Amsterdam: L’últim viatge de Chet Baker

Amsterdam: Houses along the Amstel River         

      Amsterdam és Van Gogh, el diari d’Anna Frank, Johan Cruyff i l’Ajax, els seus canals, parcs i flors, els seus formatges, les bicicletes i la seva història. Amsterdam és diversitat i tolerància. Un oasi on sentir-se lliures. Llocs com els famosos coffee shops, on consumir haixix o marihuana és una cosa normal, o el barri vermell, on les barjaules es venen en aparadors sota les famoses llums vermelles que donen nom al barri. Amsterdam és una ciutat que et fa sentir còmode i et convida a visitar tantes vegades com es pugui, perquè sempre hi haurà racons per descobrir i experiències per fruir.

      Nosaltres hi hem estat un parell de vegades i en les dues hem viscut allò d’anar fent camí i acabar amb un: “ara no sé on collons som…”. Potser alguns pensareu que Amsterdam no és una ciutat complicada, i és cert, però en tot viatge sempre arriba el dia que et sents com a casa, no treus el mapa del sarró i passa el que ha de passar, et perds. Amsterdam és una ciutat circular farcida de canals i els que estem acostumats a situar-nos amb allò del cantó mar o cantó muntanya, tard o d’hora ens acaba desorientant.

      SANY1724Però perdre’s, de vegades té les seves recompenses, i en aquesta ocasió va ser acabar fent una Heineken a la terrassa d’una petita plaça davant d’un hotel d’aspecte d’allò ben senzill però amb un detall a la paret que em va mig emocionar, perquè si bé coneixia lleument la història no en tenia ni idea que hi havia el que hi vaig descobrir: entre la porta de l’hotel i la d’una licoreria, hi ha una placa de bronze amb el rostre de Chet Baker que recorda la seva mort i la seva obra.

      Chet Baker va morir el 13 maig de 1988 després de caure de la seva habitació a l’Hotel Prins Hendrik d’Amsterdam. Baker va donar positiu per heroïna i cocaïna a l’autòpsia, i en el seu moment es va explicar que la finestra per la qual va caure va aparèixer tancada, amb la qual cosa van començar a  circular mil hipòtesis probables. Segons sembla, després d’un concert es trobava injectant-se altes dosis de “speedball” (una barreja d’heroïna i cocaïna), al costat d’unes noies, sembla que molt joves. A causa de l’escàndol que organitzaven va ser expulsat de l’hotel. Quan ja era a fora, se’n va adonar que s’havia deixat la trompeta dins de l’habitació. Ennuvolat per la droga, en comptes d’intentar recuperar-la per les vies normals, es va posar a escalar per la façana de l’hotel. Quan anava pel segon pis es va precipitar al buit, morint a l’instant. Va morir com havia viscut.

       No hi havia molta alçada, però el music feia massa anys que vivia al límit i sembla que el destí li va dir fins aquí. La seva vida, tan tràgica com plena de màgia, va estar marcada per les addiccions, el jazz, les mentides i les dones, fins que la mort, de la qual se n‘havia escapat en múltiples ocasions, el va caçar a la capital d’Holanda.

     No sóc gens expert en Jazz i el poc que sé és gràcies a un bon amic (salut Joan!) que en sap molt, potser massa i tot, però si sé què m’agrada i què no, i no surto de casa sense portar Chet Baker al damunt. Ja sigui per córrer com per treure a passejar la nostra Golden. Chet Baker sembla parlar quan toca, i quan canta sembla tocar. En ell, és el mateix la seva veu que la veu de la seva trompeta. I aquesta sinergia de la veu amb l’instrument és el que li dóna aquest so que el fa diferent perquè és inigualable.

    Potser els més puristes diran que Chet Baker no va ser tècnicament un gran trompetista ni un bon cantant. No obstant això, tenia allò que tota llegenda de la música ha de tenir i no sabem com explicar. Seducció, màgia, encant, fascinació… no deixen de ser sinònims, però Chet Baker els representa tots d’una tacada.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *