Nova York: El desencís del Blue Note

      A pocs metres de Washington Square, la plaça on el Billie Cristal i la Meg Ryan s’acomiaden després del viatge que han fet plegats des de la universitat de Chicago, i a cinc minuts de Grove amb Bedford Street, on vivien la Rachel, la Monica, el Chandler i el Joey, hi ha uns dels clubs de jazz amb més prestigi del món: el Blue Note.

      La segona vegada que vaig visitar Nova York va ser per motius de feina i ja abans de sortir de casa sabia que teníem una reserva al mític club de jazz per sopar-hi. En aquella època, per molt Terrassenc que sigui, de jazz en sabia ben poc, i de fet, ara no en sé gaire més, però sí que n’he escoltat més i m’agrada més; fins i tot n’he llegit coses com el que deien els grans músics de jazz dels anys 30: “són moltes les pomes que té l’arbre de l’èxit però NY és la gran poma”. Per tant, anar al Blue Note de convidat i en dia d’actuació en directe era un privilegi que em feia il·lusió.

      Com no podia ser d’altre manera, les meves referències dels clubs de jazz de NY eren a la literatura i al cinema: un espai fosc amb taules petites, i uns músics genials (negres evidentment) creant un clima sensual i màgic per beure un whisky darrere l’altre, deixant-se seduir per la mirada de dones voluptuoses que només existeixen al cinema, envoltats d’una capa densa del fum dels cigarrets fins a altes hores de la matinada.
 De ben segur que a l’època en què els de Madison Avenue amb el Dan Draper al capdavant portaven clients als clubs de jazz devien ser com jo imaginava el Blue Note, però jo hi vaig anar quan l’obsessió pel tabac ja era una realitat i allò no era pas un antre de perdició sinó un club d’allò més cool.

      cp1Aquella setmana, al Blue Note hi actuava el Gato Barbieri, un saxofonista d’èxit molt admirat pel Fernando Trueba però que a mi em va cansar amb el seu jazz llatí amb fusió de pop i no sé què més, per molt que a la seva biografia es parli de la influència del John Coltrane, que queda molt bé però tampoc és garantia perquè t’hagi d’agradar més o menys un músic de jazz.

     Si en un principi, el fet d’haver anat a parar en una taula just davant de l’escenari ens va fer gràcia, tot un privilegi vam dir, després de vint minuts, del Barbieri i el seu saxo estrident i gens sensual n’estàvem fins al capdamunt i vam decidir desconnectar per encetar una conversa que encara recordo molt agradable. El Blue Note no em va donar l’instant en blanc i negre que jo somiava amb el jazz però si amb l’apat en bona companyia.

      L’última sorpresa, va arribar quan a quarts d’onze ja érem al carrer perquè s’havia acabat l’actuació i en un dia de cada dia això de sortir a l’hora dels torrats també és una fantasia literària i fa poc elegant. Així que, posats a desitjar que alguna fantasia es fes realitat, una colla van proposar anar al Monkey bar a veure si el jazz d’allà ens agradava més i ens trobàvem la Carrie, la Samantha, la Charlotte i la Miranda fent una copa. Però ens quedava massa lluny i ningú ens garantia que les noies de Sex in the City aquell dia haguessin decidit passar pel Monkey. Així que, vam acabar fent-la en un local que tenia més aspecte de bar del Clot que de local de New York, on el Whisky de Malta era inexistent i el Bourbon semblava directament sortit de la bota i no precisament de roure.

  © 2014 Josep de la Casa

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *