Lisboa: Pessoa, saudade i conversa

        lisboa1Lisboa, una ciutat amb una llum diferent i oberta al mar que potser per la tendència que tenim els catalans a mirar cap a munt no hem valorat ni apreciat prou.

      El barri del Castell de Sao Jorge, amb carrers que s’enfilen entre cases modestes, tallers i tavernes. El barri d’Alafama o el miradouro de Santa Luzia amb la seva pendent escalonada. Un passeig per la Paraça do comércio o fer un tomb amb el tramvia 28 que creua els barris més emblemàtics de la ciutat: Chiado, Baixa, Barrio Alto, Graça i Alafama, és una de les millors opcions per tenir una imatge general de la ciutat de Lisboa.

      Però els que seguiu el meu Quadern Viatger ja sabeu que intento defugir de detallar el què cal veure i el que vaig veure, per això ja teniu les guies. A mi m’agrada buidar records, moments que cap fotografia va captar però que es mantenen inalterables al meu cap o al meu quadern.

    No sé si és perquè la lectura de Pessoa em va condicionar o per la saudade, però no puc evitar quedar-me amb una Lisboa que m’evoca una certa nostàlgia d’un temps, d’una vida que ja no hi és. Hi ha més llocs, hi ha més ciutats d’aquest passat, però cap com Lisboa em provoca melangia. Hi he pensat en revisar el meu quadern viatger i les coses que hi vaig anotar. Volia escriure alguna cosa divertida, que n’hi va haver, però en aquest cas, la nostàlgia és molt més forta que l’anècdota.

    Una de les coses que vaig escriure al quadern és precisament una frase de Pessoa:

    Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som”.

     És precisament aquest el que som, el que segurament m’obliga a visualitzar la capital portuguesa amb una saudade que no em correspon perquè no sóc portuguès però que no puc evitar.

     I és que de Lisboa en tinc dos moments, dues converses molt personals. El primer instant, conèixer una noia amb qui al cap de cinc minuts de ser presentats fent una copa de xampany en un preciós jardí d’un restaurant del qual no en recordo el nom i en la conversa que va venir després, vaig saber que connectàvem. Aquella nit agradable a Lisboa encara no sabia que havia nascut una de les millors amistats que he tingut la sort de gaudir. Quan tot es va acabar, quan tot se’m va esfondrar, l’amistat es va fer present amb una força que mai oblidaré. Ella es va saber quedar, va saber què dir, què fer. A Lisboa, doncs, li dec una amistat de les que arriben per quedar-s’hi.

      L’altra conversa va ser diferent, amb una noia nascuda en un altre racó d’Europa, més intima, més personal, i en un lloc molt singular.

800px-Lisboa-Pessoa-A_Brasileira-1

      A Chiado, la zona elegant de la ciutat de Lisboa hi ha el cafè de la Brasileira. Un dels cafès més coneguts i clàssics de Lisboa, espai de literats i d’altres personatges del món cultural portuguès. Just davant del cafè, al bell mig de les taules de la terrassa, hi ha una estàtua de bronze de qui va ser un dels clients més il·lustres del cafè Brasileira: Fernando Pessoa. L’escultura és molt curiosa perquè és com si veritablement Pessoa estigués assegut en una cadira. I a poca distància d’aquest Pessoa amb una cama creuada en horitzontal sobre l’altre, vaig escoltar el relat d’un espai de vida que no oblidaré mai. Una conversa que em va fer estremir en escoltar la descripció de la por que provoca la guerra com no havia llegit mai ni vist a les pel·lícules. Imaginar, en escoltar les seves paraules pausades com si li fessin mal en sortir de la boca, en aquell cafè de la vella Lisboa, com ella corria a refugiar-se amb la seva família quan sonaven les alarmes antiaèries. Escoltar de boca d’una noia molt jove el que ella va viure al bell mig d’Europa no feia gaires anys, em va deixar tocat, esfereït i no he pogut oblidar, ni vull, aquella conversa que em va fer entrar en una guerra que havíem vist als telenotícies. Sempre que recordo Lisboa penso en aquella conversa, dura i esfereïdora, però alhora agradable pel grau de confiança; i perquè imagino Pessoa escoltant-nos i prenent notes per descriure amb més traça que la meva aquell relat colpidor.

      Curiosament, malgrat la distància física, amb aquesta noia encara hi ha un “com va tot” i un “com estàs” de tant en tant, és a dir, ella també es va quedar quan tot es va acabar.

      Potser és perquè Lisboa és femenina, o potser pel to melangiós i trist del país del fado, però sembla que les amistats femenines que neixen allà tenen un punt de màgia que les fa diferents i, sobretot, perdurables.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *