Estocolm: Una ciutat per tornar-hi

19

      Sempre he volgut tornar a Estocolm, i no tant pel fet que em va agradar molt ni per veure els canvis que s’han pogut produir a la capital sueca, sinó perquè sempre he pensat que la percepció dels llocs varia força amb el pas del temps. Ens mirem al mirall i ens veiem igual que als vint o trenta, i només els altres veuen l’impecable pas dels anys al nostre rostre, com nosaltres ho veiem en ells. De la mateixa manera, amb la maduresa la percepció del que vam veure trenta anys enrere de ben segur que també és diferent. Quan Stendhal va patir el que després s’anomenaria la síndrome d’Stendhal en quedar meravellat per la bellesa de Florència tenia uns 35 anys. Estic convençut que si hagués visitat la capital de la Toscana a l’adolescència, difícilment hauria patit un increment del ritme cardíac, vertigen o confusió per culpa de tanta bellesa al seu voltant. Diuen que aquesta síndrome de Florència ha passat i encara passa a molts turistes, no sé fins on arriba la suggestió, en qualsevol cas, segur que no passa als més joves. Quan vaig visitar Estocolm encara no havia fet els vint i estic convençut que avui dia l’Estocolm que veuria seria diferent.

Estocolm, la capital de Suècia, està repartida sobre un total de 14 illes situades al llac Mälaren i s’estén cap al mar Bàltic en el seu extrem oriental. Els seus grandiosos edificis públics, palaus, un ric llegat històric i museus ens relaten d’una manera esplèndida els seus centenars anys d’història. La seva extensa superfície està envoltada d’aigua pels seus quatre costats a més d’estar farcida de parcs, boscos, riberes de llacs i platges. Amb els seus vint-i-sis parcs urbans, no hi ha dubte que Estocolm és una ciutat que destaca per la seva frondosa verdor. Si sou del ram de la pesca i no temeu el fred, Estocolm està envoltada per les aigües del llac Mälaren i estratègicament situada a les portes de l’arxipèlag. Les seves aigües estan tan netes que, a més de poder nedar amb tota seguretat, podreu pescar salmons i peixos de riu.

Els habitants d’Estocolm saben molt bé com treure-li el suc a la natura urbana durant els llargs i gèlids períodes hivernals. Un passatemps molt popular és gaudir patinant al llac gelat de Norrviken o en el mateix llac Mälaren que envolta les nombroses illes de la ciutat. Encara més impressionant és patinar a les aigües de l’arxipèlag. Confesso que aquesta és una activitat per la qual m’agradaria tornar-hi, aquesta vegada a l’hivern, evidentment.

Quan els residents d’Estocolm no són a casa o treballant, segurament els trobareu prenent-se un fika en qualsevol cafeteria. Ja sigui reunits amb amics, família, o utilitzant els seus ordinadors personals; vés a saber, potser us podeu trobar la Lisbeth Salander amagada darrere la pantalla del seu Mac… Quan jo hi vaig anar encara no havia nascut, probablement ni al cap del Stieg Larsson.


she298wn.10680_xx

     

      Recordo que una de les coses que ens va fascinar de Suècia, i van ser moltes, va ser una nit que instal·lats en un càmping, vam entrar en una solitària sala on hi havia una televisió en marxa. Estaven entrevistant a l’Olof Palme i malgrat que no enteníem absolutament res, ens vam quedar mirant la pantalla captivats amb aquell polític que era entrevistat en roba informal, la memòria em pot fallar però em sembla recordar que portava uns pantalons de pana, una camisa de quadres del tipus pagès i un mocador al coll, una cosa impensable en els polítics encarcarats i encorbatats de casa nostra. Aquell dia, amb vint anys, vaig veure per una petita pantalla de televisió, que els polítics podien ser gent normal. A casa nostra, després de tants anys, encara no he tingut mai aquella sensació.

A principis dels anys vuitanta, a més de no trobar segur a la Lisbeth Salander, el que tampoc era tan habitual com sí que ho és d’ençà de fa uns anys, era el fet de trobar tants turistes del nostre país. Avui dia vas per qualsevol racó del món, escoltes algú parlar en català i no se’t fa estrany. En aquella època, escoltar parlar català lluny de casa ens feia una il·lusió quasi infantil i era fer contacte segur amb una frase que tots fèiem servir: “Hola!, catalans!, d’on sou? Normalment eren converses de pocs minuts, de vegades es podia compartir el cafè si la trobada s’havia fet en algun restaurant, i només els més joves i atrevits podien allargar la conversa prou per a cercar alguna cosa lluny de casa.

En aquell viatge que ens va portar fins a la capital sueca, recordo que només vam coincidir amb una noia de Lleida mentre ens rentàvem les dents als banys d’un càmping proper a Oslo; una parella de Madrid amb la que vam compartir una nit de debat polític fumant sense parar en una petita cabana de fusta ja no recordo a on, i uns altres catalans amb els quals mai ens vam arribar a veure. Coses de l’atzar que diria el Paul Auster. Vam deixar el cotxe aparcat al centre d’Estocolm, i unes hores més tard quan vam tornar ens va cridar l’atenció un paper que hi havia al parabrisa. Una multa! Vam pensar. Però no, no era una multa, era una nota que uns catalans que havien vist un cotxe amb matrícula de Barcelona ens havien deixat. La nota, escrita en català, deia que havien vist el nostre cotxe i ens havien esperat una bona estona perquè els havia fet il·lusió trobar uns catalans a Estocolm. El més genial i que no he oblidat mai és com signaven la nota: “Uns de Terrassa”.

Ni ens vam veure en tota la ruta ni hem sabut mai qui eren aquells convilatans que ens van voler conèixer i l’atzar ho va evitar.

© 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *