Londres: Alarma a mitja nit

455830_london_uk_tower_1920x1080_www-gdefon-ru_

      Quan era una mica més jove, és a dir, finals dels setanta, tenia un professor d’anglès (el professor Paloma) que era tan apassionat de la capital anglesa que sempre ens deia: “Encara no heu anat mai a Londres? Heu de dir als pares que us hi portin. Un no pot passar per aquesta vida sense haver visitat Londres”. Quan ho explicava a casa, el pare somreia i em deia si ens ho pagaria ell. Viatjar no era barat i una generació com la del meu pare, treballant des dels dotze anys o abans, de sis a deu de la nit, l’últim que tenien al cap era fer viatges a l’estranger; no hi pensaven per diners, però probablement, tampoc per bagatge cultural. Com que el pare va marxar massa aviat i mai va veure Londres ni gens de món, jo vaig decidir que viuria diferent i veuria tant de món com pogués i, evidentment, la cantarella del professor Paloma sempre va estar present. I sí, va arribar el dia que el vaig entendre; tenia raó, Londres s’ha de veure, i no una, sinó tantes vegades com es pugui.


      La segona vegada que hi vam anar, la meva dona va trobar un hotel d’aquests molt moderns de quatre estrelles que semblen de cinc a un preu d’aquells que no t’ho acabes de creure, i per postres molt ben situat, a tocar d’Oxford St. Tot i que ens agraden els hotels petits i acollidors, quan vas amb una nena petita com era el cas llavors, els hotels grans s’agraeixen perquè el tercer llit a l’habitació si aquesta és petita, vol dir tornar a casa farcit de blaus perquè vas topant amb tot, i les habitacions amb un parell de llits King-size són d’agrair. L’entrada de l’hotel que vam veure just en baixar del metro a Marble arch ja ens va indicar que havíem triat un hotel de disseny i força nou, d’aquí segurament l’oferta de preus. La sorpresa però, va arribar en entrar al vestíbul. Jo no he estat mai a Dubai, ni a Qatar ni a cap país d’aquests farcits de petroli i diners, però durant els cinc dies que ens hi vam allotjar, era entrar a l’hotel i deixar Londres per entrar als Emirats Àrabs. No en puc dir una xifra aproximada perquè ni ho vaig preguntar a recepció ni vaig fer-ne una enquesta, però m’atreveixo a dir que el 80% dels hostes eren ciutadans d’algun d’aquests països. Homes vestits de blanc de cap a peus amb el Suriyah i el cap cobert amb el Kafiyyeh. Dones cobertes amb el Niqab que només deixen veure els ulls i per vestit la Abaya.

IMG_3088

      El que ens deixava cada dia astorats era que en tornar al migdia o a la tarda a l’hotel, aquestes dones que fins i tot cobrien les celles amb unes peces que no sé descriure com s’aguanten perquè no és pot veure (suposo que com unes ulleres) i que aparentment semblen d’or, tornaven a l’hotel carregades de bosses de les millors marques de roba. La broma fàcil és fer-vos recordar l’escena de la Julia Roberts tornant de comprar per Rodeo Drive, però no faig conya, era així cada dia. Cal dir que les Abaya tenien uns brodats que també semblaven de fil d’or i que alguna vegada em vaig fixar, quan seien, que sota aquesta hi portaven texans. Sempre m’he preguntat si la roba que es compraven a Chanel, Dior o Armani només se la posen a casa o va sota l’Abaya.

     

      La primera nit a l’hotel, just a les 2:30 de la matinada (així consta a la meva llibreta d’aquell viatge) va començar a sonar una alarma a l’hotel que ens va despertar amb un esglai als adults i ben desconcertada la meva filla. No era una lleu alarma no, era una cosa semblant al que devien escoltar els londinencs quan els avions alemanys sobrevolaven la ciutat durant la segona guerra mundial. Ens vam aixecar volant i vaig treure el cap per la porta. I què vaig veure?, doncs, un munt de dones àrabs que corrien pel passadís direcció l’escala d’emergències. Feia un minut que l’alarma sonava i elles ja anaven perfectament abillades amb la seva vestimenta preceptiva, el que no sé és si a sota hi portaven el pijama, un vestit de Dior o anaven en pilotes. Devia ser perquè érem molt a prop de Baker Street que vaig fer una deducció Holmesiana en dècimes de segons: si aquestes corren ben espantades, val més que les imitem. Ens vam posar el que vam poder sobre el pijama, vaig agafar els diners i la documentació i ens vam fusionar entre túniques i vels negres per unes escales molt estretes que baixaven pràcticament com unes escales de caragol. A tot això l’alarma seguia sonant amb una força ensordidora i molt atabaladora. Per algun motiu que no sé, nosaltres no estàvem especialment espantats i fins i tot ens va donar per riure de la situació. Heu vist aquelles imatges de musulmans donant voltes a la meca?, perquè això semblava la baixada per les escales però amb tres catalans desentonant amb roba de color. En arribar al carrer, els bombers i la policia ens van fer posar darrere una cinta com a les pel·lícules i allà ens hi vam estar poc més de mitja hora. Tot havia estat una falsa alarma d’incendi.

      En tornar a entrar a l’hotel, ara sí per la porta principal, i mentre esperàvem l’ascensor perquè evidentment es va fer una cua espectacular, ens vam fixar en un detall: hi havia dotzenes de dones musulmanes, però d’homes en vam comptar poc més mitja dotzena… deu ser que a la ctiy es treballa molt i els pobres homes van a dormir molt tard tancant negocis perquè les dones puguin anar de compres cada dia per comprar roba que no lluiran mai en públic.

    © 2014 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *