La Puta Sort

Fa uns dies vaig tenir una divertida conversa amb un parell de psicòlegs sobre aquesta insofrible moda del coaching en “creixement personal” i n’ha sortit aquest relat d’humor negre.

 

 

 

 

 

          Quan ha arribat la policia darrere dels bombers, no ha sortit corrents ni s’ha inmutat, com no ho ha fet quan un parell de veins li han cridat des del balcó que caram feia. Per sort, el contenidor no s’ha cremat del tot i l’interior ja era practicament cendra quan un bomber l’ha inundat amb l’aigua. Quan un dels policies li ha preguntat si havia vist qui ho havia encès, ha contestat sense deixar de mirar el contenidor que ho havia fet ell

-Vostè? -Els dos policies s’han mirat i alhora han mirat els bombers que han encongit les espatlles.

-I per què ho ha fet? -ha preguntat un dels policies desconcertat pel fet que un home de poc més de quaranta anys ben vestit hagi comès una gamberrada com la de cremar un contenidor de la brossa.

-Merda…

-Com?

-Merda, merda en format de llibre, només era merda enquadernada i calia cremar-la.-ha contestat, ara sí, mirant-los als ulls.

-Entén que podria haver provocat una desgracia? El carrer és ple de cotxes. Aquest mateix -assenyalant el que era practicament a tocar del contenidor- s’ha salvat de miracle.

-Aquest és el meu.

-Vostè viu per aquí?

-No, no… he vingut a visitar el meu coach que viu en aquells pisos -asenyala un bloc proper.

-El seu nom?

-Olau Orriols… ja… ja m’en vaig.

-Què vol dir que se’n va? Ens haurà d’acompanyar a comisaria.

Un dels policies treu les manilles i l’altre li fa un gest de no cal. L’Olau puja darrere el cotxe de la policia mentre un petit grup de veins l’increpen.

Assegut davant d’una agent de policia que li recorda una noia amb qui es va embolicar quan tot era diferent, espera que aquesta acabi d’introduir les dades del carnet d’identitat que li ha demanat només fer-lo seure.

-Ho farem molt fàcil senyor Orriols. Per què ha calat foc al contenidor?

-Jo no he calat foc al contenidor.

-Com que no? -mira un full- aqui diu que vostè s’ha autoinculpat davant dels agents.

-Jo m’he autoinculpat de cremar el que hi havia dins el contenidor, no de cremar el contenidor.

L’agent de policia fa un silenci que acompanya amb un somriure de desconcert.

-Què s’enfot de mi?

-No, i és clar que no.

-D’acord… tornem-hi, per què ha cremat el que hi havia dins del contenidor?

-Perquè ho he llençat jo i volia fer-ho despareixer.

-Fer-ho desparèixer? -la policia es posa tensa i fa un gest a una altra companya perquè s’atansi.

-Ens pot explicar què ha llençat i per què ho volia fer desparèixer?

-Ja ho he dit als seus companys…

-Doncs ens ho torna a explicar! -ha aixecat la veu i l’Olau Orriols s’ha espantat- Miri… a veure si ens entenem, vostè no té antecedents de piròman ni de res, aquí no hi ha ni una multa de trànsit, va ben vestit i sembla una persona educada… no entenc que ha passat i encara menys el que em diu, potser ha consumit algun tipus de droga? -l’Olau nega amb el cap- Doncs expliquins pas a pas què ha llençat al contenidor i per què calia fer-ho de-sa-pa-rèi-xer.-ha arrossegat les paraules com si parlés amb un nen petit.

-Llibres… he cremat una cinquantena de llibres.

-Llibres? llibres… -les dues agents es miren- Però… calia cremar-los?

-I tant que calia cremar-los, aquesta és la paraula, vostè ho ha entès, calia cremar-los!

-Perdoni però jo no entenc res, per això li pregunto si calia cremar-los. De què eren aquests llibres? Per què se’n volia desfer de manera tan… tan dràstica?

-Eren llibres d’autoajuda, tot eren llibres de creixement personal que he anat comprant els últims tres anys. Quan les coses van començar a anar malament a la feina per culpa d’un fill de puta que em va començar a fer la vida impossible, em vaig comprar un llibre que es deia: “El teu futur és la teva bruixola”, on s’explicava que si volem, podem, i si somiem en deixar de treballar per un altre per crear el nostre propi negoci només cal dir: som-hi! Així que, ho vaig fer, vaig engegar el fill de puta del meu cap i vaig decidir posar en marxa el meu propi negoci. Les coses, però, no van ser tan senzilles com explicava el llibre i em vaig comprar el segón llibre, “La sort només depend de tu”, aquest venia a dir que la sort cal cercar-la, que sola no arriba… i jo la vaig buscar, la vaig buscar per terra, mar i aire, però la puta sort no era enlloc. Poc després la meva dona em va deixar per un paio que sí que l’havia trobat i no em van concedir la custòdia compartida perquè no podia ni pagar l’hipoteca. Ens vam malvendre la casa, vam liquidar la hipoteca i el que em va quedar ho vaig destinar al meu negoci i me’n vaig tornar a viure a casa dels meus pares. Vaig començar a comprar més llibres, tant de gurus dels negocis com d’experts en coaching personal i coses d’aquestes. Vaig descobrir que tots deien el mateix. Vaig comprar i llegir tants llibres d’aquesta temàtica, que me’n vaig adonar que molts es plagien els uns als altres, hi havia frases calcades. Un dia, quan res del que llegia als llibres es feia realitat a la meva vida, vaig escoltar per la radio un expert en coaching, l’Oleguer Obiols, potser l’han ecoltat alguna vegada. Em va agradar com parlava i alhora em va fer gràcia que les seves inicials fossin O.O., com les meves. No sé… em va donar confiança. El vaig trucar, necessitava reorientar la meva vida i el meu negoci, que no acabava d’arrencar de cap de les maneres. Em vaig posar a les seves mans gràcies als diners que em van deixar els meus pares. En un principi em va ilusionar i em vaig convertir en un client modèlic, però de seguida vaig veure que només era com tenir un altre llibre amb la difirència que em parlava i més car. De fet, ell es pasava el dia fent cites d’un i de l’altre. Semblava que no tenia una puta idea propia, només citava i citava els clàssics, i deia exactament el mateix que tots els autors dels llibres. Shopenhauer, per exemple, coneixent l’analogia del brodat? Shopenhauer deia que la vida es pot comparar a una tela brodada. A la primera meitat del recorregut veiem la part del dret, però en la segona veiem la part del revés, i aquesta ja no és tan bella com la primera, encara que sí molt més instructiva, ja que permet conèixer com estan connectats els fils entre si. En el meu cas, deia l’Oleguer, veig els fils però no aconsegueixo entendre quin criteri segueixen i tinc la sensació que s’han embolicat.

Au va home! Que la filosofia es va escriure tota ja fa molts anys i a mi no em servia per sortir del pou d’una puta vegada!

I jo cada dia m’enfonsava més i més. Vaig haver de tancar el negoci i ara no trobo feina malgrat que després de tants llibres i un coach personal sóc un expert en redactar curriculums i en com comportar-me en una entrevista. Però de què em serveix? Tinc quaranta nou anys i no em criden per fer entrevistes. Vaig decidir comprar més llibres, aquesta vegada sobre com afrontar l’enfonsament d’un negoci i com reiventar-se de nou, i una vegada més tots deien el mateix. Els meus pares em van tornar a deixar diners i vaig donar una nova oportunitat a l’Oleguer Obiols i veure si m’ajudava a tornar-me a aixecar… però no, tampoc va servir de res. No facin cas de com vaig vestit, només és per donar una bona imatge quan deixo el meu curriculum a totes les empreses de tots els poligons que visito. Per això he cremat aquests llibres, perquè són merda que intoxica i només serveixen per fer-nos creure en el que mai serem; bé, alguns sí, perquè la sort, la puta sort i la mala sort existeixen, collons si existeixen, diguin el que diguin els collons de predicadors. Ells, per exemple, han tingut sort, han escrit un manual d’autoajuda i alguns s’han fet d’or venent llibres. Com l’Oleguer Obiols, el paio acaba de treure un llibre sobre coaching personal que és tot un èxit quan jo sé que és un incompetent que no té idees pròpies, però cada setmana és a la radio i això, ja se sap, fa vendre llibres…

Farsant de merda! Tots són uns farsants! Venen merda i els hi comprem!

-Calmis, calmis Olau… la vida no li ha posat fàcil i està enfadat amb el món, ho entenc -la seva cara és de llàstima- però ha d’entendre que no podem anar cremant llibres pel carrer, podria haver provocat una desgracia.

-No… ho tenia controlat… jo portava un extintor al cotxe per si el contenidor s’encenia, només volia cremar tota la merda de l’autoajuda… la casa de l’Obiols no s’ha encès pas…

-Què vol dir que la casa de l’Obiols no s’ha encès?

-Doncs que quan l’he lligat a la cadira, li he buidat pel cap una ampolla d’aigua plena de benzina i li he fotut foc, he vigilat que no es cremés el sofà o les cortines amb alguna gospira que saltés quan ha començat a moures en sentir el foc a sobre. I no he marxat fins que no ha quedat ben socarrimat i ben apagat. Només ha quedat una estranya olor de barbacoa, però he vigilat que no es cremés res més, com he fet amb el contenidor.

 

© 2017 Josep de la Casa

6 thoughts on “La Puta Sort

  1. M’ha agradat molt. Una sàtira perfecte d’un món que com diu el protagonista del conte es ple de farsants. Et segueixo en els teus fantastics relats viatgers i m’ha sorprès la capacitat que tens per dir tant en un conte tan breu.

  2. És bonissim!! I en alguns aspectes m’h he sentit indentifcat. Jo també penso que tots aquests experts en creixement personal son una pantomima i uns penques. No puc amb el bonrotllisme ensucrat del Alex Rovira i el Francesc Miralles. I ara per postres publiquen junts! Auxili…!! ja,ja,ja
    Un conte genial, et seguiré.
    Carles

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *