Escòcia: Edimburg



 

1280px-Edinburgh_Victoria_Street01      Quan vaig començar a imaginar el viatge a Escòcia, una d’aquelles escapades llargament desitjades, vaig tenir clar des del primer moment que no el podríem fer en cotxe, i no pel fet que em fes més o menys mandra conduir per l’esquerra, sinó perquè en aquella època la meva fila es marejava als deu minuts de pujar al cotxe encara que anéssim en línia recta. Així doncs, vam decidir veure una bona part de la nació escocesa viatjant en tren i només llogaríem un cotxe per fer l’illa d’Skye. La idea va ser tan bona que algun dia la vull repetir a qualsevol altre país que gaudeixi de bones rutes ferroviàries i vistes tan meravelloses com les que vam fruir des de l’assossec de la butaca del tren.



      Del viatge a Escòcia, com de la majoria, en tinc bons records, però alhora hi ha un punt d’amargor perquè el vam compartir amb una parella d’amics que per aquelles coses de la vida primer es van allunyar entre ells i posteriorment tots plegats. Em dol i em sap greu, però el record del viatge és viu i aquest quadern viatger, dóna fe d’allò que vàrem viure, del viatge i de l’amistat que vam compartir.

      Llegeixo al quadern una ratlla escrita com a epíleg l’últim dia de viatge que malgrat que pot semblar una mica tòpica, és el resum ràpid i en brut que en vaig fer: “Escòcia és una terra rica en paisatge, una natura esplèndida, muntanyes verdes, penya-segats, castells, històries, gaites, algun home amb faldilles de tant en tant, William Wallace i, sobretot, whisky”. De fet, no en tinc ni idea de quines són les xifres actuals, però quan hi vaig anar fa uns sis anys recordo haver llegit que exporten més de mil milions d’ampolles de whisky a l’any; si això hi sumem el consum intern… jo hi veig negoci. Això sí, si els catalans tenim fama de gasius per part dels nostres veïns, aquests haurien de fer un tomb per Escòcia. Si voleu fer un tast d’un bon malta a qualsevol racó d’Escòcia millor demaneu-lo doble, i tot i així, el seu doble és just un dit, i més de pianista que d’estibador de port.



      Escòcia és una de les quatre nacions que formen el Regne Unit. Sí, nacions, amb bandera i seleccions. Dels anglesos en podeu dir moltes coses (en això de les simpaties vers els pobles que poblen el planeta no em llegireu mai res) però no dubteu mai que saben molt bé que és això de la identitat nacional i, sobretot, no tenen por de la democràcia. La capital d’Escòcia, que el 1707 signava l’acta d’Unió amb Anglaterra amb l’objectiu de constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya, deixant de ser un regne independent per voluntat pròpia, és Edimburg.

      Una ciutat amb un encant de conte que em va enamorar malgrat el seu clima. L’escriptor escocès Robert Louis Stevenson, conegut sobretot per “L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde” escrivia sobre el clima d’Edimburg, la seva ciutat natal:

Edimburg té un dels pitjors climes que hi ha sota la capa del cel. L’atrapa qualsevol vent que bufi des de qualsevol lloc; l’amara la pluja; l’ofeguen les boirines marines; i la cobreix de pols blanc la neu que arriba volant des de les Highlands. El clima és cru i tempestuós a l’hivern i traïdor i desagradable a l’estiu; malgrat tot, no trobaran ciutat més distingida”.

      Edimburg, està dividida entre la Old town i la New town. La ciutat vella, on es troba el castell, és un laberint medieval i segueix conservant el traçat antic però ben farcida de cafès, pubs i restaurants. Compte si aneu amb canalla perquè tindreu dificultats per dinar o sopar perquè en tenir categoria de pubs per molt que siguin restaurants, no permeten l’entrada de menors. I creieu-me, et pots arribar a desesperar cercant un lloc on fer un àpat perquè són inflexibles. El carrer principal i més carismàtic de la Old Town és la Royal Mile on no vaig poder evitar certa enveja en veure que a les botigues de souvenirs ja hi veus que Escòcia és un país que té molt clar qui són i com es volen vendre al món; només hi trobareu productes escocesos. A les Rambles de Barcelona les nines amb vestit de flamenca, les castanyoles o els toros deixen ben “clar” al turista que és típic a casa nostra.



      Visitar Edimburg a l’estiu vol dir poder gaudir d’un dels festivals culturals més vius i atractius que es poden veure a Europa. És ben present al llarg de tota la Royal Mile amb actuacions artístiques de tot tipus. Com a curiositat, la longitud d’aquest carrer és de 1.814,2 metres, que dóna origen a una mesura una mica desconeguda, la milla escocesa. Al llarg de tot el carrer trobareu desenes de carrerons (closes) i patis (courts). Val la pena accedir-hi per adelitar-se del gust medieval de la ciutat. Una de les visites d’allò més curioses que vam fer-hi nosaltres va ser a la “Mary King’s close”. Hi ha un petit passatge on la llegenda explica que els afectats per la pesta que va assolar la ciutat el 1645 van ser emparedats a les seves cases i abandonats a la seva sort. Per Edimburg es diu que els esperits de les víctimes de la pesta van començar a vagar des d’aquell dia pels carrerons soterrats. Des de llavors, els visitants han relatat diverses experiències sobrenaturals, sent el fantasma de Sarah, una nena amb una història tan trista que la gent deixa nines en un racó d’on se suposa que va viure, la més popular dels fantasmes.
 La sensació de manca d’aire que es viu en aquell espai sense llum és tan angoixant que malgrat que m’interessava d’allò més la visita ho vaig passar malament, de fet, molt malament. Alçades i espais tancats mai han estat del meu gust, però tot i així de vegades el desig de veure un lloc únic és més fort que la por i em passen coses com a la “Mary King’s close”, on poc em va faltar per patir una crisi d’angoixa i quedar-m’hi per sempre a fer companyia a fantasmes i altres espectres que sembla que hi viuen.

edingburgh mary kings close main

      Per molt que si fem llista d’autors escocesos sempre queda millor posar-nos “estupendus” i parlar de Walter Scott, Robert Burns o el mateix Stevenson, els que això d’escriure us agrada no podeu passar per Edimburg sense fer una visita al “The Elephant House” on la J.K Rowling va començar a escriure la saga del Harry Potter. Seieu en una taula i a veure si el més famós dels mags literaris es fa present, us banya amb la seva màgia i vés a saber… com dic sempre, tot viatge ha de tenir el seu moment friki. Les novel·les del Harry Potter no són del meu estil i no n’he llegit cap llibre, però la història viscuda per la Rowling a qui ningú li volia publicar i que vivia de les ajudes socials és d’aquelles que animaran a més d’un a no llençar la tovallola i a perseverar davant d’editors o agents.

      I si el tema del menjar us agrada i sou de tastar les cuines autòctones, cal provar el plat típic: el Haggis. Jo no ho vaig tastar, en termes de menjar diguen-me que sóc poc de fusionar-me amb altres cultures i més quan t’expliquen que el haggis està fet a base de fetge, cor i pulmons, però algun atrevit que conec diu que és d’allò més bo. Ja poden anar dient missa que no em trobareu mai davant d’un plat de Haggis. Altra cosa és un bon Whisky de malta, que per curt que el serveixen, entra molt bé i fins i tot tal com passa amb la Guinness a Irlanda, m’atreviria a fer una versió a l’escocesa: “Is true, Malt Whisky really does taste better in Scotland.” I és que, no oblidem que Whisky és una paraula gaèlica que vol dir: aigua de Deus.

© 2015 Josep de la Casa

2 thoughts on “Escòcia: Edimburg



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *