Dublín: Pubs, Cervesa, i una mica de Joyce

 



      Aquesta setmana he rebut la trucada d’una persona amb la qui per motius que no fan al cas, en els últims temps ens hem vist sovint; em va telefonar per acomiadar-se perquè marxa a viure a Dublín. Vàrem xerrar una estona dels motius i d’Irlanda, i en penjar vaig a anar directe al meu blog; no hi havia cap entrada de Dublín.

Vàrem anar a Irlanda un mes de juliol perquè hi teníem la filla estudiant anglès amb un amiga, i amb els pares d’aquesta vàrem decidir recollir-les in situ i aprofitar per fer-hi un tomb de vuit dies pel país. Ells varen marxar un parell de dies abans per poder gaudir de Dublín, i nosaltres, per motius de feina, només hi passaríem una nit. Calia doncs, aprofitar el temps. Per sort, són gent que d’això d’anar pel món en saben molt, i des del migdia que vàrem arribar fins després de sopar ens havien preparat un tomb resumit per la ciutat que els víkings van fundar al segle IX amb el nom de Dubh Linn.


temple-bar-dublin-1-1Que es pot fer a Dublín si tens poc més de vuit hores? Doncs passejar, gaudir de la vida que omple els carrers i fer visites als pubs. Com que només hi passaríem una nit abans de recollir la filla, l’hotel triat era quasi a tocar de la zona de Temple Bar, i si només començar a caminar ja et trobes una banda de músics de carrer que et fa pensar que tens davant els “The Chieftains” ja veus que la cosa comença bé. Artistes, músics i escriptors van fundar aquest enclavament bohemi anomenat Temple Bar a la dècada dels vuitanta. Ara, aquest laberint de carrers empedrats sense trànsit s’ha convertit en un brou de cultiu de cultura alternativa, cinema d’autor, fotografia, galeries, música i centres d’art. Els U2, per exemple, van començar tocant en algun dels locals d’aquest barri.



El Trinity College, Dawson St, O´Connell Street i… si segons els irlandesos, anar al pub és l’única cerimònia laica sagrada, vàrem començar la ruta accelerada anant a dinar i gaudint de la primera cervesa al pub “The Duke”, on els altres van triar per menjar el coddle, un guisat molt dublinès que porta salsitxa, cansalada, ceba i patata. Tot just feia poc més d’una hora que havíem aterrat a Dublín i jo sempre necessito una mica més de temps per submergir-me en les cultures alienes, així que no recordo que vaig menjar però diria que era un plat poc autòcton i més turístic del tipus club Sandwich; fins i tot la primera cervesa va ser una lager sense cap història perquè em vaig atabalar en veure tanta aixeta de cervesa a la barra.

En sortir de dinar me n’adono que al davant hi ha el “Davy Byrne”, el pub preferit del James Joyce. Sabia que no podia fer la ruta del Bloomsday per manca de temps i perquè no podia arrossegar la resta amb les meves dèries literàries, però ho portava tot ben anotat i anava pel carrer amb el quadern a la mà com qui porta un mapa de la ciutat. Cada any, Dublín commemora el 16 de juny el dia de Leopold Bloom, el protagonista d’Ulisses, la novel·la de James Joyce. Els seguidors de Joyce s’engalanen amb vestits de l’època per evocar l’ambient que es relata en la novel·la, segueixen la ruta de Bloom per Dublín durant aquest dia i realitzen les mateixes coses que fa en la novel·la, esmorzar de salsitxes, fesols, púding i pa torrat blanc i negre, el seu passeig per Dublín, parada al Pub de Davy Byrne, Bar de l’hotel Ormond, Bar de Barney Kiernan… Dublín és literatura, bressol i espai d’inspiració de grans autors, no només d’en James Joyce. Poca broma que parlem de la ciutat que va veure néixer Oscar Wilde, Yeats, Bernard Shaw, Samuel Beckett o Bram Stoker.
 Malgrat que tenia la ruta del Leopold Bloom anotada al meu quadern, el llibre del Joyce que em va acompanyar durant el viatge va ser “Dublinesos”, del qual en vaig rellegir aquells dies per Irlanda alguns dels seus contes. Quinze relats que constitueixen un retrat crític de la vida social i política del Dublín de principis del segle XX. Joyce però, va més enllà i transcendint la realitat local i temporal de la qual parteix, constitueix “Dublinesos” en un retrat universal i en una profunda reflexió sobre les conductes, els desitjos, les febleses i les passions humanes.



La segona cervesa la vàrem fer a “The Church”, una antiga església reconvertida en pub, restaurant, música en viu… No puc negar la meva sorpresa que a la catòlica Irlanda es pogués fer el genial sacrilegi d’aquest tipus de reconversions. Com la cervesa a Irlanda és cosa sagrada el lloc era perfecte per deixar-nos aconsellar. Vam triar una pale ale O’hara’s. Encara que el terme anglès pale ale signifiqui pàl·lida, aquestes cerveses tenen un color ambre o bronze. Una cervesa que el primer tast et deixa un regust perfumat que en baixar avall és un punt amargant i et deixa una mica desconcertat però té el seu què.



L’ambient dels pubs, amb música, a voltes improvisada, un més que evident bon rotllo, i dotzenes de cerveses de barril per tastar, són una evident atracció diària pels irlandesos, i més en una ciutat on plou sovint i els pubs són refugis d’allò més acollidors; tant, que no trigues gaire a veure que els irlandesos beuen molt. Una pinta que a nosaltres ens deixa assedegats per hores, per ells és poc. La imatge de senyores grans tipus Teresines a les portes dels pubs amb la cervesa en una mà i el cigarret a l’altra xerrant com aquí ho fan els homes als bars de barri, és força curiosa. I és que pels irlandesos el pub és la vida en si mateixa. Hi van després de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, plogui o no. Hi van a fer petar la xerrada amb els amics o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Hi van a viure.



Toner's Pub Dublin

Vàrem seguir amb la nostra ruta accelerada però alhora badant quan calia i gaudint d’un temps esplèndid fins a aturar-nos en un altre pub per sopar i, òbviament, seguir tastant cerveses (al llarg de vuit dies ens vàrem fer experts!). Si la ruta per fer un tast de Dublín va ser encertada, l’elecció del Pub per sopar va ser de nota. “The Brazen Head”, el pub més antic de Dublín; poca broma que parlem del 1198. Algú ens va dir que era el pub on el Van Morrison va sovint a fer la seva pinta o el seu Whisky, i malgrat que sóc poc mitòman, la idea de trobar-me un dels músics que més m’agraden em feia gràcia. No hi era, i de fet, si hi hagués estat no crec que li hagués dit res, vaja, no ho sé, però malcarat com és, suposo que m’hauria fet por que em fotés un moc per demanar-li una fotografia, o selfie com em diuen ara. El Brazen Head a més, apareix a l’Ulisses del Joyce, amb la qual cosa, el dia l’anàvem tancant de manera perfecta:



2010_08_21_004250_Dublin_PPC-South-Side-02_The-Brazen-Head“Corley, at the first go-off, was inclined to suspect it was something to do with Stephen being fired out of his digs for bringing a bloody tart off the street. There was a dosshouse in Marlborough street, Mrs Maloney’s, but it was only a tanner touch and full of undesirables but M’Conachie told him you got a decent enough do in the Brazen Head over in Winetavern street…”



   

        I aquí sí, aquí ja érem al pub idoni i ja feia prou hores que era a Dublín per fer el pas al qual m’havia resistit: fer la meva primera Guinness, la primera stout. I és que mi, això de la cervesa negra mai m’ha fet el pes, i les Guinness que havia tastat en llauna o ampolla, no m’havien agradat gens. La Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona; diuen que com més es mou aquest tipus de cervesa stout és pitjor per al seu resultat. Però ho havia llegit i m’ho havien dit, la Guinness és una altra cosa, cal prendre-la a Irlanda i, sobretot, cal que la tirin amb aixeta perquè és tot un procés. S’ha de posar d’una manera especial: gairebé fins dalt deixant dos dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabar-la de posar. Una beguda amb poc gas, i amb una escuma i un cos molt densos.
 Aquella cervesa al pub on el Morrison potser va escriure “I Have a told you lately”, i on abans el Joyce potser hi va escriure alguns capítols de l’Ulisses, o el Bono es va inspirar per escriure alguna cançó del Joshua Tree, jo vaig veure la llum i vaig entendre que una Guinness no només és una cervesa diferent, és una experiència singular: “Is true, Guinness really does taste better in Ireland…”.



spdslider

Abans d’acabar la nit i donar per tancades les nostres vuit hores a Dublín encara vàrem tenir temps de descobrir un parell de cerveses més en un pub que per causes que no recordo, segurament per la intensitat del dia, no vaig anotar-ne el nom al quadern. Una Smithwicks artesanal que feien ells mateixos, amb un color més grana que vermell, amb un sabor a malta dolç i amb una petita amargor però amb toc afruitat. I vàrem acabar amb una altra O’hara’s, aquesta irish red; una mica amarga i amb el regust de la malta torrada. El cambrer em va dir que en boca acaba amb tocs de xocolata. La xocolata no la vaig notar per enlloc. Els del món del vi també parlen sovint de sabors de xocolata. Au va home! És evident que de xocolata en saben ben poc.



Vuit hores, poc més de vuit hores a Dublín i, potser sí, potser ara que rellegeixo això que he bolcat aquí queda palès que de Dublín no vaig conèixer gaire cosa, i només parlo de pubs, cervesa i una mica de Joyce, però va ser una entrada collonuda a un país que en els següents dies recorreríem en cotxe i que ens va enamorar prou perquè a una persona que em diu que se n’hi va a viure li digui: “Hi estaràs bé allà dalt; bona gent, molt de verd, música arreu, activitat cultural i… un munt de pubs on tancar-se els dies grisos, que no són pocs, i gaudir de la conversa i la música davant d’una cervesa”.

© 2016 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *