Cinquanta, cinquanta, cinquanta…

    Avui en fas cinquanta. L’edat del pànic en diuen alguns. Cinquanta anys. Portes tot el dia repetint el numeret dels collons. Cinquanta, cinquanta, cinquanta… Fa quaranta anys un paio de cinquanta era pràcticament un vell, i ho saps, saps que ja no ets un jovencell per molt que quan et mires al mirall tu no saps veure el pas del temps. Doncs sí, sí que ha passat el temps. Collons si ha passat! Avui en fas cinquanta i, desenganya’t, cinquanta més saps que és difícil, per tant has superat amb escreix la meitat de la teva vida per molt que la salut i l’atzar et respecti… ara en veu alta: CINQUANTA.



    I per començar a viure amb aquest numeret el pitjor és que d’entrada, estàs convençut, que arribaràs a casa i hi haurà la família sencera, els amics de sempre i aquells que un dia ho van ser, esperant-te ben amagats i aguantant la respiració emocionats per cridar: sorpreeeeesa!!, i aplaudir contents davant la teva cara d’astorament i emoció irreprimible. Saps que t’espera una tarda-nit plena d’emocions variades. És a dir, tot allò que més odies en aquest món, ser l’estrella de la pel·lícula es farà avui realitat. Que té aquesta edat que ni la teva pròpia família ni els teus millors amics et respectin el teu desig de no voler festes ni actes on ets el protagonista?



    Tant de bo aquest tren en el qual estàs tornant de la feina és quedes aturat al mig d’un túnel i no et vinguessin a treure fins demà al matí…



    Cinquanta, cinquanta, fins i tot sembla que el so del tren sobre les vies sigui aquest, cinquanta, cinquanta…



    I ara et preguntes que cal fer amb un número tan seriós. Això de les crisis en els homes és força cíclic i, per tant, se suposa que et tocarà entrar en crisi, ara sí, és la teva última oportunitat. No ho vas fer als trenta ni als quaranta. Potser que hi comencis a pensar, no pots anar passant el teu any amb el cinquanta al damunt i no haver patit la teva crisi com cal. Si mes no, per comportar-te segons els canons de la nostra cultura; si no fos així, les llibreries no serien plenes de llibres sobre els 30, 40 i 50. N’hi ha per totes les edats excepte pels 60, deu ser que per fi els homes maduren i es deixen estar de punyetes. Ara has de pensar quin tipus de crisi has de preparar: Existencial? Física? Sexual?



    Aquesta última agrada força, però a tu et fa molta mandra. Són molts els homes que quan arriben als cinquanta necessiten demostrar-se que encara són joves, i no troben altra manera de fer-ho, que fent servir allò que els penja entre les cames i que algunes defineixen com l’autèntic cervell de l’home. Es busquen una noia molt més jove que ells. L’enlluernen una mica amb una suposada maduresa, una estabilitat econòmica i un suposar saber fer i estar, i queden convençuts que la noia cau als seus peus perquè l’edat els ha donat l’experiència necessària per follar com veritables actors porno. Això de lligar potser ja no saps pas com es fa, però haver de fer-ho amb una noia jove de ben segur que et faria molta mandra. Ha de ser molt cansat haver d’estar tot el dia amb el flabiol a punt per deixar content la joveneta. Si t’has de demostrar que als cinquanta encara ets jove millor cercar altres vies. Vés de putes que encara et sortirà més barat i només t’hauràs de preocupar de tu, com feien els homes d’abans, follar sense pensar.

    Per tant, oblida la crisi sexual, per més que entre el col·lectiu d’homes és el model de crisi que més triomfa no està feta per tu.



    Cinquanta, cinquanta, cinquanta…



    Podries tenir una crisi física. Aquesta seria la més normaleta i és la més ben vista pel col·lectiu femení, la qual cosa et donaria el suport de la teva dona. A les dones els agrada que els homes tinguin un punt de coqueteria. La partideta de pàdel amb algun amic un dia a la setmana. Una estona de sauna després de la partida. La crema per corregir les bosses de sota els ulls. La crema per creure que les potes de gall desapareixeran. Vigilar una mica les entrades posant-te algun d’aquests líquids màgics que venen a totes les farmàcies per evitar la caiguda de cabell. Depilar-te el pit i les cames com fa el jovent d’avui dia… La crisi física serà, sens dubte, la més políticament correcte.
 No ho veus clar… Descartada la sexual, tampoc tens massa clar que la crisi física estigui feta per tu. Depilar-te?, posar-te cremetes?, evitar la caiguda del cabell?, jugar a pàdel?, suar com un porc a la sauna? Collons, encara et fa més mandra que la idea d’haver de follar dos cops per setmana amb una de vint anys.



    Cinquanta, cinquanta, cinquanta…



   També t’hauràs de preparar per escoltar algun discurset amb les frases típiques i tòpiques dels savis de sempre. Que si als cinquanta un ja té l’estabilitat professional i familiar desitjada. Que si als cinquanta un ja té clar qui són els amics i qui només coneguts. Que als cinquanta un ja té clar que espera de la vida. Que si als cinquanta un és prou madur i alhora prou jove per emprendre noves fites. I mil frases d’aquestes que mil escriptors de lloguer han escrit en mil llibres que parlen del fet de fer anys.

 La crisi existencial és de les que queden força bé. Fan, com t’ho diria, fan d’intel·lectual interessant. Replantejar-te tot el que has fet a la vida fins al dia d’avui des de totes les perspectives. Sentir-te insatisfet d’alguns aspectes de la teva existència vital. Infravalorar-te una mica per fer-te llàstima a tu mateix. Replantejar-te el concepte de fe i convertir-te al budisme que queda molt bé i es porta molt. Passar-te el dia escoltant música barroca per entrar en una melangia constant. Fins i tot, podries tornar-te vegetarià amb l’excusa de tenir necessitat de purificar el teu cos i sentir-te més integrat en la natura.
 Tampoc ho tens massa clar, això de viure pendent de preceptes no fa per tu. La música barroca més que tristesa t’acabaria fotent de mala llet, i viure del verd com un colló de sostenible és demanar-te massa a tu mateix.


   Potser més que voler entrar en un estat malenconiós, podries fer tot el contrari, reconvertir-te en el tipus més llençat que ha trepitjat aquest planeta. Un aventurer, sí, sempre has envejat aquests homes que volten pel món amb poc més que quatre coses en una motxilla. Viatjar com els aventurers de principis del segle XX. Escriure algun llibre amb les experiències viscudes. Donar alguna conferència sobre aquella tribu amb qui durant alguns mesos ho compartiries tot, fins i tot els tatuatges a diverses parts del cos.


   Clar que… potser ja no tens edat per algunes aventures en solitari. I si t’agafa alguna malaltia d’aquestes incurables pels occidentals? Hi ha res més vulgar i tronat que un tatuatge? I sobretot, com collons els vens a casa que te’n vas a viatjar per redescobrir-te a tu mateix.



   Cinquanta, cinquanta, cinquanta…



   Surts de l’estació i respires a fons l’aire brut per intentar calmar l’estat nerviós en què has entrat tan bon punt has sortit del tren. En poc més de deu minuts estaràs envoltat de gent que aplaudeix, riu, crida i consumeix cava a dojo. El que més tems són els discursos, quina mania que té la gent a fer d’aprenent d’escriptor en ocasions com aquesta. I els regals?, ja et veus al mig de la sala d’estar obrint regals davant la mirada atenta del comprador per veure si t’agrada o no. Encara ets a temps de donar mitja volta, trucar a la dona i dir-li que ets amb aquell o amb l’altre fent una cervesa. I si aquell o l’altre són ara mateix a casa teva? No pots saber qui hi haurà i qui no.



   Cinquanta metres i ja ets a casa, només cinquanta per decidir si dones la volta o t’encares el que t’espera quan travessis la porta.



   La porta de baix és oberta, de segur que ho han fet perquè la gent anés pujant i no s’hagués de quedar a baix esperant amb el perill que tu els veiessis. Puges les escales amb molt de compte. Acostes l’orella a la porta, no escoltes res, potser t’han vigilat des d’alguna finestra i saben que has entrat. Poses les claus al pany amb la suavitat d’un lladre expert, dones la volta, una, dues voltes, que estrany, o no, deu ser per enganyar-te del tot fent-te creure que no hi són. Si ara marxessis els deixaries amb un pam de nas, la meitat enfadats, però amb un pam de nas.
 Respires a fons i entres a dins tancant la porta amb més força del normal per posa’ls-hi fàcil quan han de cridar: sorpreeeesa!!


    Avances pel passadís amb el cor una mica accelerat en direcció a la sala d’estar. No hi ha ni un llum encès. No se sent res de res, ni tan sols un riure reprimit molt habitual en situacions d’aquestes. Tornes a respirar a fons i obres la vidriera corredora que dona a la sala d’estar i… Hola!, família!, ja estic a casa!! Ai caram, sí que s’han amagat, estaves convençut que serien aquí. Vas cap a l’habitació, t’estan fent ballar el cap i es deuen estar tots descollonant de riure; el silenci, però, és absolut. Apa, que si obres l’habitació a mig despullar sí que riurien. Obres la porta, cliques l’interruptor del llum i… Collons!, aquí tampoc. Doncs no té cap sentit aquesta festa sorpresa, tret de la sala d’estar i la teva habitació amagar-se a les habitacions dels nens no seguiria cap llògica. Ep!, la cuina, és clar, són a la cuina els malparits, potser la idea és que et posis el teu xandall tronat d’estar per casa i apareguis amb aquesta pinta davant de tots els convidats. Doncs no els hi donaràs el gust, fer el ridícul superaria el teu límit. Decideixes tornar a cridar:
 -Hola!, ja sóc a casa! On sou?
 Vas cap a la cuina, la porta és oberta, obres el llum i…
 -Hòsties, va… on collons sou? 
Vas a les habitacions dels nens, una, ningú, l’altre, buida. Obres els llums de tot el pis, estàs sol, sol completament, aquí no hi ha ningú.  No volies una crisi?

   Cinquanta, cinquanta, cinquanta…


© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *