Malta: Un illa que és per allà baix…

27158-320-Monuments-City-Valletta-Malta

      Amb això de viatjar passa com amb els llibres, la pintura o la música, més enllà de la qualitat hi ha un factor personal de preferència que ens ho farà més o menys atractiu. De la mateixa manera que dels llibres que et deixen empremta mai n’oblides, per exemple, el nom del protagonista (qui no recorda Holden Caulfield, Hervé Joncour, Aureliano Buendia o Guillem de Baskerville), amb les ciutats passa el mateix. N’hi ha que les visites una sola vegada i ets capaç de tancar els ulls molts anys després i memoritzar aquells racons que et van abellir i n’hi ha que per més que tanquis els ulls i intentis alguna teràpia regressiva no aconsegueixes recordar ni un sol carrer. I és que, sí, cada racó de món és interessant i un món en si mateix, però desenganyem-nos, no tot ens ha de delectar, i el que a mi em captiva o m’enlluern-na, a un altra potser no li fa ni fu ni fa.



Amb Malta em va passar això, recordo que hi he estat, en recordo algunes coses i, sobretot, una anècdota curiosa, però no he trobat ni una sola fotografia i ni tan sol hi ha un sol apunt al quadern viatger. De fet, si ara fem un petit joc i proposo que em situeu Malta al mapa en menys d’un minut seran molts els que aniran ràpidament al mediterrani però dubtaran on situar exactament aquesta illa. I si dius la paraula malta, el primer que ve al cap és el whisky, allò de l’orde de Malta, que la majoria no sap que és exactament però sona, i, siguem francs, allò del 12 a 1 de la roja, tots ho recordem.

De sobte, un dia en una reunió ens varen dir que la propera la fèiem a Malta

-On diu què ens porten?


-A Malta.


-I… on és exactament Malta?



-Al Mediterrani… per allà baix.

I tots vàrem anar a l’enciclopèdia catalana perquè llavors no teníem Viquipèdia… de fet, no sé ni si teníem internet.

Estat insular d’Europa, situat al centre de la Mediterrània, uns 90 km al sud de Sicília i uns 290km al Nord de Líbia; la capital és La Valletta.”

Maltamap

      Diuen que Malta té algunes ciutats precioses, com Mdina i La Valletta, o pobles amb molt d’encant, com Marskalokk, per això deia que les percepcions personals com en tantes coses són importants. Personalment jo no hi vaig trobar ni bellesa ni encant. Potser ens va faltar temps o el fet d’anar-hi guiats que no ho he suportat mai, n’és el culpable. Així que, com que el meu quadern viatger no és exactament un blog de viatges, si voleu fer via cap a Malta, feu una ullada a les guies de viatge o cerqueu un professional del turisme que us explicaran molt millor que podeu veure, com arribar-hi i tot el que us calgui. Si m’he posat a escriure sobre un viatge que vaig fer a Malta sense saber molt bé que dir-ne és perquè no vull que quedi cap racó dels que he visitat sense formar part del meu Quadern Viatger però, sobretot, perquè només hi ha una cosa que recordo de Malta, l’anècdota que us deia més amunt i que sempre m’ha fet gràcia recordar. I ara, en els moments que viu el nostre país encara em plau més posar-la sobre escrit.



Si a mi Malta no em va plaure gens ni mica, això suposo que ja ha quedat clar; als meus companys de viatge, la majoria d’ells i elles espanyols gens nacionalistes, com evidentment són tots els espanyols, només tenien una cosa al cap els dies que vam fer algunes excursions per l’illa de Malta: recordar cada dos per tres als guies que ens acompanyaven el famós 12 a 1 de la seva selecció de futbol. La majoria, (perquè n’era una bona colla i la resta s’hi apuntava) ho feien entre fotetes i una supèrbia que pretenia ser simpàtica però que cansava a més d’un dels guies i als que això de la roja ens l’ha portat sempre fluixa. N’hi va haver un que fins i tot es va posar a cantar els gols, els dotze gols com si fos un locutor d’aquests que sembla que hagin de morir en la narració. I no sé pas si s’ho inventava o s’ho sabia de veres, però cridava el nom de cada jugador que feia el gol, mentre la resta de l’autocar, excepte els que passàvem vergonya, aplaudia cada gol.
 Cal recordar que allò de la proesa de la selecció dels espanyols va ser l’any 1983 i el viatge del que jo parlo va ser molts anys després. Coses del patriotisme no nacionalista.

La conya d’aquell partit va durar fins a una nit, i això sí que ho recordo bé, va ser una nit, quan una guia, això també ho recordo, va ser una guia, va fer callar l’insofrible patriotisme dels meus companys. Com aquell qui res, mentre anava xerrant pel micròfon, ens va assenyalar un palau de congressos i un parell d’edificis… (casumseuna! Això sí que m’emprenya no recordar-ho bé)


-Y viendo que llevan ustedes toda la semana recordando a cada momento aquel resultado de futbol que les hizo tan felices, me gustaria que observaran este magnifico palacio de congresos y aquellos edificios (…) que tienen a su izquierda y aprovechar para agradecerles que estos edificios se construyeron gracias a aquel partido.

Ya ven, las cosas no son siempre como parecen…

El silenci es va fer immediat, i pocs minuts després, es va originar una remor que no sé si palesava estupor o indignació, però que observant la cara d’aquella noia i el seu somriure de satisfacció i desgreuge, m’hauria posat a aplaudir. En un sol minut va desmuntar una pàgina de la glòria espanyola per deixar clar el que sempre s’havia sospitat, aquell resultat escandalós no va ser fruit de l’atzar…

© 2016 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *