Jerusalem: La fotografia maleïda

     De tots els instants mai fotografiats que vaig rescatant dels quaderns de viatge, n’hi ha un de diferent de la resta. Bàsicament perquè aquest sí que neix d’una fotografia. Una fotografia però, que va ser víctima d’una maledicció, desconec si divina. Aquest instant que vaig intentar fotografiar el vaig viure al que diuen és l’espai més sagrat del planeta: el mur de les lamentacions a Jerusalem.

     Vaig visitar Jerusalem el 1999, un any abans de la segona intifada, i malgrat que va ser un viatge d’aquells en què trèiem a passejar els metges (ja sabeu: aquells que no es paguen ni el cafè), vaig tenir la sort de ser escollit per acompanyar el petit grup de màrqueting que hi anava un parell de dies abans per tenir-ho tot a punt per quan arribessin els metges. Com que sóc dels que això de viatjar m’agrada fer-ho pel meu compte, aquells dos dies sense la massa mèdica, als cinc que anàvem d’avançada ens va permetre gaudir de la ciutat amb la llibertat de no estar pendents de guies i, sobretot, de clients exigents.

     No cal dir que per molt descregut que un sigui, és a la ciutat vella de Jerusalem a on un pren consciència que s’entra en contacte amb l’antiguitat i es camina literalment sobre les empremtes de Jesús. És a la ciutat vella, entre murs de pedres que d’anys en deuen tenir molt i molts, i que s’hi parlessin potser més d’un es replantejaria la seva fe (tant si és ferma com inexistent), on els passatges de la bíblia agafen un matís de realitat que no et deixa indiferent siguis o no persona de fe. El mur occidental ha sobreviscut al pas del temps i de les guerres, i pels jueus de tot el món aquest és l’espai sagrat per excel·lència i on cal anar perquè Déu escolti les seves súpliques. Moltes famílies jueves d’arreu del món s’hi desplacen per les celebracions del bar mitzvah. Les mateixes famílies israelianes que no es poden permetre celebrar el bar mitzvah a tot dispendi, també opten pel mur com a lloc de reunió. La plaça situada davant del mur mai està buida i, durant el sabbath, la gernació l’omple del tot. No aconsegueixo recordar a quina hora ens hi vam atansar, però devia ser molt d’hora perquè si recordo molt bé que estàvem pràcticament sols i sense turistes, un privilegi inaudit que ens va permetre als tres homes accedir al sector masculí (el mur està dividit per sexes), posar-nos la kippa de cartó que ja tenen preparada pels turistes i atansar-nos al mur. Durant una bona estona vam estar sols del tot; vam badar, vam comentar, els altres dos van posar el seu paper amb la seva petició a Déu entre les esquerdes del mur (jo no!, la meva capacitat de fascinació pel lloc tenia els seus límits), ens vam fer unes fotos poc respectuoses amb una torà (que també podies agafar) simulant que resàvem com ho fan ells, és a dir: fent lleus flexions endavant com si volguéssim picar de cap contra el mur. Quan ja enfilàvem la sortida i en donar una ullada enrere, vaig veure que havia aparegut un ortodox (vestit de negre, barret, tirabuixons…) i començava a resar de veritat i com s’ha de fer. És la meva!, em vaig dir, això mereix una fotografia. Un sol jueu ortodox i tot el mur lliure per poder fer “la foto”. Així doncs, malgrat que sóc persona discreta, m’hi vaig atansar a poc a poc amb esperit de reporter malgrat els comentaris negatius dels altres dos i em vaig situar a pocs metres tot tocant de nou el mur per dissimular. Quan em va semblar que aquell home estava en un estat de concentració absolut i aliè a tot el que l’envoltava, vaig treure la càmera i: clic, clic, clic.

     No oblidaré mai la mirada ni els crits d’aquell home. No oblidaré mai que l’única vegada a la vida que algú se m’atansava en hebreu ho va fer cridant i vés a saber si em va llençar una imprecació. No oblidaré mai que del mur de les lamentacions en vaig sortir corrents. Passat l’ensurt va venir la inevitable descollonada de riure i els divertits insults dels meus companys pel meu poc respecte per la fe. De fet, l’anècdota va córrer com l’aire i dos dies després tothom que em coneixia ja sabia que havia hagut de sortir fugin d’un lloc sagrat.

     No va ser fins a la tornada a casa en portar els carrets a revelar (quina època aquella!) que es va fer present la maledicció: les fotos del jueu ortodox resant al mur no hi eren. No és que sortissin fosques per culpa de contrallums ni coses d’aquestes, és que no hi eren. Els carrets eren de 36 si no recordo malament, i en cada un del parell que vaig fer, hi havia 36 fotografies; però les tres que vaig disparar a aquell home que resava al mur de les lamentacions no hi eren.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *