Cap Nord: Aquell primer viatge

1280px-Midnight_sun

      El mateix any que va néixer TV3 i que moria la Mercè Rodoreda. El mateix any que el Ronald Reagan titllava la Unió Soviètica d’imperi del mal i es treia de la màniga la seva guerra de les galàxies. L’any que el govern espanyol nacionalitzava Rumasa. Als Estats Units s’estrenava la serie “El equipo A”. El Björn Borg deia adéu al tennis i el Ryan Paris cantava “la dolce vita”, jo en tenia dinou. En feia un que treballava i estudiava, encara no era tancada la cicatriu per la pèrdua del pare i el meu millor amic amb pocs mesos de diferència, i estava àvid de viure i veure més enllà del carrer de casa, el local on ens trobàvem cada dia amb la colla o de l’hospital on treballava, quan l’atzar, que és el Déu dels que no som creients, em va fer un regal. Em van proposar substituir el que havia de ser el tercer integrant en un viatge perquè s’havia fet enrere per motius que no recordo. L’atzar fa temps que em porta per estranys viaranys i amb mi va ben despistat, però hi va haver una època que de tant en tant m’era propici. Faria un viatge al llarg de tot un mes fins a Cap Nord. Faria el meu primer viatge a l’estranger (bé, Andorra no compte!), i el que jo encara no sabia, que en quedaria tan captivat que voldria veure més ciutats, més països, més racons, més albades i més postes de sol, que voldria deixar-me amarar pel món sencer la resta de la meva vida.

Avui dia, el viatge a Cap Nord és com un mena de Meca per molta gent i, sobretot, pels afeccionats a l’autocaravana, amb la qual cosa suposo que alguns dies l’overbooking deu ser considerable, però fa més de trenta anys no era així. Nosaltres vam viatjar amb un Renault 12 en el qual vam instal·lar una tenda de campanya al damunt del sostre que s’obria tirant d’uns cordills (o potser eren uns tubs?), de dins hi sortia una escaleta i cap a munt. Era prou ample i s’hi dormia de conya. Allò era una autocaravana artesanal perquè tot i que només servia per dormir, algun dia que no vam trobar càmping vam fer nit aturats a qualsevol carretera. No diré que va ser un viatge improvisat perquè va estar molt ben preparat, però és el més semblant a un slow travel que he fet mai. No existia el GPS i, anàvem fent, anàvem parant aquí o allà sense presses ni obligacions.

IMG_1382

Per mi tot era nou. Cada dia era una lliçó. Tot era descobriment, des del que veia fins al que vivia. Calia obrir els ulls, observar, aprendre, badar i, sobretot, destapar la ment. Quan vam arribar a Cap Nord, quan el sol de mitjanit l’un se’l mirava recitant poesia o l’altre escoltant Beethoven mentre ens dèiem que un porro seria el súmmum, jo observava aquella meravella de la natura escoltant Shakatak, somiant propers viatges, i llavors ja conscient, que el que més m’agradava era badar i observar la vida al carrer. Potser per això aquest quadern viatger malda per fer literatura de viatges més influït per Theroux o Bryson que per Stevenson o Leight Fermor.

Era el meu primer viatge i el feia amb un parell d’adults força viatjats. Vaig descobrir que si només has d’estar unes hores en una ciutat, el museu només és prioritari si hi ha un interès o inquietud intel·lectual, però no pel fet que surti en una guia o perquè hi vagi tothom. Hi ha massa a veure a l’aire lliure, hi ha massa a escoltar en el brogit de les ciutats, la remor dels mercats, la fressa del riu, el silenci del bosc o la calma del camp, com per tancar-se a veure objectes o obres que potser no ens emocionaran ni ens faran entendre aquella terra ni aquella gent. Museus els indispensables i desitjats. I així ho fèiem, i així vaig gaudir, per exemple, del museu Kon-Tiki a Oslo on vaig somiar en convertir-me en un Thor Heyerdahl. Potser per això, al llarg de la meva vida sempre m’he sentit més atret per l’antropologia que per les belles arts.

Recordo l’emoció de travessar la frontera a la Jonquera i començar a endinsar-nos cap a França. Aquelles carreteres, aquells poblets eren endreçats i polits com els que havíem vist al Tour feia pocs dies i que aquell any havia guanyat el Laurent Fignon. Em va omplir de joia ser conscient que de francès en sabia més del que fins llavors havia fet servir amb les Juliettes els estius a la platja.

Circular per les autopistes de la llavors Alemanya Occidental (RFA) sense limit de velocitat ens va emocionar als tres. Malgrat que anàvem amb un R12 amb una càrrega important al damunt i al maleter, l’emoció de poder prémer l’accelerador ens va jugar una mala passada i ens vam quedar sense benzina. Encara recordo fent ús del telèfon d’emergències on una veu seca i molt germànica, no hi havia manera que ens contestes en anglès. “Benzin, benzin… Petrol, petrol… Gasolin, gasolin…” cridàvem ara un ara l’altre. Finalment ens van entendre i poca estona més tard una grua ens va remolcar fins a la propera benzinera que estava a poc menys de cinc minuts. Vàrem optar per riure.

Entrar a Suècia i quedar atrapat, enlluernat i atònit en ser testimoni de què és veritablement això que en diuen educació. Llavors encara no havíem llegit ni Stieg Larson ni Camilla Läckberg i Suècia era un mirall, un paradís que anhelàvem a casa nostra. El país de l’Olof Palme, a qui recordo veure en una entrevista a la televisió on anava amb texans i camisa de quadres; un petit detall que va obrir un debat entre nosaltres sobre les diferències amb casa nostra, on amb menys d’un any al poder, el Felipe González ja havia desat l’americana de pana.

Conduir per les carreteres de Suècia on poses l’intermitent per avançar, el cotxe del davant s’aparta una mica i afluixa la marxa per fer-te més fàcil la maniobra. Si tots van a 90 i un retol posa a partir d’ara a 60, tots els cotxes redueixen la velocitat. I no, no hi havia ni un sol radar, se’n diu educació, respecte i responsabilitat. Trenta anys després, això no ens ha acabat d’arribar mai. Deu ser que el migjorn ho empeny amunt i resta sempre als països nòrdics.

Descobrir que les carreteres de Finlàndia no són totes com aquelles per on ho feia el Zanini al mundial de rallys. N’hi havia amb rectes inacabables on no veies ni un sol cotxe durant hores, entre llacs, una natura inimaginable i, de sobte, un ramat de rens que travessen la solitària carretera i et fan aturar el cotxe.

renos-en-carretera-rovaniemi-laponia-finlandia

La infantil impressió de travessar el cercle polar àrtic. L’emoció de trepitjar Lapònia, on els seus pobladors, anomenats Saamis, se’ls considera l’últim poble indígena a Europa. Abans eren nòmades, vivien en tendes de pell i pasturaven ramats de rens, dels quals ho aprofitaven tot, des de la carn, llet, pell, banyes. Ara només s’estableixen en campaments amb les tendes de pell on exposen els seus articles perquè els comprin els turistes en ruta. Darrere la tenda de pell, a pocs metres no és difícil veure-hi una roulotte.

El record de quan en fer una aturada per fer una fotografia que pretenia ser de Pulitzer vaig lliscar sobre un terra de pissarra i vaig caure al mar de Barentsz. Després vàrem riure, però poca broma que l’aigua estava glaçada i si no em treuen m’hi hauria quedat perquè no en podia sortir de cap de les maneres.

L’esclatant bellesa dels fiords noruecs, on sembles un pixapins perquè no et canses de dir: “que maco, que maco” i voldries llogar una casa per llegir, escriure, fer cançons o potser només fumar herba per passar-hi tot el temps que calgués fins que el paisatge t’embafés. (això de l’herba ho pensava llavors… ja m’he fet gran!)

2.Hardangerfjord-Bergen

I Dinamarca, la meva estimada Dinamarca de qui me’n vaig enamorar només entrar-hi, de tota ella i de Copenhaguen en particular. Poc podia imaginar que la visitaria més d’una vegada molts anys després i per temes de feina. Allò que dèiem de l’atzar, quan és complaent sembla un miracle.

Van ser un total de 10.500 quilòmetres per França, la RFA, Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega.

Va ser un viatge de tres turistes al seu ritme, amb moments divertits com quan ens colàvem en algun museu com el dels vaixells víkings a Oslo. Ens posàvem al mig d’un grup de turistes just quan entraven darrere del guia i entràvem sense problemes. Allò era Escandinàvia i ells probablement pressuposaven que tothom era seriós i educat i portava l’entrada a la mà. Amb algun dia de mal rotllo de deu minuts comptats, ben normal quan comparteixes totes les hores del dia amb algú altra. Però sobretot, per mi, va ser una lliçó vital amb majúscules, una teràpia necessària després d’uns anys de confusió vital, i el viatge que em va obrir la ment i fer reflexionar sobre conceptes fins llavors desconeguts per un jove que tot just s’obria a la vida adulta, com els prejudicis i la tolerància a la diferència. Un viatge que em va fer somiar en convertir-me en viatger i aventurer com el Roald Amundsen. No me n’he sortit, de fet, tampoc m’hi he posat mai, però malgrat que quan viatjo ho faig en qualitat de turista com la majoria de mortals que tenen un mes de vacances a l’any, per molt que sempre anem per lliure, sempre faig una introspecció i recordo aquells somnis en aquell viatge a nordkapp i miro d’observar i menjar-me el món amb ànima de viatger.

Tanmateix, encara em queda molt de món per trepitjar, confio que una bona colla d’anys per viure, i el gran viatge com a viatger i no com a turista potser encara me’l porta l’atzar…

© 2015 Josep de la Casa

 

  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *