Copenhaguen: l’Educació

He tingut la gran sort de visitar diverses vegades la capital danesa, i dic sort pel fet que tres van ser per feina i, per tant, amb tot pagat, i alhora perquè Dinamarca és un país que admiro i estimo i on el meu caràcter i les meves dèries vers l’educació sempre s’emmirallen i on em sento com peix a l’aigua. Sempre m’ha agradat definir-me més nòrdic que mediterrani i fins i tot tinc una bona amiga danesa amb la qual quan havíem parlat d’aquestes coses sempre em deia que jo era més danès que ella.

Encara no havia fet els vint quan vaig trepitjar per primera vegada la capital danesa i el país sencer de nord a sud, i vaig descobrir que en aquell racó del planeta les ciutats poden funcionar sense sorolls, on els clàxons dels cotxes no sonen mai, on aquests s’aturen als passos de vianants, on la gent no crida pel carrer, on quan vols avançar un cotxe en una carretera el del davant afluixa i s’aparta una mica per facilitar-te la maniobra; en definitiva, vaig descobrir que era el civisme, això que tant es parla a casa nostra però que no hi ha Déu que sàpiga què és.

2009-07-08-037_CopenhagenTrafficJam.large_Fa poc, tot xerrant amb un vell amic, em parlava fascinat d’un viatge a Copenhaguen i jo l’escoltava encantat sense dir-li que n’era un enamorat i coneixia prou bé la ciutat. Tanmateix, en una cosa no vam estar d’acord: ell posava la bicicleta com a model de societat a copiar, i jo tinc molt clar que voler definir la societat danesa per la bicicleta és quedar-se en l’anècdota. En una ciutat que té aquest mateix hàbit com és Amsterdam, compte al travessar un carrer o posar-te al davant d’un ciclista, quan pedalegen els holandesos no són precisament educats. I no cal que parli dels sostenibles de Barcelona, que circulen per la vorera i t’has d’apartar si no vols prendre mal. No, no és el model viari el que cal importar, no és l’educació ni un esperit sostenible el que fa que la bicicleta sigui la reina dels carrers a Copenhaguen; és tan senzill com que Dinamarca és un país ben pla i fer anar els pedals és agradable i ben barat en un país força car.

El que cal importar són un munt de valors que aquí no és que els hàgim perdut, és que hi ha gent (massa) que no saben ni que existeixen. Un descregut com jo no escriurà ara sobre la reforma Luterana, però sí, tot va començar al segle XVI i, per tant, això nostre no tinc gaire clar que tingui remei. No parlem dels famosos quaranta anys de retard, parlem de quatre-cents anys. No és casualitat que Dinamarca sigui un dels països menys corruptes del món, acompanyant Suecs i Finesos… no deu ser només cosa del fred del nord.

A Dinamarca no tenen la millor cuina del món malgrat tenir el millor restaurant del món; no tenen un sol com el nostre i a l’hivern fosqueja a partir de les tres de la tarda. No tenen pa amb tomàquet ni el Barça, però tenen educació; un valor del qual aquí anem ben coixos i que un servidor valora més que qualsevol altra collonada de les nostres amb què ens omplim la boca o ens mirem el melic. Si volem construir un país nou, deixem-nos de bicicletes i copiem valors, ens faran falta si volem passar pàgina i començar de nou; Dinamarca, entre d’altres, és el mirall perfecte en molts aspectes; compte, no tots, la societat perfecte no existeix, però de ben segur que n’estan més a prop que nosaltres.

Aquests instants mai fotografiats fugen dels clàssics posts de viatges que expliquen que heu de visitar, però com que aquest m’ha quedat diferent i sembla més un al·legat pro-danès, no me’n puc estar d’acabar-lo diferent i recomanar el meu espai preferit de la capital danesa: Un sopar o només una cervesa, quan cau el sol a la primavera o l’estiu, a qualsevol de les terrasses que omplen el Nyhavn; això sí, paciència, en una ciutat on el clima és un càstig una part massa llarga de l’any, el temps de treva no és desaprofitat pels seus habitants, i intentar trobar taula en una terrassa en els racons més agradables no és senzill.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *