Venècia: Única, aïllada, introvertida…

 

1101992

      A principis dels anys setanta, davant de l’església de Santa Maria della Salute, els venecians van posar un cartell abans de la restauració dels seus ornaments de marbre que deia així: “Compte: cauen Àngels”. La frase no deixa de ser un evident símbol de la decadència en la qual en un moment donat va entrar la ciutat dels canals, però alhora té una estranya i potent força literària, com molt bé va saber veure John Berendt per escriure “The city of falling angels”.

I és que si hi ha una ciutat en la qual cal deixar-se portar i fugir de guies turístics que inevitablement no sortiran dels espais farcits de gent i més gent, és Venècia. Si hi ha una ciutat on paga la pena perdre’s i deixar-se embolcallar per la seva ànima, lluny d’això que en diuen temporada alta, aquesta és Venècia.

He visitat Venècia un parell de vegades, la primera als anys vuitanta i, si bé el turisme ja començava a provocar l’efecte Venècia entre els seus habitants, el turisme de creuer encara no s’havia posat de moda i la ciutat encara es podia més o menys passejar amb calma i fins i tot tenim fotografies, d’aquelles que enganxàvem als àlbums, on no apareix l’ombra de cap turista. La segona vegada va ser vint anys després, i tot i que no era en ple estiu, la cosa certament havia canviat; el món sencer havia descobert Venècia.

Venècia és única, no s’assembla a cap altre lloc del món i això genera que alguns s’hi enamorin i, d’altres, segurament per haver-se deixat arrossegar darrere d’un guia simpàtic però estressat, en quedin desencisats. A Venècia cal fer el turista, perquè és que el som tots, no ens enganyem; cal fer un passeig en góndola i seure a fer un cafè al Florian, encara que ens el cobrin a preu de còctel. Però no cal fer cues eternes sota el sol per entrar al Palau Ducal si volem veure la Venècia espai de melancolia i nostàlgia; la Venècia romàntica, misteriosa i plena de bellesa. Fer una pizza i una birra quan el dia cau en algun racó on els que han baixat del vaixell i només tenen unes hores no s’hi aventuraran mai, de ben segur que t’apropa més a la ciutat idealitzada, la que hem llegit als clàssics, la que hem vist en mítiques pel·lícules. La ciutat que al llarg de segles ha exercit un poder irresistible en pintors i escriptors; com Lord Byron, que va viure dos anys en un palau del gran canal i que lloava la Venècia decadent: “Per ventura més estimada encara en els seus dies d’aflicció, que quan era ostentació, meravella i espectacle”. O la de Henry James que considerava Venècia una atracció turística massa explotada (si ho veies avui…). Charles Dickens, que deia que Venècia era una ciutat fantasma, o Thomas Mann, que la descrivia com una curiositat d’obscur atractiu, meitat conte de fades, meitat trampa.

Italy / Coffeehouses

      Com diu en Berendt: “Venècia és una ciutat d’una bellesa única, aïllada, introvertida i un poderós estimulant dels sentits, l’intel·lecte i la imaginació”. Per molts carrers i canals embullats, Venècia és més petita i manejable del que sembla d’entrada. En algun lloc vaig llegir que no arriba a duplicar la mida de Central Park. No ha de fer por doncs, deixar-se engolir i visitar la ciutat sense estranys que no ens deixin respirar-la com es mereix, fins i tot desorientar-nos, una cosa que diuen que passa als que hi viuen i creuen conèixer-la bé; i això la fa màgica. Ernest Hemingway va descriure Venècia com una ciutat estranya, enganyosa i passejar-hi com millor que fer mots encreuats.

Venècia és Marco Polo, Tizziano, Casanova, i mil històries de mil èpoques, com la que expliquen de Peggy Guggenheim, que organitzava unes festes immenses després de la guerra. Una nit, en una d’aquestes festes va representar l’enfonsament del Titànic, en el qual havia mort el seu pare. Davant de tots els convidats, va caminar nua des de la terrassa fins a llençar-se a l’aigua amb l’orquestra al darrere. Els gondolers la van rescatar a ella i als músics de l’aigua.

Aquella Venècia de palaus i aristocràcia, d’americans excèntrics o de literats que se la van fer seva potser ja no existeix i, de fet, la pressió que exerceix la gran quantitat de visitants, ha allunyat els habitants tradicionals de la ciutat. Fer vida normal a Venècia és gairebé infactible, pràcticament totes les activitats comercials i serveis estan pensats pel turisme. Tanmateix, encara queden venecians que t’expliquen que ser venecià i saber viure a Venècia és tot un art. Tenen el seu propi estil de vida, molt diferent del de la resta d’Itàlia, i probablement del món. Venècia no només està construïda sobre pedres, sinó també des d’una xarxa de paraules, parlades o recordades, de contes i llegendes, de testimonis oculars i enraonies. Viure a Venècia significa comprendre les seves diferències i el seu fràgil equilibri. Els venecians saben que cal moure’s amb delicadesa i subtilesa per la seva ciutat. I això, de ben segur que no ho capta ni un sol dels turistes que baixen dels vaixells tal qual sortitssin d’un camp de futbol després de guanyar una final, excitats i apressats. Aquella Venècia no tornarà i potser algun dia s’enfonsarà, però si us ho podeu permetre, visiteu-la fora d’això que en diuen temporada alta; les possibilitats de descobrir-hi el que va ser, o com a mínim d’imaginar-la i somiar-la, pugen com ho fa l’aigua de tant en tant.

104

Si més no, això em va venir a dir el propietari d’una botiga de màscares tot xerrant de la màgia de la ciutat mentre jo em mirava i em posava una Bauta, potser la màscara més famosa del carnaval; és aquella que es perllonga sota el nas fins a tapar la boca, i segons em va dir representa la intriga i el secret i, complementada amb una túnica amb caputxa, denunciava l’hermetisme de l’Església:

-Qualsevol que estimi Venècia és venecià, fins i tot un turista com tu, però només si et quedes el temps suficient a la ciutat per arribar a apreciar-la. Si només passes un dia aquí per poder dir que has estat a Venècia, llavors, no.

-A vostès, els italians, no els falta mai la frase adequada.

-Els italians només xerren, el venecians donem sentit a les paraules.

Vaig tornar la Bauta al seu lloc, em vaig acomiadar i, en sortir, vaig treure el quadern per anotar-hi aquesta sentència genial, i un desig: tornar de nou a Venècia, però a l’hivern i prou dies per donar sentit a les paraules d’aquell botiguer amb aspecte de savi que potser era descendent de Goldoni o fins i tot de Giacomo Casanova.

© 2016 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *