Hamburg: Beatles i putes

 

      Visitar Hamburg no formava part de la ruta de tornada que vam fer durant quasi un mes per terres nòrdiques. Teníem prevista una aturada a Lubeck, però finalment vam decidir fer nit a Hamburg, a la llavors República Federal d’Alemanya, per allò de la relació de la ciutat amb els Beatles; volíem veure, entre d’altres, el club Indra, on els Beatles van començar a tocar. Parlo d’una època en què anàvem amb uns mapes immensos que en desplegar-los dins del cotxe posaves en perill la visibilitat del conductor. Una època on les guies de viatge eren escasses. Internet era un mot que encara desconeixíem i el GPS un aparell de pel·lícula de ciència-ficció. Així doncs, quan arribaves a una ciutat que no havies previst i, per tant, de la que no en tenies cap tipus de coneixement, calia tirar de la cultura de cadascú i cercar l’oficina d’informació (els hotels informen, però nosaltres érem motxileros), i als anys vuitanta no sempre era fàcil trobar-ne una.

En el nostre cas, la referència que teníem de la ciutat de la RFA, més enllà de pressuposar que era on es va inventar l’hamburguesa, és que era la ciutat on va començar a néixer la llegenda dels Beatles. John Lennon, Paul McCartney, George Harrison, Stuart Sutcliffe i Pete Best van actuar regularment en quatre clubs diferents durant el període d’agost de 1960 a desembre de 1962; una etapa en la història del grup on van perfeccionar les seves habilitats musicals, van ampliar la seva reputació, i van realitzar el seu primer enregistrament, que va atreure l’atenció de Brian Epstein.


Hamburg havia estat el principal port marítim d’Alemanya, i el tercer més gran del món, però el 1944 gairebé tota la ciutat havia estat reduïda a enderrocs pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. El 1960, quan els Beatles van arribar, l’Hamburg que havia estat sota les ruïnes havia establert la seva reputació a tot Europa com una ciutat de vici i delinqüència. El barri de Sant Paulí, on es trobava el club Indra, era conegut com una àrea on es reunien les prostitutes i era un lloc perillós. El pare de McCartney, Jim McCartney, es va mostrar reticent a deixar que l’adolescent Paul viatgés a Hamburg. No obstant això, com els diners que el seu fill guanyaria era més del que ell mateix guanyava, finalment va acceptar. La tia de Lennon, Mimi Smith, també és va oposar a permetre que Lennon viatgés a Hamburg, desitjant que continués els seus estudis, però Lennon la va convèncer en explicar-li la quantitat de diners que guanyaria.


reeperbahn-10Però això era als anys seixanta, i jo més que dels Beatles que ja sabem que d’Hamburg en van sortir més que bé, volia parlar del barri de Sant Paulí i la “Milla Pecadora”, la Reeperbhan, amb espectacles de striptease, sexshops, casinos i, sobretot, putes, moltes putes. I d’aquest fet no en teníem ni idea; de fet, per fer la broma fàcil, no en teníem ni puta idea que estàvem a punt de veure l’aplec de putes més gran que havíem vist fins llavors i que mai he vist a la meva vida.

Amb els meus dinou anys, la imatge que jo en tenia de la prostitució no anava més enllà de les dones que poblaven la carretera de Martorell; meuques poc agraciades i que no es feien (ni es fan) mirar amb gaire desig.


Però si el barri i el carrer ens va sorprendre, encara ens faltava el millor. Imagineu un pàrquing dels grans amb una bona rampa cap avall on no cal aturar-se a agafar el ticket ni esperar que s’obri la barrera, l’accés és lliure. Ara imagineu que no hi ha ni un sol cotxe, i que esteu accedint a una mena de discoteca immensa, amb llums i música a tot drap; i per últim, imagineu que a on tocaria haver-hi cotxes aparcats, les places les ocupen dones lleugeres de roba que s’ofereixen a canvi de diners (marcs en aquella època); però no un grapat de noies, no, moltes, moltes noies, dotzenes de noies disposades a fer senyors, com sembla que se’n diu en català correcte.


Va ser com entrar en una altra dimensió. Llums, música i putes. I, s’ha de dir ben clar i no voldria que sonés masclista, però collons quines putes! Eren guapes amb ganes! Eren tan espaterrants i n’hi havia tantes que em vaig atabalar molt. La timidesa l’he anat perdent amb els anys, però en aquella època encara em feia patir molt. Si bé en un primer moment vaig pensar que sent el més jove (força més que els meus companys de viatge) podria passejar tranquil·lament sense ser assetjat per aquelles nimfes de moral distreta, al cap de pocs minuts ja vaig veure que anava ben errat. Jo era carn fresca i tendre, i aquell dia em va passar el que no m’ha tornat a passar mai a la vida. Vaig ser envoltat i magrejat per mitja dotzena de dones de traca i mocador i em vaig ben espantar. Jo només sabia dir: “Not money, not money” i només faltava dir això perquè les seves mans, moltes mans, busquessin la cartera pel davant i pel darrere i toquessin tot el que s’amaga sota la roba… la cartera, per sort, no me la van tocar.



Aquell va ser un viatge extraordinari; una mica el meu bateig en el món dels viatges i on va néixer la passió per conèixer món. Vam fer més de 10.000 kilòmetres i dotzenes de fotografies, però malgrat que de l’instant que més em va impactar en tot el viatge no en tinc cap foto per raons òbvies, i no vam veure l’Indra ni cap dels locals on van tocar els Beatles als seus inicis, no he oblidat mai aquells pàrquings sense cotxes i plens de dones que es delien per fer-me un home…

 

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *