“La fugitiva”: Una ressenya diferent

      Sempre dic que no m’agrada fer ressenyes, exceptuant la literatura de viatges perquè és una passió molt personal i perquè els crítics oficials no en fan mai cas. Però ahir em vaig acabar l’última novel·la publicada per la Blanca Busquets, “La fugitiva” (Proa), i tenia ganes de dir alguna cosa encara que això no sigui una ressenya a l’ús.

Va ser el gener del 2011, i ho recordo bé perquè va ser un temps de sotracs personals, quan una bona amiga de qui fa massa temps que no en sé res, em va regalar “La nevada del cucut”. Com que en aquells moments anava sobrat de temps, me’l vaig llegir en un parell de dies completament abduït per una història i una manera d’escriure de la que en vaig quedar fascinat.

En acabar-lo, el vaig passar a la meva dona que va compartir el meu entusiasme, i a partir d’aquí si algú em demanava que li recomanés un llibre, no dubtava gens. Una mica de criteri dec tenir perquè mesos més tard va guanyar el premi Llibreter.

Com que fa temps que penso que el nostre és un país amb un excés d’autors sobrevalorats, quant descobreixes algú literàriament potent, et preguntes perquè la desconeixes i com coi funciona el màrqueting editorial. Va ser començar la recerca de la resta d’obres publicades de la Blanca Busquets i confirmar el que sospitava: una veu pròpia, fresca, diferent, i amb un ritme narratiu que sembla senzill però és refotudament complicat i molt treballat perquè aconsegueix el que autors molt venguts o molt creguts no han aconseguit mai: que els personatges siguin reals i se’t facin present al teu davant, asseguts al sofà o al peu del llit. I no només els personatges són a tocar, la Blanca Busquets ha creat el seu Macondo personal amb “la Carena”.

Ella mateixa ja ho explicava així fa anys:

“Amb les seves coses bones i dolentes,la Carena és la Carena, com Cantoni és Cantoni. Situat al Collsacabra, a mil metres d’altitud, amb la plana de Vic -i la boira- al seus peus, el Pirineu retallat al fons i Cabrera (el Grèvol) i el Pla d’Aiats (Els Cingles) com a altiplans protectors del vent del nord, considero que tinc la sort de tenir les arrels en un indret privilegiat. I espero haver-ho sabut transmetre”.

Un temps després que les novel·les de la Blanca entressin a casa amb la naturalitat que ho fan un bon grapat d’autors d’arreu del món, l’atzar va fer que un dia ens coneguéssim (de fet, no va ser exactament l’atzar, però posar-me una mica Austerià sempre queda bé). I si ja gaudia de la seva literatura abans d’això, trobar-nos i connectar bé, poder passejar per “la Carena” (fins i tot córrer!), conèixer els racons, la casa de les tietes inclosa i la resta d’escenaris d’aquell primer llibre que em va captivar, va ser un privilegi que ha generat que cada vegada que “la Carena” i els seus personatges tornen a les seves novel·les, encara se’m facin més reals, tal com he tornat a experimentar amb “La fugitiva”, l’últim llibre publicat des d’aquest mes de gener.

A la presentació d’aquest nou llibre, la Blanca va deixar ben clar que era una novel·la independent i es podia llegir sense haver llegit “Jardí a l’obaga”, l’anterior novel·la que va publicar també amb Proa.

-Sobretot que ningú es pensi que és una segona part” -va insistir.

Sí, jo confirmo que és així, però no me’n puc estar de dir que si “La fugitiva” t’agrada, i ho farà, ja fas tard a anar a la llibreria i començar la recerca de la seva obra.

Com tots els malats d’això de la literatura, tinc un grapat d’autors, de fora, de casa, fins i tot del país veí, que sempre llegeixo quan tenen obres noves fent cas omís a què puguin dir els crítics del sector; ja sóc gran i tinc el meu criteri, en literatura i més coses. De vegades però, algunes obres no m’acaben de fer el pes i tanmateix els ho perdono i a la següent torno a la llibreria, són els meus autors. La Blanca Busquets ja fa anys que forma part d’aquest cànon particular, i ara com ara no m’ha fallat mai.

Llegiu “La fugitiva”, i si encara no ho heu fet, recordeu que en teniu vuit més de l’autora per gaudir d’això que en diuen el plaer de la lectura.

© 2018 Josep de la Casa

La fugitiva
Editorial: Editorial Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
 Número de pàgines: 288

One thought on ““La fugitiva”: Una ressenya diferent

  1. Hola Josep:
    Ara fa temps que no parlem ni tan sols per aquests mitjans, … la feina, ja saps!
    M’ha agradat molt el teu comentari i voldria començar a llegir alguna cosa d’aquesta escriptora de casa nostra.Miraré de començar pel primer i anar fent, no tinc massa temps per llegir, desgraciadament però sempre es pot trobat alguna estona, és el que te el vici del llegir, jeje…
    Espero que tot et vagi molt be. Potser ens veiem demà a Barcelona, jeje per la Plaça d’Espanya?
    Petons
    Carme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *