Xina: Wuhan

      El viatge a Xina sempre serà únic i irrepetible. No va ser un viatge turístic ni professional. Va ser EL VIATGE, en majúscules. El viatge on la nostra vida es va capgirar per a millorar en tots els viaranys vitals. El viatge on vàrem tocar la felicitat amb tots els dits, amb tots els sentits. El viatge on la meva inseparable llibreta de tots els viatges va tornar sense ni una sola paraula escrita.


    No és senzill explicar les sensacions que un intenta processar quan arribes a un país molt llunyà, cultural i socialment completament oposat a la nostra educació, però que, sortosament, serà on faràs realitat un somni perseguit i desitjat durant un bon grapat d’anys. I encara és més difícil expressar les sensacions impossibles de processar quan el desig es fa realitat. Potser per tot això, i coses que m’amago que diria el poeta, la llibreta va tornar sense estrenar-la.


    Però que aquesta tornés buida no vol dir que al meu cap no estiguin ben endreçats tots i cadascun dels records i dels instants viscuts al país del Iang-tsé.


    A Wuhan, la ciutat on tal dia com avui (3 de juny) de fa tretze anys vam adquirir categoria de pares, ens hi vam estar una setmana. Una setmana d’una intensitat emocional que dubto que mai tornem a viure, perquè cada dia era un nou descobriment entre nosaltres i la nostra filla. Cada dia era un pas en el coneixement i la confiança. Cada dia era ple d’instants d’entendriment. Els primers moments, els dos primers dies, ens van semblar d’una torbació quasi incomportable; però vist en perspectiva, que fàcil ens ho va posar després (i ens ho segueix posant). Tres dies, només tres dies van caldre per superar les angoixes i començar a gaudir de totes i cadascuna de les emocions; bé, potser no totes perquè hi ha una particularitat remarcable: no estàs a la teva ciutat, ni a casa teva ni amb la teva gent, i tot aquest munt d’emocions que cauen a raig, les vius en la intimitat d’una habitació d’hotel en un país on cada dia és una sorpresa que es fa difícil de gaudir perquè no ets ni turista ni viatger.


CFP439749647-151237_copy1

    A Wuhan vam descobrir que vol dir tenir por a l’hora de travessar un carrer. Carrers que allà quasi tots tenen com a mínim la mida d’un carrer Aragó de Barcelona. Recordo, en el que seria un perfecte instant mai fotografiat, com tot el grup amb les deu nenes perfectament ben posades dins del seu cotxet i alineades com si estiguessin preparades per una cursa, ens posàvem tensos, miràvem a dreta i esquerra, i a la de tres que comptava algú, creuàvem el carrer pel pas de vianants a la puta carrera (com ens deien a la mili) cridant per treure adrenalina i fer passar l’acolloniment de veure com els cotxes (fins i tot els de la policia) no s’aturaven i et passaven pel costat com si fóssim cons i fessin eslàlom. En arribar a l’altre costat rèiem molt, però la por era ben real. Prou com per no voler repetir per molta riallada histèrica i fer les voltes que calguessin per evitar travessar avingudes tan amples.


    A Wuhan… per cert, per situar una mica, deixeu-me dir que és la capital de la província de Hubei, que té més de set milions d’habitants, que és la ciutat més poblada de la xina central, que està considerada centre comercial de finances, indústria, comerç i ciència, de manera que moltes empreses internacionals se situen en aquesta gran ciutat. Que posseeix nombroses institucions científiques, tecnològiques i educatives rellevants, com la universitat de Wuhan, el que la converteix també en centre intel·lectual; i que per ella hi passa un riu mític i carregat de llegendes: el Iang-Tsé. Ara ja no ho faig tant, per allò de l’edat, però cada nit m’agradava dir a la meva filla: “Bona nit, filla del Iang-Tsé, princesa d’orient, reina de Catalunya”, fent una fusió particular del poema d’en Salvador Espriu, “La princesa del Iang-Tsé”, i de les paraules que el doctor Wilbur Larch diu als nois abans d’apagar els llums alhora de dormir, a l’extraordinària novel·la, “Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra” del John Irving.


    Deia doncs, que a Wuhan vam fer un altre descobriment que va ser vital pels dies que hi vam passar, sobretot per les nenes. Un parell del grup, van trobar un restaurant ben a prop de l’hotel en el que aquí en diríem un restaurant de cuina casolana, bé de preu i molta teca, i a on les nenes s’ho menjaven tot i amb delit. Voler donar cuina occidental d’hotel oriental a unes nenes que feia temps que mastegaven i caminaven vam veure ben aviat que no era molt bona idea.
Recordo que sempre hi havia algú que deia: anem a sopar al xino? I tots assentíem amb un somriure com si tots els restaurants no fossin restaurants xinesos. La cuina d’aquell restaurant gens turístic, trencava els tòpics i les llegendes del que es menja a la Xina. Si més no, cap ni un de nosaltres va patir cap mal de panxa, tot estava prou bo i, el més important, les nenes anaven millorant el seu aspecte dia a dia. Com que de cartes amb el menú en anglès no en tenien pas, el nostre guia (que en un viatge com aquest és algú que pren una importància quasi de supervivència), ens havia d’acompanyar cada dia. Era un bon jan sempre amatent als nostres desitjos i peticions, malgrat que estic convençut que més d’un dia hauria volgut sopar sol i reposar una mica d’un grup de pares novells i estressats que havien escollit una país tan diferent i llunyà per estrenar-se com a tals.


    D’aquell restaurant “xinés” recordo que cada dia ens portaven síndria com a previ al munt de plats que arribaven després. Un costum que ens va agradar perquè si vens de fer el “turista” entra molt i molt bé (a la meva fila li encantava), però que va ser impossible posar-ho en pràctica a casa. Les tradicions tenen el seu lloc i el seu temps, i ella, en travessar la porta de la seva nova casa, al cap de cinc minuts era ben catalana i aquells hàbits sembla que els havia perdut en el viatge per decisió pròpia.


    Tampoc he oblidat mai la cervesa més comú en aquella part del país. Per als qui ens agrada la Voll-Damm, aquella cervesa era aigua, i entre els quatre homes del grup (sona a tòpic però era així) ens bevíem les ampolles de litre en un no res (feia molta calor). Tan bon punt ens les deixaven a taula ja en demanàvem més i això desconcertava i molt els cambrers. Són coses de viure en un país on l’estat pensa per tu (ja ho havia vist a Rússia). No hi ha espai per la improvisació i no els pots treure de l’ordre establert. “Si et poso una cervesa, me’n demanes una altra quan te l’acabis no abans”. O com em va passar en un Kentucky fried Chicken uns dies més tard, a Beijing. Vaig demanar tres menús, indicant amb els dits les fotografies dels panells perquè tot estava en Xinès i l’anglès era inexistent (no sé si després de 13 anys i uns jocs olímpics les coses han canviat). Amb els menús hi anava una Pepsi i jo no les volia perquè a l’habitació teníem Coca-coles comprades en un supermercat. Va ser impossible del tot fer entendre a aquella noia que jo pagava els menús sencers però que no volia la Pepsi, que no ens agrada. Encara avui, si tanco els ulls, veig la cara de desconcert d’aquella noia. Un paio de nas gros (així ens diuen als occidentals a orient) que vol pagar les Pepsis però no se les vol emportar. Un boig!, devia pensar. Cansat de discutir amb el meu anglès que ella no entenia per què en sabia menys que jo, vaig sortir resignat amb les Pepsis fent companyia al menú de pollastre, patates fregides i d’altres delicatessen que després de quinze dies de menjar oriental, era el més semblant a un pa amb tomàquet i fuet. En sortir del Kentucky vaig veure una colla d’adolescents que eren davant del local comptant Iuans. Calla! Em vaig dir, ara et faràs l’occidental enrotllat i els hi donaràs les Pepsis. Però no, amb un parell de setmanes i per més que fos pare d’una nena amb uns ulls com els d’aquelles noies, jo seguia incapacitat per entendre els hàbits i costums dels xinesos. Aquella colla d’adolescents van posar la mateixa cara de desconcert de la dependenta i ja no vaig tenir esma per intentar explicar que la Pepsi no ens agrada. Vaig enfilar cap a l’hotel que era a un parell de travessies de les de Beijing (cinc o sis de les de Terrassa) i les Pepsis van acabar al primer contenidor que vaig trobar (no sé pas si eren per envàs o no!).

    Us pot semblar que només és una bajanada, una anècdota per somriure, però sempre he pensat que és un retrat de com el ciutadà perd la seva capacitat d’improvisació quan l’estat és l’amo de tot, pensaments inclosos.



    Però per viure en primera persona què és i com funciona un govern comunista, ens faltava l’últim tràmit abans de sortir de Wuhan i volar cap a Beijing. El dia que un funcionari ens va fer entrega del llibre de família amb discurs inclòs… però això us ho explico un altre dia.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *