Carib: del somni al desencís



 

img-src”httpwww.turisteandoando.com_.playajuanillo.turisteandoando.jpg”-alt”playajuanillo.turisteandoando”              De la mateixa manera que cada vegada que he pogut fer realitat un viatge, encara no he tornat i ja penso en el proper, quan en tenia vint i pocs hi havia un destí que llavors em feia somiar: el Carib. Aquelles platges de postal que veia en anuncis d’un conegut rom em cridaven. Volia trepitjar-les, estirar-m’hi, banyar-m’hi i deixar-m’hi embolcallar per somiar que de tant en tant el temps es pot aturar. Recordo que aquesta dèria em va agafar quan treballava en un laboratori d’investigació, i com que jo era l’únic que tenia una àrea de treball tancada per mi sol per motius científics que ara no fan el cas, em permetia el luxe (prohibit) de tenir una fotografia immensa d’una platja caribenya enganxada en una paret que no es podia veure des de fora. Aquella època va coincidir amb la idea del casament i vaig començar a fer plans pel viatge. A finals dels vuitanta el Carib no era el que és avui; no era gens barat i, per tant, no estava tan explotat. Vaig començar a imaginar que el viatge de nuvis al carib seria el meu regal a la meva parella i, mes a mes, i fent de bon català, és a dir, estalviar per gastar-los quan i amb el que volem, me’n vaig sortir i sense dir-ne a res la núvia. Tenia els diners i, poca broma, havia estalviat prou per anar-hi quinze dies.



cancun-mexico-19Tot just encetada la dècada dels noranta, volávem a un Cancun que llavors tenia poc més de mitja dotzena d’hotels, ni una sola discoteca per turistes, quatre restaurants i, d’aquests, només un una mica original que omplíem, bàsicament, parelles que com nosaltres havien escollit aquell destí per desconnectar de l’estres del casament. Aquell restaurant es deia “Los Pericos” i passaven coses tan surrealistes com que a mig sopar els cambrers es posaven a ballar i tots els comensals acabàvem fent una conga tan llarga que et feien sortir del restaurant i en tornar a entrar havies de beure per força el tequila que t’oferien a raig i altre cop a taula a seguir sopant, fins que de nou podia arribar un cambrer i posar-te un altre tequila al davant. Era molt divertit, i rèiem molt, però és que era l’únic divertit que hi havia! Segurament, les noves generacions de “lunamieleros” necessiten més canya i això els semblaria un joc per canalla, però jo sóc d’una generació que amb un parell de tequiles i una mica de gresca ho sabíem passar d’allò més bé; no acostumàvem a creuar la barrera de l’excés i d’aquesta manera en quedaven bons records, bons instants mai fotografiats.



A part d’aquest restaurant al qual vam fer un parell de visites, aquell viatge va ser més cultural del que qualsevol persona que ara viatgi al Carib es pugui imaginar. Amb alguna anècdota molt pròpia de Mèxic com un dia que vàrem agafar un autobús per anar a una d’aquelles platges tan idíl·liques i a mig camí va explotar una de les rodes; en mirar enrere espantats vàrem veure com el neumàtic sencer s’havia quedat a la carretera i el conductor seguia sense immutar-se amb una roda amb la llanta pelada. Això era Mèxic en estat pur.



cancun_2009-12-30_029-700x525En aquella època, l’estat de Yucatán que vàrem conèixer, des de Chichén Itzá a Cobá ja començava a rebre molts turistes, però encara era lluny del que suposo que és avui dia, o del que vivim cada dia al Passeig de Gràcia. La majoria de les platges idíl·liques que jo tant somiava quan estava tancat al laboratori fent els meus experiments, que vaig trepitjar, m’hi vaig estirar, banyar i a on per a sorpresa de qualsevol físic, vaig aconseguir aturar el temps, eren pràcticament verges. Zones com Tulum, on ara hi ha un grapat d’hotels, es visitava per unes runes maies i una platja de somni; no hi havia res més. Tenim fotografies, menteixo, tenim diapositives (es pot somriure), en platges on estem completament sols i no estic fent literatura; bé, això ho intento, vull dir que no faig ficció literària com de vegades feia un dels clàssics de la literatura de viatges, en Bruce Chatwin, que no estava clar que tot el que escrivia fos real. En aquelles platges de postal estàvem sols, i això sempre ho portarem amb nosaltres perquè sabem que en aquella part del planeta és irrepetible. Per nosaltres i per tothom. Aquell Carib que jo anhelava des de ben jove és el que m’agrada recordar perquè el vàrem fruir amb vivesa i goig.



Pel que veig als anuncis televisius, imagino que avui dia hi ha centenars d’hotels, dotzenes de discoteques i que la majoria dels que hi van ni els passa pel cap visitar Uxmal o Mayapán si sense sortir de l’hotel tenen alcohol i menjar a totes hores només mostrant la polsera que els hi posen només arribar. I si he titulat aquest post del somni al desencís, és perquè quasi vint anys després vaig tornar a viatjar al Carib; aquesta vegada amb l’empresa, i els que m’aneu llegint ja sabeu que quant parlo de viatges de feina vol dir amb tot pagat i sempre en cinc estrelles luju.



Un mes de març de ja no recordo quin any i no tinc ganes de remenar en certs records per escatir-ho, l’empresa ens va portar de reunió de vendes a Punta Cana durant nou dies. Poca broma! Nou dies en això que en diuen ressort de cinc estrelles del Carib, on per anar de la teva habitació als menjadors o sales de reunió cal agafar un trenet com el que per Nadal passeja la canalla pel centre de moltes ciutats. Ens hi van portar tants dies, que fins i tot la majoria ens vam queixar perquè ens semblava un disbarat tants dies lluny de casa per gaudir de platges paradisíaques… Ja no era aquell jove que quan encara no tenia els trenta i estalviava com mai ho he fet per poder anar al Carib; ara m’hi portaven de franc, i com la resta de companys, em queixava. Era el que passava als anys bojos de la indústria farmacèutica, ens malcriaven com a nens rics i ens comportàvem com a pijos.



caribe-rhum

Ironies a part, en el meu cas, per més bé que ho passéssim, per més rom Brugal que bebessim a totes hores, per més reunió en bermudes i, sí, amb rom Brugal a dins de la reunió, o per més escapades en catamarà a illes de pel·lícula però massa “decorades” pel turisme, jo seguia amb el meu Carib idealitzat, el que vaig conèixer molts anys abans, el de compartir platges solitàries amb la dona amb qui m’acabava de casar; i allò de Punta Cana era un disbarat una mica Kitsch on la gent per uns dies somia que és rica perquè viu en un hotel luxós i ho té tot pagat, amb excessos etílics i estomacals, i on el sexe, de franc o de pagament, es respira arreu.


Vaig acabar tan desencisat de Punta Cana que fins i tot la platja de l’hotel, perquè, això sí, com a tots els hotels del Carib tens la platja com qui la té al pati de casa, no m’agradava ni per banyar-m’hi; farcida d’algues i amb una aigua tan calenta, no sabia gaudir de l’entorn; i aquell sol que crema com enlloc i t’has d’arrebossar en crema solar cada dos per tres, em feia enyorar l’aigua fresca de la costa Brava.



I és que qualsevol viatge que preparem nosaltres pot sortir bé o malament, però l’hem somiat i parit nosaltres i sempre tindrà alguna cosa especial. Quan et porten de viatge sense dret a dir res, per molt que sigui en un lloc idíl·lic i de pel·lícula, és diferent. Tal qual com aquell dia en plena adolescència que llegeixes un llibre que no t’han fet llegir a la força a l’escola i descobreixes que això de la literatura pot ser fascinant. L’obligació sigui pel que sigui mai et farà vibrar com el desig personal.



Aquella aigua de Mèxic segurament no era més fresca que la de la República Dominicana, però era el Carib que jo havia somiat sempre i, cada dia, cada moment compartit en l’estrenada vida de casats, era un instant ple de màgia.
 El Carib on em va portar l’empresa, era al mateix mar, però no era el mateix moment.



Sé que encara que tornés de nou al Carib i amb la família, no podríem repetir l’encís viscut en aquell primer viatge perquè aquell Carib ja no existeix, i el d’ara, per molt que estigui bé de preu i hi hagi festa a totes hores, ja us el regalo. Em queda el record, les diapositives, el meu quadern viatger i un munt de noves platges per descobrir en mil racons diferents.

© 2015 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *