Vetllada Literària a Madrid

 

Escriure al tren no és senzill, i fer-ho a l’AVE pot semblar menys complicat, però no ens enganyem, l’estabilitat tampoc és total i les lletres sembla que vulguin fugir amb la velocitat del tren. Tanmateix, em plau posar-m’hi perquè ahir vaig viure una tarda literària farcida d’emocions i m’abelleix parlar-ne des d’un dels mitjans de transport més estimat pels viatgers i, sobretot, per un dels meus autors de viatges de capçalera, el Paul Theroux. «Si un tren és gran i confortable, ni tan sols necessites un destí», una frase que fa anys que tinc present en algun eix neuronal per no oblidar que segueixo somiant en deixar de ser un turista que escriu del que veu, i poder ser un viatger que escriu del que viu.

Vaig començar a visitar Madrid quinzenalment a principis dels 90 per motius professionals, en aquell pont aeri estressant on calia córrer per agafar un bon seient i evitar els cops de colze dels encorbatats arrogants. Sóc incapaç de comptar les vegades que l’he trepitjat, probablement més d’un centenar, però curiosament aquesta és la segona vegada que ho he fet per motius personals. La primera va ser als anys vuitanta en un inacabable viatge en autocar amb la gent del “Tarda Tardà” de Catalunya Ràdio per anar a veure Genesis al Calderón. Anada fins a l’estadi, gaudir amb el Banks, el Collins i el Rutherford, i tornar al llarg de tota la nit cap a casa. Poc m’imaginava llavors que acabaria coneixent i gaudint d’aquella ciutat que llavors encara observava amb recel.

Més de 30 anys més tard hi he tornat de nou per motius personals, però aquesta vegada ho he fet en un tren que va molt ràpid per participar en la presentació d’un llibre de relats i recollir-ne un premi en tant que un dels autors guanyadors. Un llibre: “Mientras no te olvide”, que recopila els dotze relats guanyadors de la 1ª edició del premi de relats “Pienso en ti”, i on podreu ser testimonis de com, malgrat el dolor i les dificultats que provoca la demència, no només en qui la pateix també en el seu entorn, hi ha espai a la tendresa, l’alegria i l’esperança.

Si bé conec força bé la ciutat, mai l’havia visitat per un tema no professional més enllà d’aquell viatge d’anada i tornada que només vaig veure des de l’autocar. Aquesta vegada era propietari del meu temps i em venia de gust fer un Slow-Walk abans d’anar cap a l’hotel de la Gran Via on es feia l’acte; però que els termòmetres decidissin enfilar-se per acomiadar l’estiu no ho tenia previst i va ser un passeig més propi d’un turista al mes d’agost que d’un viatger que bada i absorbeix l’entorn. L’hotel era a la part alta del barri de Salamanca i vaig decidir baixar per Serrano fins a trobar-me aquella coneguda porta que és allà “viendo pasar el tiempo” amb la idea d’accedir al Retiro a fer-hi un tomb i potser seure en alguna ombra i obrir el meu quadern. La calor però, era tan intensa que vaig decidir abandonar i fer via cap a la Gran Via abans d’arribar suat a la presentació. I és que amb Madrid passa com amb París, veus un punt al lluny (com ara la bandereta de la plaza Colón) i et dius: hi aniré tot xino-xano i així gaudiré de la trama, com canta el Drexler, i renoi si n’és de lluny el desenllaç. Madrid és gran, molt gran, i no he entès mai perquè hi ha gent que s’entesta a fer comparacions amb Barcelona. Son dues ciutats diferents com ho son Londres, Berlín o Copenhaguen. És absurd cercar comparacions perquè les grans ciutats tenen personalitat i vida pròpia. Madrid, és una ciutat amb una àmplia riquesa cultural que val la pena conèixer per poder visitar alguns dels museus més importants del món, edificis històrics, jardins ocults, cafès amagats, patrimoni cultural, mercats singulars i, gent encantadora com a qualsevol racó del món. Encara hi ha massa gent que té tendència a barrejar ciutats amb governs, que té massa prejudicis vers una ciutat que també sap i pot presumir de ser diversa. Una ciutat que sempre t’espera amb els braços oberts, dóna la benvinguda, acull i integra a tot el que ve de fora. Més enllà del Madrid monumental dels Austries, hi ha la modernitat i tradició de Malasaña, l’ambient de Chueca, la multiculturalitat de Lavapiés, la versatilitat de La Latina, o el Barrio de la Letras amb el carrer Huertas com artèria principal ple de bars de tapes i locals de festa, o la Plaza de Santa Ana amb les seves àmplies terrasses.

Des de la finestra observo que el tren ja deu fer estona que fa via per terra catalana i m’apresso a acabar aquest escrit sent conscient que Madrid no és el subjecte sinó l’excusa per explicar que vaig compartir una agradable vetllada literària amb la resta d’autors premiats, parlant de demència però també de literatura, i que el premi rebut és gràcies a un relat que parla de la meva mare i de com del combat amb la malaltia en vaig fer causa per ser-ne la veu de la protesta i del record.

Y ella observa, a veces con un leve gesto, a veces mirándote fijamente, con ojos vidriosos que no sabes si lo son por enfermos, como el resto del cuerpo, o porque quieren llorar y ya no saben cómo hacerlo.

Aneu a la llibreria i compreu el llibre, perquè tal i com es va dir a la presentació, aquest llibre versa sobre com afrontar la malaltia amb amor.

© 2018 Josep de la Casa

Mientras no te olvide

Varios Autores

Nº de páginas: 144 págs.

Editorial: PLATAFORMA EDITORIAL

Lengua: CASTELLANO

Encuadernación: Tapa blanda

ISBN: 9788417376642

Año edición: 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *