saltar les tanques de Melilla o veure amb el cor encongit la Guàrdia Civil disparant bales de goma a Ceuta no he pogut evitar pensar en aquell guia i en les seves ganes de cercar una vida millor entre nosaltres. No sé si finalment va venir; si ho va fer, no sé si va ser en una pastera i potser un dia el vaig veure sense veure’l al telenotícies. No sé si potser va decidir fer-nos cas i oblidar el seu viatge al nord, o si potser és un d’aquells nois que aquesta setmana veiem cridant des de dalt de la tanca: “Bossa, bossa”. No sé si ja fa anys que ven CD’s i DVD’s per qualsevol ciutat del nostre país i corre quan veu la policia. No sé si encara té somnis. No ho sé…

     Desconec per on passa la solució per evitar aquest drama humà, però no puc evitar preguntar-me quanta foscor han de veure en el seu camí vital, en el destí en que molts creuen que el seu Déu els hi ha reservat, per donar l’esquena a aquest destí i jugar-se la vida per travessar cap a un territori que en aquests moments ha perdut la llum i el nord, i no sembla que vagi en camí de tornar a ser aquell miratge que va enlluernar el nostre guia amb somnis de prosperar en un país que ell creia perfecte.

     Tan de bo però, aquest record envers aquell senegalès sigui només això, i ara mateix segueixi a Dakar, potser amb pocs recursos, de ben segur que encara somiant com fem tots, però amb la dignitat intacta i cantant amb els turistes europeus:
“Fatuyó sidala la la la, fatu fei fei patu, fatu clerma tu yo, fatuyó sidala la la la.”

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *