Rio de Janeiro: Caipirinya, bon rotllo i… més caipirinya.

00951 Rio de Janeiro

      Amb els torrons i el tortell de reis encara fent la digestió, una nit de gener de fa quasi deu anys ens vam trobar a l’aeroport de Barajas per agafar un vol que en poques hores, com si fos un canvi d’escena en una pel·lícula, ens faria oblidar el fred de l’hivern i els àpats de Nadal per gaudir d’un hotel luxós de Copacabana i, sobretot, de les caipirinyes.


A Rio, com a altres ciutats, hi vaig anar de franc quant tot era diferent i algunes empreses llençaven la casa per la finestra per tenir el personal content i motivat a base de reunions exòtiques. Jo vaig tenir la sort de viure aquella època i pel fet que com molts d’altres acabéssim sortint en globus d’aquell món, no per això ho esborro de la meva memòria i menys encara del meu estimat Quadern Viatger. Un viatge és un viatge, sigui en sac de dormir o en llençols de ras. Cert és que els moments dolents van arribar després, però això és un espai de literatura de viatges i aquells temps van ser tan collonuts i despertàvem tanta enveja, que em plau recordar-los per practicar la nostàlgia, que si bé algú va escriure que és la puta del record, de tant en tant té el seu punt embolcallar-s’hi una mica.



Malgrat que de viatges a preu zero en vaig fer uns quants, el de Río de Janeiro va ser un punt i a part. Tot plegat va ser tan increïble, que encara recordo com si fos ahir tot navegant en un veler cap a una illa paradisíaca el nom de la qual no he aconseguit recordar, estirat a la coberta i prenent el sol amb una caipirinya a la mà (sempre teníem una caipirinya a la mà), sonant samba en directe i amb unes ballarines tan impressionants que no semblaven reals, vaig comentar amb algú: “Si us plau, que això no s’acabi mai”. Vist amb la perspectiva dels anys i de com la vida ens ha canviat a molts, i no precisament per a millor, aquella època, aquell viatge al Brasil, se’m fa present com si fos una pel·lícula i mai hagués estat real.


le-meridien-copacabana-hotel-rio-de-janeiroPerquè us feu una idea de com eren aquells temps, us faré cinc cèntims del programa d’aquell viatge. Vàrem sortir un vuit de gener a la mitjanit de Madrid i aterràvem a Río de Janeiro a primera hora del matí. Després d’instal·lar-nos a l’hotel Le Meridien amb vistes a la platja de Copacabana i en habitacions sense compatir (jo era a la planta divuit), després de dinar teníem la primera reunió i… l’última! Una reunió, una sola puta reunió i a gaudir de la motivació!

Você abusou, tirou partido de mim, abusou.


Tirou partido de mim, abusou…



   

      La resta de dies vàrem rondar per Río. Vam fer una escapada a les cascades d’Iguaçú. Vàrem veure allò que calia veure, vam navegar, vàrem sopar en restaurants increïbles, vam riure molt, vàrem ballar i vam gaudir de l’amistat com mai en altres reunions. De fet, els catalans vàrem ser pioners en fer quelcom semblant a un procés; malgrat que la meitat no suportava l’altra meitat, aquells dies tot va ser com un campament d’estiu amb joia, gatzara i germanor. I si els catalans practicàvem l’amistat, d’altres ho feien amb les natives de moral distreta; mai havia vist que les barjaules t’esperin en baixar d’un autocar davant de l’hotel, i encara menys que en poca estona totes estiguin presumptament treballant per crear vincles Ibèric-carioques.



Però si alguna cosa vàrem fer aquells dies “reunits” a Rio de Janeiro, més enllà de cantar “mira que coisa mais linda” quan caminàvem per la platja d’Ipanema, va ser beure, beure molta caipirinya. Però compte!, molta eh! Mare de Déu senyor quin fart de beure! Temps després quan recordàvem aquell viatge entre nosaltres sempre dèiem que la de Rio havia estat la millor de les reunions dels anys de gloria; renoi! Entre que només ens vàrem reunir una tarda i que anàvem tot el dia amb la caipirinya a la mà… com no ha de ser la millor si anàvem tots plegats entonats tot el dia. Per cert, la caipirinya que et prens al Brasil és diferent per molt que compris la cachaça allà, com vàrem fer tots. Ja pots copiar la fórmula que aquí no té el mateix gust.



caipirinha-8386

      Escriure que Rio és sensualitat, samba, caipirinyes, dones que no són deixe món, futbol, faveles i bossanova potser us sembla poc original, però és que si no hi vas sol, vas de reunió amb tot pagat, et porten a tot arreu i només hi vas cinc dies és el que t’emportes. Amb cinc dies es fa molt difícil escriure res que d’altres no han escrit abans i és impossible conèixer una ciutat més enllà dels espais que trepitges. Per algun motiu màgic o etílic, aquells cinc dies a Rio de Janeiro tot va ser bon rotllo; aquells cinc dies a Rio vam oblidar qui ens queia bé i qui no i els vam gaudir com la ciutat es mereixia i l’empresa ens regalava.



No sé si mai tornaré a trepitjar Rio, però del que estic convençut és que si mai hi torno, veuré un Rio de Janeiro diferent i segurament escriuré diferent.

ipanema-garotasCinc dies per deixar-te portar on no vaig tenir temps ni ganes de treure el meu quadern i posar-me a reflexionar sobre les diferències socials a Rio de Janeiro. Tots els viatges estan farcits de preguntes amb o sense respostes, però aquells dies a Rio no me’n vaig fer cap ni una. Es tractava de compartir, fruir i deixar-te portar. Recordo que en l’únic moment que em vaig escapar una estona tot sol aprofitant que la meva colla del nord-est peninsular seguien comprant mil coses, vaig seure en una terrassa davant d’Ipanema amb la intenció de sentir-me per una estona com l’Antonio Carlos Jobim i el Vinícius de Moraes quan van compondre “Garota d’Ipanema”. Els que han estat a Ipanema entendran que la meva mirada quedés fixada a la platja i que escriure ni em passés pel cap. Un viatge diferent. Cinc dies irrepetibles.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *