Contra la intolerància: Stefan Zweig

Castellio-contra-Calvino.-Conciencia-contra-violenciaCastellio contra Calvino. Conciencia contra violencia
Stefan Zweig
Traducció de Berta Vias Mahou
Acantilado Editorial

   

“Un vi dolent no serà millor perquè s’obligui a la gent a beure’l”

                                                                              Sebastien Castellio

     

     

       

      Sóc poc donat a relectures, però en aquest 2016 que acaba, ja sigui perquè no puc evitar pensar que la intolerància política, religiosa, masclista, homòfoba o 4.0, cada dia és més present al nostre voltant, perquè no puc deixar de pensar en els refugiats atrapats entre fronteres , o perquè a mi si em fa por Donald Trump, he tingut un rampell i he rescatat de la lleixa un llibre que en el seu moment em va enlluernar com tot el que va escriure el que és un dels meus autors de capçalera, parlo de Castellio contra Calvino d’Stefan Zweig. Un llibre que la primera vegada que el vaig llegir vaig pensar que hauria de ser de lectura obligada i d’anàlisi al batxillerat, i que ara ja penso que un bon educador hauria de saber fer treballar a partir de tercer d’ESO. Quan la contaminació de prejudicis encara és evitable, cal treballar conceptes com la tolerància abans no sigui massa tard. Llegir unes paraules escrites el 1562 i descobrir que anem cap a fer-les altra vegada vigents, no ens pot deixar indiferents:

“La posteritat no podrà creure que, després que ja s’hagués fet la llum, hem hagut de viure de nou enmig de tan densa foscor”. Sebastien Castellio. (De Arte dubitandi)

A “Castellio contra Calvino”, Stefan Zweig, fa una revisió històrica d’una controvèrsia que transcendeix les circumstàncies d’una època, les d’un segle XVI dominat per tensions teològiques i abusos de poder, per convertir-se en el plantejament d’una qüestió genèrica i constitutivament humana: la defensa de la llibertat espiritual enfront a la violència exercida des del poder.



A l’evocació del conflicte entre Sebastien Castellio (1515-1563) i Jean Calvino (1509-1564), escrita el 1936, dos anys després de la seva sortida d’Àustria, l’autor planteja la qüestió del que és humà i polític, la personalitat i de la comunitat, la llibertat i la tolerància.

Una ciutat com Ginebra, amb una llarga tradició democràtica, es va doblegar davant la voluntat d’un sol home, Jean Calvino. No va ser una submissió forçada per una derrota militar sinó d’una manera incomprensiblement voluntària, propiciada primer per la inseguretat i després apuntalada per la por. Aquest va ser el ferri govern que va instaurar Calvino i que va portar a la ciutat suïssa al puritanisme absolut, a complir amb les severes exigències, i a la persecució implacable del dissident, la qual cosa va portar a la primera crema d’un heretge de la fe reformada: Miguel Servet; i a l’assetjament d’un dels humanistes més important de l’època: Sebastien Castellio.


Calvino, a l’hora de prendre possessió del poder a Ginebra contamina l’autoritat civil amb la religiosa per fer-se propietari de les dues. El seu puritanisme fanàtic ben aviat es deixarà sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana: es prohibeixen els llibres que no siguin obres pietoses i autoritzades per ell mateix; els pentinats massa llargs; la roba vistosa; els balls; les festes; els jocs, i tot signe d’alegria és suprimit. El control dels ciutadans és absolut gràcies a una xarxa de delators espies que informen puntualment de qualsevol desviació de la doctrina.
 A aquest esperit fanàtic i intransigent, es va oposar, obligat per les circumstàncies i per la fermesa de les seves creences, Sebastian Castellio, un erudit al qual va apassionar la polèmica que va aixecar Luter a tot Europa sobre la lliure interpretació de l’Escriptura. La intel·ligència oberta i tolerant de Castellio de seguida va ser guanyada per la causa protestant, dedicat a una nova traducció de la Bíblia al francès i al llatí. Buscant un lloc on imprimir la primera part del seu treball, es va allunyar de l’ambient francès, hostil als protestants, i va marxar a Ginebra. Quina no seria la seva sorpresa quan Calvino, que havia coincidit amb Castellio quan eren estudiants, va contestar als requeriments per la impressió de la Bíblia però imposant canvis en la seva traducció. I és que la traducció de Castellio reconeixia la seva ignorància en alguns punts del text sagrat, punts que Calvino ja havia tancat d’acord amb la seva pròpia doctrina. Es va iniciar així un encreuament d’escrits polèmics entre ambdós que van concloure en la pèrdua del treball de Castellio i en la seva expulsió de Ginebra.



A partir de llavors, Castellio va passar moltes penalitats. Va haver d’acceptar infinitat de treballs per mantenir la seva família, i això li va dificultar poder continuar la seva traducció de la Bíblia i redactar una gran varietat d’escrits. Des del seu enfrontament amb Calvino es va mantenir en un prudent segon pla, treballant sense cridar l’atenció i va obtenir un lloc a la Universitat de Basilea, comunitat on era apreciat i valorat. I així podria haver seguit plàcidament si un fet terrible no l’hagués obligat a agafar la ploma de nou: la crema a la foguera de Miguel Servet. Servet, un aragonès inquiet i provocador, va cometre el mateix error que Castellio: recórrer a Calvino esperant trobar un interlocutor per a les seves idees teològiques i es va topar amb un furibund dèspota que no tolerava ni la més mínima discrepància.



Junt amb un al·legat a favor de la llibertat de consciència i contra la violència política i religiosa, Stefan Zweig ens fa submergir en aquesta Europa esquinçada per guerres religioses i ens ofereix un missatge d’esperança:


“Sempre hi haurà algun Castellio que s’alci contra qualsevol Calvino, defensant la independència sobirana de l’opinió davant de tota violència exercida des del poder”.

 

© 2017 Josep de la Casa

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *