Retorn a Copenhaguen

Feia deu anys que no trepitjava la capital danesa, ciutat per la qual sempre he tingut una debilitat especial des que la vaig visitar per primera vegada amb només dinou anys, i que després he visitat prou vegades com per a saber passejar-hi sense necessitat de mapa. Fins i tot vaig decidir fer una picada d’ullet a la meva admiració pels països nòrdics i Copenhaguen en particular titulant aquest blog “El Sol del Nord”. Un sol que no es deixa veure tan sovint com a casa nostra, però quan ho fa la ciutat té una llum tan neta, tan transparent, que la fa única.

 


Malgrat que encara em queda molt de món per veure, a casa no coneixien les capitals escandinaves i volia que la meva filla veiés amb els seus ulls a què em refereixo quan parlo de l’educació escandinava. Així que aquest passat mes d’agost vàrem volar cap a Copenhaguen i després d’uns dies a la capital danesa, un tren ens va portar fins a Estocolm. Per molt que conegui Copenhaguen, sempre hi ha coses a descobrir, com per exemple el parlament, un espai per on havia passat diverses vegades i mai hi havia prestat atenció. Aquesta vegada sí que ho volia fer perquè fa un parell d’anys em vaig empassar les tres temporades de
Borgen en poc més d’una setmana i en vaig quedar fascinat. Una sèrie amb un gran guió, temes i personatges interessants, bones trames, una excel·lent ambientació i, sobretot, una protagonista que és una delícia audiovisualment parlant.

En aquell moment em vaig preguntar si al nostre procés li aniria bé tenir al capdavant una Birgitte Nyborg; ara ja sé que la Birgitte, on ens hauria anat bé tenir-la és a Madrid, perquè quan l’adversari és un demòcrata les coses no són tan complicades.

A part d’enamorar-me de la protagonista, Borgen també em va fer descobrir coses sorprenents dels hereus dels Víkings i em va obrir els ulls per veure que no són perfectes.


També tenia pendent visitar el barri de Christiania. Espai que volia trepitjar cada vegada que visitava Copenhaguen però per una cosa o una altra no ho havia fet mai. Aquesta vegada sí que ho vàrem fer i així també vaig poder desmitificar el lloc. La Ciutat Lliure de Christiania (Fristaden Christiania) és un espai d’autogovern que es proclama independent de Dinamarca. Aquesta comuna, que no només no es considera danesa sinó ni tan sols part de la Unió Europea (a la seva sortida s’adverteix que estàs entrant en espai de la UE), compta amb gairebé 1.000 veïns des que és que va establir el 1971. Plena de color i controvertida, Christiania és molt més que un simple barri, és una veritable experiència, una barreja de magatzems, barraques i cases, colorits murals i escultures a l’aire lliure. Els visitants són benvinguts a passejar-hi i a menjar i beure en els cafès de la zona, restaurants i bars. Durant l’estiu hi ha molta música en viu i altres esdeveniments a l’aire lliure. A la zona de Pusher Street la marihuana es pot comprar lliurement, i si fa anys que no fas un porret com és el meu cas, confesso que em va sorprendre la gran varietat de cànnabis que tenen; semblen parades de te. Tanmateix, si no ho veus clar o no et sembla gaire correcte comprar droga davant de la teva filla, només cal seure a fer una cervesa i respirar amb ganes; hi ha tanta gent fumant que pots inhalar totes les varietats de marihuana i haixix de franc. Si bé la policia no fa acte de presència, si segueixes les normes, no cal sentir-se incòmode. Nosaltres vam gaudir d’aquest espai que faria les delícies dels cupaires. Si per contra te’n saltes una com per exemple fer una foto a la zona de venda de droga, llavors millor que corris; jo només vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig ser advertit de manera força vikinga.


Si a
Borgen vaig començar a descobrir que la societat danesa no és perfecte, el dia que vàrem agafar el tren per anar fins a Estocolm ho vaig corroborar personalment.


Com és costum en nosaltres, vàrem arribar a l’estació amb molt de temps. El fet d’estar a cinc minuts a peu des de l’hotel hi va ajudar força. Vam anar seguint les indicacions per arribar a la via d’on surt el tren d’alta velocitat que fa el recorregut Copenhaguen-Estocolm amb la idea de seure en alguna cafeteria per fer temps. Cal dir que l’estació de Copenhaguen, un edifici del 1911, és agradable, ben sortit de serveis i on tot està ben indicat. De fet, tot està tan clar, que de seguida ens vam trobar al davant de la via per on entren i surten els trens de la companyia sueca SJ.


I aquí arriba la sorpresa: la via era a l’aire lliure, i si tenim en compte que la ciutat va decidir acomiadar-se de nosaltres amb un lleu plugim i una temperatura massa freda pel mes d’agost fins i tot per aquelles terres, l’espera de la sortida del tren es va convertir en un ball de peus constant per intentar superar una temperatura per la qual no anàvem preparats. Per acabar-ho d’arrodonir, quan el tren va fer entrada a la via de manera puntual, va obrir les portes perquè sortissin els que venien de Suècia i quan ja ens crèiem salvats dins del tren, van tancar les portes i no les van obrir fins quinze minuts després. Els escandinaus respecten tant les normes i els horaris que el fet que la gent s’estigui mullant i passant fred sembla que no els fa modificar-les; això de la improvisació mediterrània no ho deuen conèixer. Quan per fi vàrem pujar al tren, estona ens va caldre per superar el fred patit a l’andana.


M’havia passat tres dies cantant les excel·lències dels danesos, i la meva filla va tirar d’ironia i es va fer un tip de riure aquell últim dia en una andana per agafar un tren que enllaça dues capitals escandinaves, dues capitals amb un altíssim nivell de vida, però amb una estació que les enllaça que sembla Les Planes.

Tanmateix, viatjar serveix precisament per això, per gaudir d’espais i racons i per conèixer diferents maneres d’entendre el món i la vida, però també per desmitificar i valorar el que tenim a casa, i a Copenhaguen no tenen una estació de ferrocarrils adient als serveis que ofereix la resta de la ciutat i al nivell econòmic del país.

Malgrat tot, segueixo pensant que Dinamarca hauria de ser un mirall pels que anhelem un país millor, perquè d’entre les mil coses a copiar (excepte les estacions de tren), no només de Dinamarca sinó d’Escandinàvia sencera, n’hi ha una que seguiré clamant sempre:

Potser no tenen sol, potser no tenen pa amb tomàquet, però tenen una cosa que fa anys es va perdre a casa nostra i és urgent recuperar, tenen educació.

© 2017 Josep de la Casa

One thought on “Retorn a Copenhaguen

  1. No conec Copenhague pero com en cada un dels teus escrits, ja tinc ganes de visitarla. Excelent, com sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *