Praga: Kundera, Binoche, Sigicova…

 

blog45

    D’ençà de fa pocs anys, la meva afició per la literatura de viatges ha anat creixent i, sense adonar-me, les lleixes de l’estudi dedicades a aquest gènere es van omplint. No ha estat una afició premeditada sinó més aviat la suma ineludible de tres passions: viatjar, llegir i escriure. L’interès per aquest gènere provoca que el desig de viatjar allà on ho han fet i com ho han fet d’altres, sigui inevitable, si el llibre és bo, evidentment, perquè si alguna cosa té “especialitzar-se” és que et tornes més selectiu i critic. Explico això perquè Praga va ser la primera ciutat que vaig voler conèixer després de llegir un llibre malgrat que curiosament no era literatura de viatges. Un llibre que em va fascinar tant i en vaig quedar tan captivat que encara avui recordo els noms dels protagonistes. Parlo de “La insostenible lleugeresa del ser” de Milan Kundera, autor que va passar a formar part del meu cànon personal malgrat que mai més ha aconseguit atrapar-me, fascinar-me i, sobretot, enamorar-me de la protagonista com em va passar amb aquesta extraordinària novel·la.



      La novel·la s’estructura en set parts diferenciades narrades de manera omniscient. Per desenvolupar-la, l’autor presenta a l’escenari de Praga, poc abans de la Primavera del 68, les relacions de quatre personatges imaginaris convertits en una reflexió sobre els problemes filosòfics que afecten la nostra existència i perfectament adaptables a la vida quotidiana, introduint la conjunció d’elements històrics, polítics, filosòfics i artístics en el marc de la guerra freda i el socialisme. Teresa, Tomàs, Franz i Sabina, les destinacions dels quals s’entrellacen irremeiablement. La gelosia de la Teresa cap al Tomàs i el tossut amor d’aquest per ella; l’idealisme del Franz i la necessitat de la Sabina de perseguir una llibertat que només condueix a una insostenible lleugeresa.


      Va ser acabar de llegir la novel·la (encara avui recordo que la vaig llegir en un parell de dies en els trajectes en tren per anar a treballar) i dir-me: Vull conèixer Praga.

   

310b051c8057476d8cddfcf862193553dc8902      Aquest impuls de causa efecte amb una ferma convicció no me l’ha tornat a fer sentir cap llibre de narrativa. Ho vaig intentar amb l’Ulisses de Joyce però va ser impossible, a Dublín m’hi va portar la meva filla i no el Bloomsday per molt “cool” que hauria estat. Per acabar-ho d’adobar, la versió cinematogràfica de la novel·la va ser prou reeixida i malgrat que no es va poder rodar a Praga, vaig fer un nou descobriment: el paper de la Teresa, personatge literari del qual m’havia enamorat, el va interpretar una jove francesa que va provocar que a l’amor literari hi sumes el desig real; que la Teresa del Kundera la interpretés la Juliette Binoche ja va ser massa per mi (que la protagonista de “Un tren a la Toscana” s’assembli a la Binoche no és casualitat).


     

      Vam visitar Praga quan encara era la capital de Txecoslovàquia, la perestroika era la paraula de moda i Vaclav Havel encara no era president. Aquella Praga, malgrat la bellesa serena i elegant, era una ciutat on el gris encara era present tant a l’asfalt dels seus carrers com a la cara de la gent. Ja no érem als anys que descriu la novel·la, ja no érem als seixanta i en l’aire es començava a intuir que el canvi definitiu i anhelat dels Txecs era proper, però malgrat tot, la sensació que pel pont de Carles o la plaça de Wenceslau em trobaria la Teresa o el Tomàs era ben viva. La desconfiança de la gent quan preguntaves alguna cosa o l’actitud funcionarial dels recepcionistes d’hotel (això a Hongria va ser més exagerat, ho explicaré un altre dia) eren petites mostres que en aquell país encara hi manava un president comunista i el concepte soviètic seguia massa present. Fins i tot la divisió del país de la que es començava a parlar, va ser un tema impossible de tractar amb ningú; i en aquest cas, veient com de modèlica va ser la divisió, era evident que si no aconseguíem parlar amb ningú del tema, era senzillament, per la por instal·lada en el cos a parlar de política amb desconeguts i més si eren estrangers.


      De Praga, més enllà de tot el que podeu veure i, sobretot caminar, perquè és una ciutat per caminar, ens van meravellar el metro i la cervesa. La cervesa Txeca és famosa a tot el món i molt apreciada pels mateixos Txecs. L’aroma particular que la distingeix és conferit pel llúpol de Bohèmia que encara se selecciona a mà. En aquell viatge vam descobrir que fora de casa nostra no s’estan per “quintos” ni “canyes” i la cervesa normalment se serveix amb gerres de mig litre. El tipus de cervesa que es produeix principalment a Praga és la lager; dins de les quals les més conegudes són la Pilsner Urquell i la Budvar (Budweis). Però compte, no confonguem els noms, la cervesa Americana Budweiser i la Txeca Budvar no tenen res a veure. En tornar de Praga aquesta cervesa només la trobava en una coneguda bodega de Sants i vaig estar quasi un any anant a comprar-la (ara la podeu trobar arreu).



      I el metro. Renoi quin metro tenien a Praga. Fa de mal dir que els comunistes van fer alguna cosa bé, sobretot perquè sempre he fugit de les militàncies dogmàtiques vinguin del cantó que vinguin, però el metro de Praga era una meravella i amb una particularitat que ara és d’allò més normal però que llavors no havíem vist mai: una veu femenina t’avisava de la propera estació. I quina veu… desconec qui podia haver-hi darrere aquella veu sensual i deliciosa, perquè cada vegada que escoltava Křižíkova (llegiu Sigicova) jo tancava els ulls i m’imaginava la Teresa acompanyada per la Sabina, imaginava la Juliette Binoche fent fotografies a la Lena Olin.
152268128_da12cc813b_o

       Com em passa amb tantes ciutats, Praga és d’aquelles que penso que cal visitar més d’una vegada, però el desig no sempre va acompanyat de la punyetera realitat vital. Sé que si hi torno algun dia, ja no trobaré aquella ciutat que encara vivia amb por els canvis que no acabaven d’arribar, potser la Teresa-Binoche ja no diu “Sigicova”, però per això sempre em quedarà la literatura de Kundera i la meva imaginació.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *