Senegal: Amb “l’avi” a Gorée

A tres quilòmetres de la costa de Dakar hi ha l’illa de Gorée, que com altres punts concrets de la costa oest africana, va ser un dels principals ports d’embarcament des d’on Holanda, França i Anglaterra van explotar el comerç d’esclaus mitjançant el qual, en poc més de dos-cents anys uns vint milions d’africans van ser embarcats contra la seva voluntat i encadenats com a bèsties rumb a Amèrica per treballar a les plantacions.

goree-la-maison-des-esclaves-2      La Maison des Esclaves, situada al mig d’un carrer estret i paral·lel al mar, simbolitza l’horror de l’esclavitud a la que fou sotmesa la població africana durant els segles XVII i XVIII. Just davant de la porta d’entrada de la casa dels esclaus hi ha una segona porta que, a l’altra banda del pati, s’obre al mar. És la coneguda com a “porta sense retorn” perquè suposadament era on feien embarcar els esclaus. Gorée només és un dels enclaus de tan infame comerç i segons els especialistes no és d’on en sortiren més homes com a esclaus, però l’estabilitat que el Senegal ha mantingut des de temps colonials en comparació amb altres països oest africans, junt amb les bones comunicacions entre Europa i Dakar, han permès que l’illa de Gorée s’hagi convertit en un símbol del que va ser l’esclavitud, un record indeleble d’on fins a on pot arribar la perversitat humana, i és lloc de visita emocional pels descendents dels esclaus que poblen el món, i molt especialment d’Amèrica, que contemplen aquest lloc com un punt d’origen de les seves arrels.

      Com acostuma a passar, tant les guies escrites com els guies locals, et parlen de què cal tenir cura dels carteristes a l’hora de pujar i baixar del ferri que et portarà a l’illa de Gorée, però el que no expliquen és que ningú controla la quantitat de gent que hi puja i que la navegació no sempre és plàcida. Nosaltres, mira per on, vam agafar el ferri en una setmana on les pluges eren portada als diaris. Feia més de trenta anys que a Dakar no veien ploure tant. El dia que anàvem a Gorée ni el sol ni la pluja van voler saludar, però qualsevol que sàpiga una mica de com va això de la navegació ja sap que perquè el mar (l’oceà en aquest cas) estigui emprenyat, no cal que caigui aigua del cel. Com que quan vam pujar al ferri la part interior ja era plena i més que plena (culpa nostra per badar), ens vam instal·lar a proa per viure la travessia amb l’aire a la cara, però allunyats del moment Titànic: érem dotzenes, asseguts en bancs, per terra i drets. No van passar ni cinc minuts de la sortida que el ferri va començar a cavalcar sobre les ones com jo no havia viscut mai, i l’agua va començar a entrar com si algú anés llençant galledes a un ritme frenètic. Vam córrer tots a refugiar-nos a dins però va ser del tot impossible accedir-hi perquè les portes estaven col·lapsades per un evident excés de passatge. La idea que el vaixell s’enfonsava ens va passar pel cap, però veien la cara alegre dels locals vam pensar que allò devia ser el normal en aquell trajecte de mitja hora.

      Així que, resignats mentre l’aigua ens anava caient al damunt i ens anàvem mullant més i més mentre el vaixell anava surfejant les ones de no sé quants metres, tres del grup (records, Agus i Enric) vam començar a entonar “L’himne dels pirates” de Mar i Cel i vam seguir amb “El meu avi” per a sorpresa dels senegalesos que ens escoltaven divertits i d’algun espanyol a qui no va fer gens de gràcia que en una situació d’angoixa i a punt del naufragi, tres catalans es posessin a cantar i ben alt: Visca Catalunya, visca el català!

      Just a l’últim visca el català, el vaixell es va alçar com un cavall desbocat, ens vam agafar on vam poder per evitar la caiguda i vam quedar xops de dalt a baix definitivament; vés a saber, potser això de l’autoodi ja ve de lluny i l’esperit del besavi esclavista del Vidal-Quadras passava per allà i es va regirar en escoltar-nos cantar. No va poder amb nosaltres i el sol va sortir just en posar els peus a l’illa; això sí, la roba, i sobretot els texans, no es van eixugar en tot el dia.

3 thoughts on “Senegal: Amb “l’avi” a Gorée

  1. A porta sen retorno, e a porta da vergonza. O unico valor da arte humana é lembrarnos que a vida é o que importa.En boca de Rosalia <Sopraban unhas brisas repusadas soaves e saudosas.

  2. Molt xulo Josep, sempre estic al dia del qué publiques però no sempre quan ho llegeixo tinc el moment per deixar algun comentari. Déu ni do l’aventura!
    Petons,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *