Cracòvia: Aquell carrer i aquella plaça

 

Florianska-Street  

      Vaig visitar Polònia en un d’aquells viatges de feina on trèiem a passejar els metges, ja sabeu, els que no paguen ni el cafè… ni les cerveses.


     Dels quatre dies que vàrem passar a Varsòvia presumptament consagrats a la ciència, un el vam dedicar per fer una escapada a Cracòvia al més pur estil dels güiris que fan un munt de quilòmetres, en aquest cas en tren, per passar poques hores visitant un parell de llocs típics i tòpics, acabar en un mercat d’aquells que hi ha arreu del món però que te’l mostren i venen com si fos únic, beure cervesa, fer un dinar més o menys típic amb més cervesa, i tornar a pujar al tren. Es a dir, tot allò que no s’ha de fer mai si volem conèixer una ciutat. En visites com aquesta, davant la pregunta de si he visitat una ciutat, no sé mai què dir. Conèixer i, sobretot, entendre un lloc, no és només una qüestió de més o menys temps, però si la trepitgem a toc de xiulet i sota les ordres d’una guia poc simpàtica com ens va passar al nostre grup, llavors millor respondre “Cracòvia?… umm… em sembla que sí…”.



      Recordo molt bé que vam baixar del tren i, aquella guia que més que parlar recitava la lliçó com si l’hagués après de memòria, no parlava de res més que no fos la vida i miracles de Joan Pau II en aquella ciutat i, evidentment, ens va portar a visitar una església sense fer ni una sola referencia a cap detall del carrer por on anàvem caminant amb pas accelerat. Quina església? Doncs en aquella visita llampec no vaig fer ús de la meva llibreta i no ho recordo, però devia ser la catedral perquè, casualment, tot i que aquella guia segur que ho sabia, aquell dia estaven ordenant a nous capellans i la quantitat de joves amb sotana negra que hi havia era espectacular. Jo no havia vist mai tant de capellà i vaig estudiar a l’Escola Pia. Tots joves, contents i acompanyats de les seves famílies que els feien fotografies. Imagineu un acte de graduació d’aquells que veiem a les pel·lícules americanes però en versió graduació de capellans catòlics. Ens van tenir a l’església o catedral un parell d’hores, o potser menys, però com que això de les esglésies no està fet per mi se’m va fer molt llarg, pesat i avorrit. Mira que hi ha coses per veure a qualsevol racó del món i la puta mania que tenen els guies turístics en visitar esglésies. Sort que la gran majoria dels meus viatges han estat al meu aire sense que ningú m’obligui a visitar això o allò. A veure si ens entenem, si no ets català i visites Barcelona per primera vegada i per poques hores, està bé treure el cap per la catedral però no t’hi passis mig dia. Doncs això ens van fer a nosaltres a Cracòvia.



       Però tornem al tema que em desvio del què volia parlar

     Junt amb un parell dels “meus” metges que també estaven estressats amb tanta sotana i faramalla cristiana, vam sortir d’allà dins i ens vam dirigir a la guia per fer-li una pregunta, una senzilla pregunta amb la idea de veure alguna cosa més tenint en compte que no teníem gaire temps abans de tornar a Varsòvia. Sabíem que al gueto de Cracòvia s’hi va estar el director de cinema Roman Polansky i alhora era el gueto que apareix a “La llista de Schindler”, l’extraordinària pel·lícula d’Steven Spielberg, i volíem saber si encara quedava alguna cosa en peu o, si més no, trepitjar l’espai on va estar ubicat. Així doncs, em vaig dirigir a la guia i li vaig preguntar: “Queda alguna cosa del que va ser el gueto?, ens agradaria fer-hi una visita”. Si arribem a saber la reacció d’aquella dona davant aquesta innocent petició, hauríem intentat cercar la informació per altres mitjans (encara no teníem el google als mòbils). Era com si els fets que va viure la ciutat fa seixanta anys tot just haguessin passat feia quatre dies. Aquella dona no entenia de cap de les maneres perquè volíem visitar aquell lloc dels jueus (ho deia així i amb cara de fàstic). Va anar apujant el to de veu declamant tot un discurs sobre el patiment dels cristians i l’exagerada propaganda a favor dels jueus. En un moment donat fins i tot es va posar a parlar en Polonès i, diguin el que diguin, els catalans parlem una altra cosa. A la nostra cultura aquest antisemitisme ha estat poc present i tant per als dos metges que m’acompanyaven com per mi, era la primera vegada que escoltavem un discurs com aquell dit amb tota normalitat i sense vergonya. Sabíem que el poble jueu no ha estat mai ben acceptat a l’Europa de l’est i, en particular a Polònia, però que fos tan viu i s’expresses amb tanta virulència com si tot just encara fóssim als anys 30 o 40 del segle XX ens va espantar.




     Krakow Poland central eastern Europe terrace Astorats i sense badar boca, vam deixar aquella dona farcida d’odi i la resta del grup que encara eren dins aquella església plena de nous capellans, per fer el camí pel carrer de Sant Florià fins a la Plaça del Mercat Principal. Vam estar pensant a preguntar a algun vilatà per la zona del gueto, però si la reacció d’algú per a qui érem clients havia estat aquella, millor no temptar la sort i seure en una terrassa a beure’ns una cervesa ben fresca per superar l’ensurt de descobrir que malgrat els anys i el passat, el gènere humà no té solució.



     Cracòvia?… doncs sí que sembla una ciutat maca sí… aquell carrer i aquella plaça eren agradables. Ah! I la cervesa era força bona.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *