Nàpols: Xivarri i desordre en harmonia

la-bahia-de-napoles-con-el-vesubio-de-fondo-db685066-d4e5-4aba-b094-fd52beee9d86

     

       Durant una setmana de fa no sé quants anys, vaig tenir la sort de poder gaudir d’un esmorzar diari davant d’una vidriera immensa que em mostrava la badia de Nàpols amb el Vesuvi de fons. Una vista extraordinària que cada dia em deixava meravellat i em feia seure a taula una estona abans de servir-me l’esmorzar amb l’únic propòsit de deixar-me enlluernar.

    Aquesta vista era des de Sorrento, on m’hi vaig estar una setmana per motius de feina amb insuportables reunions full time en anglès. Tanmateix, només per poder contemplar aquest paisatge diari, el descobriment del limoncello o quedar seduït per una ciutat com Nàpols, ja va valdre la pena haver de suportar pallisses diàries de directius amb l’ego elevat.


      Si el limoncello el vaig descobrir a Sorrento, us podeu imaginar que no va ser així amb la pizza, perquè evidentment ja fa anys que n’endrapo; però Nàpols és la ciutat on per primera vegada es van elaborar les pizzes entre els segles XVI i XVII, i això vol dir que si viatges a la capital de la Campània és gairebé obligat menjar pizza, on aquesta es va convertir en un aliment molt popular entre la gent humil, els quals les compraven a les fleques.
 I posats a parlar de les moltes pizzeries que hi ha a Nàpols, n’hi ha una que presumeix de ser la inventora de la famosa pizza Margarita; em refereixo a la Pizzeria Brandi, que trobes en una cantonada de la popular Via Chaia, carrer de vianants que parteix de la cèntrica plaça Trieste i Trento, al costat de la gran esplanada de la plaça del Plebiscit, al Barri Espanyol de Nàpols.



      Nàpols és una ciutat de grans contrastos que porta a què la gent que l’ha visitat passin a ser-ne uns apassionats o a no voler tornar a visitar-la. En el meu cas, ja aviso que si em perdo, no em trobareu mai a Nàpols, el caos i l’anarquia són lluny del meu tarannà, però això no vol dir que no em sentis fascinat per una ciutat que és bogeria en si mateixa. Observant el ritme frenètic i el soroll que desprèn la ciutat, no vaig poder evitar pensar que els cineastes del neorealisme italià en una ciutat com Nàpols ho tenien molt fàcil: només calia plantar la càmera a qualsevol balcó i deixar que anés gravant. Nàpols només és una Itàlia, és la Itàlia del sud, però la vida al carrer és cinema italià en majúscules.


    fotos-napoles-barrio-español-002-330x450Cal dir, que Nàpols té múltiples cares, la més burgesa la trobes al barri de Vomero, el qual es desplega pel turó que s’eleva sobre la ciutat, i des de la qual tens les millors vistes panoràmiques de la badia, inclòs el volcà Vesuvi i illes com Capri. Recorrent Vomero, no tens la sensació d’estar a Nàpols i, de fet, els seus residents sempre parlen que “baixen a Nàpols”, com si es tractés d’una altra ciutat.
 El Nàpols més murri i popular viu al barri Espanyol, als històrics barris del centre, entre els carrerons de Spaccanapoli, entre esglésies i museus, adorant a Maradona i Sant Genaro, no sé en quin ordre però diria que va primer el futbolista argentí. Com circulen amb les motos els joves napolitans fa por només de veure’ls. Que darrere la moto hi portin una noia sense casc és d’allò més normal, i intentar travessar un pas de vianants és tota una aventura amb perill per la integritat física si ets un forà.
 Els mercats de carrer del centre històric on es troba la fruita ben ordenada com si fossin escultures; formatges, carns o aus i, al costat, el peix i el marisc de totes les mides que arriben a un dels grans ports del Mediterrani. Xivarri, Nàpols és xivarri i al mercat es viu amb intensitat. Comprar, vendre, discutir, crits, olors de tot tipus de fregits, el soroll de les motos sempre present i alguna música popular que es barreja en uns carrers d’aquesta ciutat en la qual el caos és una manera ordenada de viure cada dia.


     Potser no és una ciutat per passar-hi gaires dies si ets de vacances i cerques la calma, però un parell de dies a Nàpols és d’aquelles coses que tot enamorat del món i els seus racons, ha de viure alguna vegada a la vida.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *