Berlín: Una ciutat diferent

 

      
A “Travels with Charley”, un llibre poc conegut però brillant de John Steinbeck, l’autor nord-americà escriu: “El que jo escric aquí és cert fins que algú altre passi per aquesta ruta i reordeni el món a la seva manera”. Aquesta frase em va perfecte per parlar de Berlín. Una ciutat que he visitat diverses vegades, amb la que en cada visita he intentat establir-hi una relació més intima, però amb la que mai s’ha creat entre nosaltres la química que tinc amb molts altres racons del món, per molt que en cada visita he obert al màxim vista i ment per reordenar-la i entendre-la, la ciutat mai m’ho ha posat fàcil. Ep!, i això no vol dir que no m’agradi, però més com a coneguts que com a amics.


2013-berlin      Berlín és la història del segle XX en majúscules, però no acaba d’encisar i genera més blancs o negres que grisos. Alguns diuen que després de la caiguda del mur, els berlinesos han fusionat memòria i avantguarda per convertir-la en la capital més cosmopolita d’Europa. Comparteixo l’opinió sobre aquesta sinergia entre passat i present, i aplaudeixo el fet que no amaguen el cap per mostrar un passat que, per raons òbvies, encara avui els provoca vergonya. Tanmateix, si s’ha viatjat poc, si encara queden un bon grapat de capitals europees per conèixer, Berlín pot decebre, de fet, acostuma a defraudar pels imputs que he rebut d’amics i coneguts que l’han anat visitant. Primer perquè no és una capital a l’ús i segon perquè els berlinesos no són precisament els ciutadans més simpàtics d’Europa.


La pregunta clau és: Si a Berlín no es respirés la història del segle XX a cada cantonada, seria una ciutat atractiva? La meva resposta és un sí però sense alçar gaire la veu. Per apreciar Berlín és vital tenir clar que no és comparable a cap altra ciutat europea. No s’hi val allò del: prefereixo París o Londres. Berlín, és diferent precisament per la història i no per si té més o menys vitalitat cultural. Una ciutat on l’arquitectura es va basar en la ideologia i va créixer en una banda amb edificis d’estil socialista i a l’altra amb estructures més modernes. Dues ciutats que competien en escenografia amb dues grans avingudes que vertebraven la divisió: la Ku’damm on la burgesia berlinesa es va projectar al llarg del segle XX, i la Karl-Marx-Allee, que va ser l’aparador de l’antiga RDA. Personalment aquesta és la part que més m’agrada malgrat que és més aviat lletja. Suposo que les velles pel·lícules d’espies que tant m’agradaven de jovenet hi han ajudat.

Karl-Marx-Allee-1-1024x680Precisament en una de les visites que vaig fer a la ciutat, un dia que vaig aconseguir quedar-me sol, vaig decidir perdrem pels carrers de l’antic Berlín oriental i caminar durant hores sense mapa ni destí; el dia gris i lleument plujós em va ajudar a viatjar als anys setanta. Després de vint-i-cinc anys de la caiguda del mur, hi ha espais i racons que estan tal qual estaven als anys de la guerra freda, i la sensació que per una cantonada em sortiria el Michael Caine apuntant-me amb una pistola, m’ho va fer passar pipa fins que em vaig perdre de veritat i em vaig començar a espantar en fer-se fosc. Un taxi em va solucionar l’ensurt de no saber tornar a l’hotel, però la cara del taxista i el que em va dir en la seva llengua i com m’ho va dir, encara em va fer més por. Sobretot perquè d’alemany no en sé ni un borrall i aquell home jo no entenia per què semblava que estava tan emprenyat amb mi. Potser també en tenen la culpa les pel·lícules, en aquest cas les de la segona guerra mundial, però l’alemany no és una llengua dolça i quan et parlen amb cara de pocs amics, foten una por de collons. En arribar a l’hotel vaig entendre la mala fava del taxista. M’havia perdut sí, però a força de girar carrers a dreta i esquerra, quan vaig aturar el taxi era a menys de deu minuts a peu de l’hotel.
 Entenc que aquell taxista s’emprenyés, i no penses que jo només era un turista despistat i potser una mica tanoca per anar sense mapa, però malgrat que una de les meves màximes quan sóc fora del meu país és fugir de prejudicis i, sobretot, de les generalitzacions en les quals tenim tendència a caure quan passem pocs dies, o de vegades poques hores a qualsevol racó del món, insisteixo: els berlinesos no són gens simpàtics i en cada visita que hi he fet s’han entestat una vegada i una altra a deixar-me clar que amb mi que no comptin per anar de Kenedy i dir allò de: “Ich bin ein Berliner”.

Malgrat la meva confusa relació amb la capital alemanya, és una ciutat que s’ha de visitar sí o sí com a mínim una vegada a la vida, i que cadascú la reordeni al seu gust.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *