A Itàlia amb Goethe

        Posar-me a fer una ressenya d’una obra de Johann Wolfgang von Goethe potser és un exercici d’alt risc, però com que la lectura del “Viatge a Itàlia” ha estat una agradable sorpresa i això és un blog de literatura de viatges, volia dir-hi la meva.

El llibre és un recull de les cartes que Goethe va enviar als seus amics i coneguts durant la seva estada a Itàlia entre el 1786 i el 1788, convertides en un text únic que un Goethe ja madur publicaria molts anys després (1816-1817) acompanyades d’algunes reflexions noves.

Goethe va viatjar a Itàlia amb 37 anys, en la meitat del camí de la vida, per dir-ho així, i no crec que aquest detall sigui casual. Se sol dir que va realitzar aquest viatge per fer realitat el somni obsessiu de veure almenys un cop a la vida, l’art i la cultura clàssiques. I a fer que ho va fer, perquè no va fer precisament el viatge a Itàlia dels estudiants o molts turtistes d’avui dia enllaunats en un autocar. Si va passar un any i mig fent un bon tast de tota la geografia italiana, un temps i un itinerari a l’abast de molt pocs. La crítica sol incidir en el fet que aquest viatge va suposar el viratge definitiu de Goethe pel que fa a la seva manera d’escriure o concebre el món, com si a partir d’Itàlia el jove romàntic s’hagués convertit en el capdavanter del Classicisme. Per això va viatjar, Goethe, perquè volia veure amb els seus propis ulls aquell model ideal que feia un temps que inspirava els seus passos. Va descriure amb precisió, passió i reflexió els llocs que va visitar i la gent que va conèixer.

Goethe no va explicar a cap dels seus amics que marxava a fer el viatge, va entrar a Itàlia amb passaport fals i durant un primer moment va mantenir la seva identitat d’incògnita per preservar la seva llibertat de moviments. No volia que la fama del seu nom l’obligués a respondre a les nombroses recepcions i compromisos socials impulsats per aquells que volguessin complimentar-lo, un fet que de ben segur trencaria les seves previsions per al viatge. No volia que li tornessin a preguntar per Werther.

Va entrar pel Nord, després de sortir de Karlsbad i travessar Baviera i el Tirol en cotxe de cavalls. Va accedir a Bolzano i des d’allí a Trento, va baixar cap a Verona, va recórrer el llac de Garda, va passar per Vicenza i Pàdua fins a arribar a Venècia on va romandre un temps, i després va reprendre el camí cap al seu objectiu principal, arribar com més aviat a Roma.



Per fi puc obrir la boca i saludar els meus amics amb el cor alegre. Espero que em perdonin el misteri així com el viatge en certa manera furtiu fins arribar aquí. Tot just m’atrevia a dir-me a mi mateix on em dirigia, fins i tot de camí cap a Roma encara em trobava temorós, i només sota la Porta del Popolo vaig tenir la certesa que per fi Roma era meva.

A la Ciutat Eterna va passar mesos amarant la cultura clàssica que considerava sublim, però també la renaixentista, inspirada en els mateixos ideals. Després es va dirigir a Nàpols, i a les seves obsessions es va afegir la de la natura. Va visitar Pompeia i es va ficar temeràriament a la boca fumejant del Vesuvi, va fer créixer la seva col·lecció de minerals, va començar a desenvolupar la curiosa idea de trobar la planta de la qual descendeix tot el món vegetal i va ser conquerit pel paisatge, la llum i el mar.

Pel mar va saltar a Sicília, en una singladura que va suportar estirat a la seva cabina, massa marejat per gaudir de la visió del mar a coberta. Va recórrer l’illa, veritable graner d’Itàlia, i va comprovar els efectes devastadors d’un terratrèmol recent. Va tornar a Nàpols i va gaudir d’un estiu ideal.

Ja de tornada a Roma el juny de 1787, va aprofitar aquesta segona estada per ampliar els seus estudis sobre arts plàstiques i figuratives, amarar a fons en la cultura grecollatina, realitzar els seus propis dibuixos, gravats i escultures, revisar algunes de les seves obres i reflexionar sobre la bellesa. També va tenir temps de gaudir del carnaval de Roma, actuar com a marxant d’art i tenir alguna aventura amorosa. En definitiva, amb el retorn a Roma va reactivar les seves relacions socials i mundanes.

Al meu entendre, aquesta segona estada a Roma, és amb diferència la més literària de les parts, en contrast amb la primera que en alguns moments pateix d’un excés de descripcions de paisatges i ciutats, amb observacions massa exhaustives al voltant de la geologia o la flora.

Viatge a Itàlia és el record d’aquest itinerari increïble, i molt més: una reflexió sobre l’obra d’art com imitació de la natura i sobre la impossibilitat d’accedir a la bellesa a través de la raó. La consciència que, encara que el poble ignori als escriptors i els artistes en general, són aquests els que amb les seves imatges, les seves pinzellades o les seves paraules poden immortalitzar per sempre els costums, les esperances i les ruïnes. Els primers apunts sobre una nova forma de contemplar l’obra d’art en un entorn. L’ús del dibuix com a element plàstic per guardar els records de tot un viatge en un temps sense càmeres fotogràfiques.

Goethe estava convençut que per seguir el seu camí havia de buscar la manera d’accedir a la bellesa a través de l’estudi, i que això només era possible a Roma. No sóc expert en l’obra de l’autor alemany i no sé fins a quin punt va aconseguir el seu objectiu. El fet és que la seva estada a Roma va ser una fita important en la seva vida i el llibre que recull aquesta experiència no podia faltar a la meva biblioteca de literatura de viatges. Si no heu llegit mai literatura de viatges, potser no és el llibre per on començar, però si el gènere, la història, i l’art us atrauen, cal gaudir-ne com he fet jo.

Diuen que els autors romàntics van inventar el turisme. Goethe, Sterne, Stendhal, Byron, Shelley… Van partir dels seus països cercant l’exotisme de les terres properes d’Europa primer, i d’Orient, després. No és rar observar en el turisme d’avui un pòsit de superioritat en contrapunt amb els turistes del segle XVIII i XIX que observaven amb atenció, gairebé amb esglai, les activitats dels pagesos d’Itàlia i Grècia, mentre els dels seus respectius països els eren totalment invisibles. Potser el turisme consisteixen precisament en això, en recórrer molts quilòmetres per comprovar que arreu del món les activitats i les relacions entre éssers humans són exactament iguals que a casa nostra.

© 2018 Josep de la Casa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *