Filadèlfia: Les Escales, la independència i la campana



      Què en sabem de Filadèlfia? Que és una ciutat de l’estat de Pennsilvània. Que als anys setanta la música precursora del que seria la música disco es deia so Filadèlfia. Que un munt de sèries o pel·lícules sempre mostren un plànol aeri on una estàtua de bronze del fundador de la ciutat, un tal William Penn corona el City Hall. Que heu vist que el Rocky hi pujava les escales en la mítica pel·lícula dels anys setanta (compte! El concepte mític no va lligat a qualitat sinó al fet que probablement és l’única pel·lícula de l’Stallone on aparentment interpretava una mica). Si sou aficionats als fets històrics, potser coneixeu la llegenda de la Betsy Ross, una modista que vivia a Filadèlfia i que es creu que va fer la primera bandera dels Estats Units i, per descomptat, que a Filadèlfia es va redactar i signar la declaració d’Independència i la constitució dels Estats Units d’Amèrica. I poca cosa més… Ah sí, que el príncep de Bel Air havia arribat a l’exclusiu barri de Los Angeles des d’aquesta ciutat de l’est.



      No ens enganyem, de ben segur que no heu escoltat mai un: “me’n vaig de vacances a Filadèlfia”. La ciutat de Pennsilvània està situada entre Nova York i Washington i aquest fet és el que provoca una aturada per veure quatre coses; potser ni quatre si tenim en compte que acostuma a ser una aturada de poc més de mig dia si no vols arribar tard a Washington. Nosaltres vam decidir fer un parell de coses: pujar les escales com ho feia el Rocky a la pel·lícula i visitar l’independence hall.



rocky-steps-with-love-philadelphia1-600vpQuan dic pujar les escales com ho feia el Rocky em refereixo a pujar-les corrents i “cantant” la música del Bill Conti, i en arribar a dalt alçar els braços, contemplar la ciutat i saltar com feia l’Stallone. Moment friki? No! Moment d’allò més divertit, que viatjar també és això. I si t’agrada córrer com és el meu cas i es pot fer sense espectadors o altres presumptes Rockys per deixar-te anar del tot, encara és més divertit. És clar que això va ser fa més de vint anys, però estic convençut que si mai hi tornés, les tornaria a pujar imitant l’inefable Stallone.



      El segon que vam fer a Filadèlfia abans de seguir camí cap a la capital, va ser fer una visita al Independence hall. Els que d’això de la independència en parlàvem fa mil anys, espais amb aquesta denominació sempre han estat de visita obligada. Si teniu a mà un bitllet de 100 dòlars és el que hi apareix al revers. Quan hi vam anar, en l’edifici on es va redactar la declaració d’independència hi havia la campana de la llibertat (pel que he llegit ara és al Liberty Bell Center). Aquesta campana té una forta càrrega simbòlica perquè el 8 de juliol del 1776 va servir per convocar els ciutadans de Filadèlfia per la lectura de la declaració d’independència. Si bé les escales les vaig pujar en solitari per viure el meu moment cinematogràfic, a la sala on estava situada la campana de la llibertat, hi havia tots els turistes del món intentant fer-se fotos davant d’aquesta, amb la qual cosa el repte de fer-hi una fotografia era tan utòpic com somiar que algun dia a casa nostra tindríem una campana com aquesta que simbolitzés el mateix.P1050223

      Però de sobte, en aquell caos de gent rient per la situació i d’altres rondinant en les seves llengües per l’impossibilitat de plasmar l’instant, va aparèixer una d’aquelles persones nascudes per liderar i posar ordre. Per l’accent diria que jugava a casa i ara potser dirigeix una gran companyia o potser és congressista o senador (si hagués estat negre m’hauria creat la fantasia que era l’Obama), però aquell jove va aconseguir una cosa que no he tornat a veure mai més en un espai turístic. Va proposar que la campana quedés lliure durant uns minuts perquè tots poguéssim fer-hi una fotografia (o filmar com feia jo). El fet és que tots el vam entendre i, el més increïble, tots hi vam estar d’acord i no menys d’un centenar de persones ens vam posar com fan els fotògrafs quan entren les estrelles per la catifa vermella de Hollywood, mentre el jove que ho havia organitzat tot cridava un one, two, three que va acabar sent acompanyat per la resta en un genial acte de còmica complicitat multicultural.

      I just en cridar el three, no menys de cinquanta japonesos que no sabem d’on van sortir, van passar per davant de la campana i van ser immortalitzats per tots nosaltres. No sé què em va agafar perquè sóc de tarannà tímid davant de les multituds, però em vaig dirigir als japonesos amb els braços alçats i, emprenyat, vaig començar a cridar-los imitant el seu idioma (en aquella època era una conya que feiem entre alguns companys de feina): Aaaa, tatata, zuutua, uasata, fotuza ma hiro sotu, yamaha, honda, kawa, usaaa!!… si alguna cosa vaig descobrir aquell dia dels orientals (els anys m’han portat a saber-ne força més) és que no se’ls hi ha d’aixecar mai la veu; però va funcionar i aquells japonesos despistats i desconcertats pels meus crits es van espantar i van sortir de la sala a pas accelerat mentre la resta reia i m’aplaudia amb entusiasme. És el que té viatjar, una aturada de poques hores per veure ben poques coses, s’acaba convertint en un moment que convertim en anècdota i que sempre recordarem. Vés a saber, potser aquell presumpte congressista que ens va organitzar a tots, també recorda de tant en tant, un jove de no sap quin país que va ser capaç de foragitar un grup de japonesos despistats i curiosament “parlant” en japonès.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *