Indecents

      Ahir em trobava esmorzant en una cafeteria del centre de la meva ciutat llegint l’últim número de la revista Lonely Planet Traveller tot intentant fugir de tanta noticia negativa i cercant en articles i fotografies aquells viatges que ara mateix són impensables, quan una conversa de la taula del costat em va despistar de la lectura i l’aïllament. Eren quatre homes que superaven els cinquanta amb escreix, vestits tots de gris, camises blanques o blaves, corbates massa amples i amb el nus massa gran i, un parell d’ells, amb botons de puny. Digueu-me que tinc prejudicis estúpids, però sempre he fugit dels que per anar a treballar van amb botons de puny con si anessin de casament o a l’entrega dels Oscar. Per l’aspecte (molta corbata i botons de puny però poca classe) els vaig identificar per banquers i el que vaig escoltar després m’ho va confirmar. El personatge que va provocar que abandonés la meva lectura i parés l’orella (si mai voleu escriure cal parar l’orella sempre) va fer el següent comentari a un d’ells:

      -Has trucat al tal?… hem de fer alguna cosa amb l’oficina X, la morositat està pujant molt i això no pot ser de cap de les maneres!! -el to imperatiu i amb cara d’emprenyat va fer evident que tant ell com els seus companys de taula eren això que se’n diu cap en català però tots ens diem jefe.

      No recordo haver-me pegat amb ningú ni de petit, i ahir, confesso que vaig tenir un desig irrefrenable d’aixecar-me de la cadira i fotre-li aquest personatge el primer cop de puny de la meva vida; i la primera puntada a la boca; i la primera puntada als collons… Es pot ser més indecent?, el mateix dia que una dona es llençava pel balcó perquè l’anaven a desnonar, aquest home, que no senyor, mostra la seva preocupació per l’alt index de morositat d’una oficina bancària, aliè del tot a la realitat d’un drama que porta cada dia centenars de famílies a quedar-se al carrer sense res i amb un deute de per vida, provocat en part per encorbatats indecents com ell. I què farà quan parli amb el director de l’oficina X?, com li posarà la por al cos perquè disminueixi la morositat?, li farà enviar goril·les als morosos que no paguen la hipoteca?. Llàstima que no vaig poder esbrinar de quin banc eren ni de quina oficina parlaven; m’hauria encantat posar-ho amb majúscules.

     No, no vaig fotre el primer cop de puny de la meva vida ni vaig obrir la boca, i de fet, em va guanyar ell perquè vaig sentir tan fàstic que vaig decidir obviar el cafè i fotre el camp indignat, que és el terme amb el que més còmode em començo a sentir cada dia.