Dakar: Fatuyó sidala

800px-Dakar_-_Guediawaye_2

     Fa una colla d’anys, en un viatge al Senegal per motius de feina del qual ja en vaig deixar testimoni al Quadern Viatger a: “Amb l’avi a Gore”, el guia què ens va mostrar Dakar i voltants en les poques hores que teníem lliures, ens va ensenyar una cançó que començava com el títol què encapçala aquesta entrada al quadern. No tinc ni idea què vol dir, i en el seu moment en vaig escriure un article per un diari digital a on vaig escriure durant un temps. Fa dies que hi he tornat a pensar en veure el que està passant amb els refugiats intentant travessar fronteres o nedant contra les ones i em vagava pel cap portar de nou aquella història cap al meu blog.


     Era un tipus trempat (em sap greu no recordar el nom), cultural i professionalment preparat i eficient, i segons les dones del grup, d’allò més atractiu (elles van emprar un sinònim més descarat). Recordo una nit després de sopar, asseguts sota un cel africà i estelat com aquí no veiem, que ens va començar a fer preguntes sobre la possibilitat de venir a treballar al nostre país. Eren les èpoques en què el nostre país econòmicament era el més semblant al paradís; el país amb més pisos nous, més propietaris i, més Cayennes del món. “No ho facis”, li vam dir. “Allà dalt ningú respectarà la teva preparació acadèmica, no podràs fer de guia, i mal ens pesi, el nostre segueix sent un país poc avesat a la diversitat de color”. Ell ens explicava que guanyava molt poc, que la vida al Senegal era molt difícil, que tenia somnis i en aquell país era impossible ni tan sols intentar fer-los realitat.


     fixedw_large_4xEl Dakar d’on volia fugir aquest jove guia és una barreja de pobles i ciutats colonials franceses, on l’ambient i la seva gent destaca per sobre de la seva arquitectura. Carrers calorosos, farcits de pols, i vilatans desfilant en una explosió de colors brillants i en l’aire, una banda sonora constant.
 Els mercats, un espai que per poc que puc no oblido mai de visitar allà on vaig, són un cúmul de soroll, color i regateig. A Dakar hi ha dos dels millors mercats de l’Àfrica Occidental, el “Marché Kermel” i “Marché des HLM”. El Mercat de Kermel, prop del port de Dakar, construït al segle XIX i restaurat als anys noranta, és on la gent de Dakar sol comprar el menjar. Abunden les vaques, que de vegades són sacrificades en viu i en directe, els llagostins i les gambetes, fruites i tot tipus d’hortalisses fresques. El Mercat d’HLM, a un parell de quilòmetres de distància de Dakar, s’especialitza en la tela, d’acord amb la moda local. És un mercat ple de color i música molt recomanable. En aquest mercat recordo que vaig comprar un vestit per la meva filla. El seu exotisme combinat amb una roba tan plena de color era una passada. El que no sé és si ara se’l posaria.


     Podria transcriure molt més de les notes del quadern, puc recordar per exemple que vam coincidir al mateix hotel amb l’organització del ralli Paris-Dakar o la visita a la Medina, molt diferent de les medines àrabs. És un espai poc turístic, però si fas una passejada, podràs experimentar i veure la vida quotidiana de Dakar: carros tirats per cavalls, cuines obertes que serveixen menjars barats i parades improvisades de venda de gran varietat de productes. No sé per què, és una ciutat on el quadern va viure un festival de notes diàries malgrat que no hi vaig estar gaires dies; però mentiria si no dic que la història personal d’aquell guia des del primer moment va merèixer ser encerclada i subratllada al quadern viatger.


     No sé si finalment va venir; si ho va fer, no sé si va ser en una pastera i potser un dia el vaig veure sense veure’l al telenotícies. No sé si potser va decidir fer-nos cas i oblidar el seu viatge al nord. No sé si ja fa anys que ven CD’s i DVD’s per qualsevol ciutat del nostre país i corre quan veu la policia. No sé si encara té somnis. No ho sé…
 Desconec per on passa la solució per evitar aquest drama humà, però no puc evitar preguntar-me quanta foscor han de veure en el seu camí vital allà on nosaltres, turistes o viatgers, i veiem color. Que intueixen en el destí en què molts creuen que el seu Déu els hi ha reservat, per girar l’esquena a aquest destí i jugar-se la vida per travessar cap a un territori que en aquests moments ha perdut la llum i el nord, i no sembla que vagi en camí de tornar a ser aquell miratge que va enlluernar el nostre guia amb somnis de prosperar en un país que ell creia perfecte.
 Tant de bo però, aquest record envers aquell senegalès sigui només això, i ara mateix segueixi a Dakar, potser amb pocs recursos, de ben segur que encara somiant com fem tots, però amb la dignitat intacta i cantant amb els turistes europeus:
“Fatuyó sidala la la la, fatu fei fei patu, fatu clerma tu yo, fatuyó sidala la la la.”

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *