Istanbul: Turistes sota la pluja

 

      Istanbul és d’aquelles ciutats que tinc present tornar-hi algun dia.  Em sembla que això ho he escrit en més d’una entrada, no és que em repeteixi perquè em faig gran (que també), és que ho desitjo de debò. Si bé és cert que ho vam passar bé, el clima no ens va acompanyar i alhora no vàrem tenir marge a l’improvisació, quelcom imprescindible perquè un viatge sigui alguna cosa més que un senzill tour turístic

      Quan tot era diferent, quatre companys de feina amb les nostres parelles, vam passar quatre dies a Istanbul amb tot pagat gràcies al fet d’haver estat els millors del país; és a dir, va ser un premi, i anar amb tot pagat sempre és d’agrair. Ens ho tenien tot perfectament organitzat i programat, cosa que per molta gent és una meravella, però els que seguiu aquest quadern ja sabeu que jo sóc de fugir de guies i obligacions horàries quan sóc lluny de casa.


      Quan vàrem fer aquell viatge encara no existia el quadern viatger i la càmera era el meu testimoni, tanmateix, a l’empresa teníem una revista mensual i jo vaig ser l’encarregat d’escriure un article explicant l’experiència turca. I mira per on, coses de l’atzar (sóc molt Austerià), ahir tot fent dissabte del meu estudi, va aparèixer la revista del fons d’un armari d’aquests petits on va a parar tot el que no sabem on desar.
 Havia pensat transcriure l’article tal qual, però entre que hi vaig posar salsa referida a l’empresa amb anècdotes que ja no tenen sentit ni per mi, que el vaig escriure en castellà (l’empresa era a Madrid), i que tres dels quatre que vam guanyar el premi, anys més tard vam deixar de ser els més millors i vam acabar al carrer (jo el primer eh!), millor fer-ne un resum amb algun parèntesi. Malgrat que l’estil és una mica diferent, van ser les impressions de llavors i mereixen formar part del Quadern tal qual van ser escrites.

bannerkopru

El passat 20 de maig (1998) mentre alguns estàveu pendents de no sabem quina final de no sabem quin esport (el Madrid jugava final de Champions!), nosaltres, vàrem partir cap a Istanbul. Només arribar vam experimentar dues sorpreses. La primera el temps… plovia i la temperatura no era precisament alta. Pràcticament tot el nostre equipatge era roba d’estiu. La segona sorpresa va ser per les dones del grup, el nostre guia no seria el George Correfour (el guia de “la pasión turca”). 

Ens va tocar una guia de nom Ofèlia, bilbaïna de naixement i que feia 24 anys que vivia a Istanbul. Al llarg dels quatre dies vam poder descobrir que estava més que integrada a la societat turca, negant amb una vehemència inusitada el genocidi armeni.
 Quan tot just portàvem deu minuts del primer passeig abans de sopar, la pluja, la maleïda pluja va fer acte de presència (heu de saber que jo odio la pluja!) i alguns del grup van haver de comprar impermeables d’urgència.

Istanbul és una ciutat on el transit és caòtic, els conductors fan sonar el clàxon constantment, esquiven els vianants, s’avancen per on sembla impossible… vaja, un garbuix al qual s’hi sumes la pluja només cal refugiar-se i gaudir d’un autèntic espectacle.


Aquella primera nit vam arribar xops a un restaurant molt agradable de nom Sarnic. És una antiga cisterna bizantina convertida en restaurant. El menjar era bo i ens va fer pensar que a l’empresa se’ls havien gastat i menjaríem prou bé els quatre dies. Sí, vàrem menjar bé els quatre dies, però no vam poder evitar posar-hi un però: vam dinar i sopar cada dia el mateix! Amb algun petit detall en la presentació del plat, però era el mateix dia sí dia també. Amanides, un mena de puré d’albergínies, carn de vedella tallada molt fina i coberta amb greix de xai i unes pastes de postre empallegoses i terriblement dolces. El millor de tot, el te de poma.


santa-sofia-nocheCom a turistes de llibre que érem amb la nostra guia Ofèlia que només ens deixava quan ens tancàvem a l’habitació, vam veure tot allò que segurament encara fan els turistes que són de deixar-se guiar i poc de deixar-se perdre: L’Hipòdrom Romà, Santa Sofia, La cisterna de Yerebatan, l’església d’Ariye, la mesquita blava, el palau de Topkapi, etc. No us vull avorrir (ni avorrir-me jo) narrant la història de cada lloc com si això fos un article de “Historia y Vida” o el “National Geographic”. Com ja us he insinuat més amunt, la Ofèlia posava tanta passió en les seves explicacions històriques, tant de patriotisme turc que va arribar a alterar-nos els nervis i de tant en tant desconnectàvem.
 Això sí, amb bon humor, perquè l’Ofèlia, que de ben segur no hauria dubtat en lluitar al costat dels joves turcs a l’imperi otomà, ens deia “cielitos”…

Evidentment vam fer el preceptiu viatge pel Bòsfor… “cantando alegre en la popa, Asia a un lado, al otro Europa, Y allá a su frente Estambul”, però amb pluja, molta pluja i més d’un mareig.


I per fi, una tarda vam descobrir que a Istanbul el sol també eixia, però era la tarda que teníem previst gaudir del Gran Basar i no sense aflicció vàrem decidir no variar els plans i obviar-lo. Quin esperit comercial que tenen aquella gent del Gran Basar. Us imagineu els dependents de El Corte Ingles convidant-te a seure mentre et serveixen te de poma o qualsevol altra beguda?


18-jpg

En sortir de l’espectacle del Gran Basar il·lusionats en fer el passeig cap a l’hotel banyats pel sol, aquest, probablement molest per com l’havíem eludit, havia tornat a marxar i ens deixava de regal un nou bany en l’aigua de la pluja.


Una de les curiositats d’Istanbul que volíem provar eren els seus famosos banys turcs. Posats a tastar aigua millor tastar-la tota. Així que, vam preguntar a l’Ofèlia al respecte. Ens va explicar meravelles dels banys turcs (és que per ella Turquia era el centre del món) però ens va dir que si ens decidíem, agaféssim un banyador malgrat que el normal és fer els banys nu. Estranyats pel comentari, ens va explicar que els turcs i les turques es depilen per complet (això era l’any 1998 i aquí no era així) i que podríem causar malestar davant la visió els nostres cossos no depilats. Ja veus tu, si no ens havia vist en pilotes! Aquesta es pensava que érem una colla d’óssos! L’endemà al matí, en sortir de la dutxa, davant del mirall i amb la Gillette a la mà disposat a l’afaitat diari, vaig decidir que amb la dutxa ja en tenia prou i que això dels banys tampoc em feia tanta gràcia. La resta van tenir la mateixa pensada.


El dia de la tornada, el sol ens va perdonar que no li féssim cas el dia del Gran Basar, va lluir amb tota la seva força i, vam poder, per fi, gaudir de la imatge d’una ciutat màgica on la llum és un valor en si mateix. Fa molt d’algun tipus de narrativa o de pel·lícula descriure les ciutats humides i grises, però si el que estem fent és una cosa tan senzilla com viure, el sol és el nostre millor aliat.


Per cert, a la tornada, l’aterratge a l’aeroport del Prat ens va fer patir força perquè a Barcelona queia una tempesta d’aquelles que es recorden”.


© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *