Sarajevo: el que mai s’ha reconstruït

 

      No fa gaire, o potser sí, perquè el temps fa temps que se m’escapa massa de pressa, l’atzar em va posar al davant d’una persona tan apassionada per la defensa dels drets humans que va decidir ja fa molts anys aprofitar la seva formació acadèmica per implicar-s’hi fins a on la majoria,  per por, egoisme, o incapacitat,  ni se’ns passaria pel cap

Aquest no és un post dels que parlen de ciutats i països que he visitat amb dosis d’ironia i humor. Aquest relat és un pessic molt minso i amb unes lleus dosis literàries d’una llarga conversa que em va colpir i he volgut compartir d’una manera diferent.

____________________________________________________________________________________________________

sarajevo-01

      Seu a la butaca on el pare s’hi passava hores, passa un dit per sobre la màquina d’escriure i se n’adona que la mare ho té polit com si fos un museu. La de paraules que aquesta Olivetti pluma 22 va estampar en fulls per demanar justícia i la llibertat de presos de consciència d’arreu del món. Obre el primer calaix i es meravella que tot estigui com ho classificava el pare. Les fotografies de diferents persones la fa viatjar pels camins de la memòria infantil. Recorda perfectament el moment, no deuria tenir més de deu anys, que el pare li va explicar des d’aquesta mateixa butaca on és ella asseguda qui eren aquelles persones per les que es passava el dia escrivint cartes.

-Recordes que quan eres més menuda alguna vegada et recollia de l’escola i et portava amb mi a la seu d’Amnistia del carrer Alfons XII, que és ben a prop de l´Escola Pía?

-Aquestes persones treballen allà? -va preguntar l’Anna interessada de veres, com sempre que el pare li explicava coses.

-No, són persones que estan empresonades, perseguides o desaparegudes només pel fet de defensar  la llibertat i els drets humans al seu país.-li explicava el Joaquim.

-I tu com ho saps?

-Perquè hi ha persones arreu del món que denuncien aquests fets a organitzacions com Amnistia Internacional. Tots els casos que arriben a la seu central d’Amnistia, a Londres, són estudiats i investigats, i llavors enviats a algun dels molts grups locals que hi ha al llarg del món perquè se n’ocupi. Nosaltres som el grup de Barcelona.  Recordes el meu bon amic, el Juan Carlos, que sempre et donava fulls per pintar?

-Em sembla que sí…

-Veus aquesta noia? -li mostrava una de les fotografies- és una activista dels drets humans de Guatemala que es diu Norma Quixuant, fa dies que està desapareguda i la família sospita que ha estat detinguda per les pròpies forces policials o de l’exercit. La central ens ha encarregat al grup de Barcelona que treballem per la seva llibertat.

-I com ho fareu per trobar-la?

-El primer que fem en un cas com aquest, és enviar cartes a les autoritats dels país perquè ens confirmin la detenció i alhora exigint la llibertat si no hi ha cap càrrec que imputar-li, vull dir: que si no ha fet res, demanem que la deixin lliure. Si ens confirmen que està detinguda per motius polítics, es a dir: per pensar diferent dels que manen, hem de demanar un judici just. Recordes quan m’ajudaves a posar les cartes dins els sobres i l’esgarrifança que et feia passar la llengua per humitejar-lo i poder tancar-lo? -l’Anna assentia amb els ulls ben oberts- Doncs una vegada hem escrit a les autoritats, ho fem als familiars. El contacte amb la família del detingut és molt important perquè si aconsegueixen saber res del seu familiar, puguin transmetre-li que arreu del món, hi ha gent que vetlla i treballa per la seva llibertat. Això els dona molta esperança als presos de consciència. Veus?, és la idea del logo d’Amnistia…

– Una espelma encesa…

– Sempre cal mantenir les espelmes enceses i no defallir en la defensa dels drets humans i en la lluita perquè no hi hagi ni un sol pres al món per motius de les seves idees. Ho entens això, oi, Anna?, un pres de consciència és aquell que l´únic que ha fet per ser detingut i tancat, és expressar les seves idees o com el cas d’aquesta noia de Guatemala, defensar el dret a que qualsevol pugui expressar qualsevol idea. Quan aconseguim saber en quina presó els tenen tancats, el contacte amb la família és vital per poder fer-los arribar les cartes que molts socis d’Amnistia els hi envien demanant la seva llibertat o paraules de suport. Aquestes cartes amb les seves paraules son les espelmes enceses. Pels governs no democràtics, i moltes vegades els democràtics també, som un destorb important. Moltes vegades ens en sortim i es demostra que la força de la paraula és molt gran quan els presos són alliberats gràcies a la pressió de les paraules d’arreu del món. D’altres vegades però, no aconseguim saber-ne res. Mai sabem si encara és en una presó patint tortura, si aquesta li va causar la mort, o si la primera nit que els van detenir els van matar.

-Matar…?

-Sí, bonica sí, al món hi ha gent que fa mal perquè no tolera la diversitat d’opinions i vol imposar el que se’n diu el pensament únic. No ho oblidis mai això.  D’aquesta noia, la Norma Quixuant, un amic de la família ja ens ha dit que va veure com se l’emportaven dos soldats i un oficial de l’exercit. Ara ens cal desitjar que sigui viva en alguna presó, confiar que no estigui patint tortura i poder treballar pel seu alliberament. Anna, no et pots ni imaginar la de gent que pateix al món pel sol fet de demanar llibertat i democràcia.

Llavors no s’ho imaginava, no, però ara, que de persones que han patit les més inimaginables tortures n’ha conegut moltes, segueix tenint dificultats per imaginar i per intentar comprendre com del nostre món se’n diu civilitzat.

Segueix remenant pel calaix i descobreix un full engroguit que li provoca una esgarrifança. L’agafa amb molta cura. És una convocatòria on es demanava a la població que tots el dilluns a la tarda acudissin davant dels ajuntaments per solidaritzar-se amb els habitants de Sarajevo assetjats pels franctiradors serbis. L’Anna recorda perfectament acompanyar al seu pare un parell de dilluns a la plaça Sant Jaume, on posaven una gravació de les bales i morters que escoltaven cada dia els ciutadans de Sarajevo. No hi va anar més perquè la Mercè,  es va enfadar amb el Joaquim quan l’Anna li va explicar a la seva mare l’impacte que li havia causat. Malgrat que el pare potser va estar poc encertat perquè ella era massa petita a criteri de la mare, aquells dos dilluns, escoltant el so dels fusells i el que deien que hi passava allà, a pocs quilometres de casa, mentre ella vivia feliç i sense cap mancança, potser va ser el fet més cabdal per fer el pòsit del que seria el futur de l’Anna. Molts anys més tard, quan va sorgir la possibilitat d’anar un mes a Sarajevo a col·laborar al centre per a víctimes de la tortura que havien obert a la capital Bòsnia, l’Anna va reviure aquells dos dilluns a Barcelona amb el pare i va demanar poder anar-hi sense pensar-ho.

Si la mare es va escandalitzar de com podia afectar a una nena de dotze anys la realitat d’una guerra que no era la nostra, ella es va escandalitzar que el món ja hagués oblidat que havia passat a Bòsnia i, sobretot, el que havien viscut les dones Bosnianes. Que una guerra s’acabi de manera oficial no vol dir que ho faci pels que l’han viscut. A Bòsnia, milers de dones musulmanes van ser torturades i violades durant la guerra. I això no s’esborra amb la signatura del tractat de pau. Això no s’esborra mai. El primer que va veure l’Anna quan a Sarajevo van posar en marxa un grup de teràpia va ser que els homes morts a la guerra són herois -shaheed en diuen-, de les dones ningú en vol sentir parlar i, del terme violació, encara menys. Les xifres, quan són per comptabilitzar víctimes d’una guerra són més fredes que d’habitual, però escoltar que entre trenta i cinquanta mil  dones i nenes bosnio-musulmanes van ser sistemàticament violades per les forces sèrbies com a tècnica de neteja ètnica va provocar un impacte a l’Anna que va necessitar temps per assumir i poder fer la seva feina intentant agafar distància. A Bòsnia, l’ús de la violació es va instaurar com a tàctica de guerra. Els grups paramilitars serbis encoratjaven les tropes a la violació de les dones bòsnies musulmanes com una tasca més de l’esforç per netejar de musulmans la regió. L’Anna va poder ser testimoni de com per moltes d’aquestes dones, la guerra i la bogeria dels camps de concentració no ha acabat. No és possible saber quants nens són fills dels violadors, però les organitzacions humanitàries parlen de milers. Molts d’aquests nens van ser entregats en adopció en diversos països europeus, d’altres han crescut en orfenats i molts han crescut amb les seves mares convençuts que el seu pare era un shareed, un màrtir. Les dones que en sortir dels camps no volien saber res dels fills fruit de violacions sistemàtiques i van entregar els fills, viuen ara turmentades. Les violacions estaven tan ben dissenyades que els soldats serbis no entregaven a les dones a l’enemic fins al setè mes d’embaràs i, per tant, tenien la certesa que no avortarien. Volien que tinguessin fills serbis i estigmatitzar tota la família. La majoria d’aquestes dones s’han negat a tornar als seus pobles i ciutats per por a creuar-se pel carrer amb els seus violadors, molts d’ells lliures com si res hagués passat. Viuen doncs, malgrat els problemes psicològics que pateixen, en ciutats bosnianes sense seguretat social i els seus ingressos són una petita pensió de viudetat. La tasca de l’Anna va ser la de posar en marxa i dirigir els primers grups de teràpia amb dones víctimes de tortura i violació; i com a tal, va ser testimoni de les primeres dones que van començar a explicar el que van viure. Moltes encara mantenen el silenci i segueixen sense ser capaces de treure de dins tanta atrocitat viscuda. N’hi ha que ho han amagat al marit i fills per por a ser abandonades. D’altres no parlen amb el desig que el temps les faci oblidar sense saber que no ho podran fer mai. L’Anna recorda una de les primeres víctimes amb la que va parlar i com li va costar mantenir les llàgrimes. Aquella dona jove però amb aspecte de portar a sobre molts més anys dels viscuts, li va explicar com la van violar tantes vegades que no n’era capaç de dir quantes. La violaven davant del seu fill de vuit anys nit i dia. No podia oblidar el record de l’olor a alcohol i suor d’uns fanàtics que li cridaven musulmana inútil mentre la violaven. Després d’aquesta història, l’Anna va allargar la seva estada uns dies més a Sarajevo en una mena d’obsessió per ajudar tantes dones com pugues. Tant ella, com els seus companys, quedaven astorats per la manca de suport que reben aquestes víctimes per part de l’estat, i més quan veien com Sarajevo és avui una ciutat reconstruïda, on pràcticament no queda rastre dels morters i els trets als edificis, però on sembla que els diners no han arribat per la reconstrucció de les vides dels que van quedar marcats per la barbàrie sèrbia.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *