“Años Salvajes” de William Finnegan: Una ressenya

Sempre miro d’estar al cas de tot allò que va apareixent en literatura de viatges perquè les novetats són escasses i la qualitat de les mateixes refusable. És un gènere en el qual s’edita poc i amb un important gruix d’auto-publicacions. Hi ha molta palla i cal anar amb compte fins i tot en autors ben coneguts en el gènere, que sembla que escriguin sempre el mateix llibre canviant els llocs i els espais.

Així que quan vaig veure a la secció de literatura de viatges el premi Pulitzer de biografia per un autor que parlava de la seva passió pel surf, vaig arrufar el nas. Viatges? Biografia? Surf?

El surf m’agrada veure’l quan surt per la tele o al cinema, i en algun viatge llunyà n’he estat observador, però mai l’he practicat i no en sé pràcticament res.

Tanmateix, com que als vuitanta vaig ser un Skater de Half-pipe i Bowl, sempre he tingut simpatia pels que es desplacen sobre una planxa, sigui sobre rodes, sigui sobre aigua.

Que un escriptor del New Yorker escrigui unes memòries de surf i viatges, i el fet que fos publicada per “libros del Asteroide” que poques vegades m’ha fallat, em va fer decidir a comprar-lo i llençar-me de cap a viatjar amb un d’aquests sonats del surf.

“Años salvajes” ens parla d’una obsessió, la de William Finnegan amb el surf i l’estil de vida que implica. El llibre narra la seva apassionant història al llarg de tot el món a la recerca d’onades que, amb el pas dels anys, s’han anat convertint en autèntiques meques.

Criat al sud de Califòrnia en les dècades de 1950 i 1960, Finnegan va aprendre a fer surf a Hawaii, on el seu pare, que treballava a la televisió, s’hi va mudar amb la família per a dues temporades de treball al principi de l’adolescència del William. Les descripcions del tracte humiliant que li donaven al col·legi hawaià de secundària per ser haole (blanc) són terribles i psicològicament reveladores. Les coses li van molt millor a l’aigua, on es guanya el respecte dels vilatans, té la seva primera experiència terrorífica amb les grans onades i queda absolutament encisat. Gràcies a això, l’autor ens presenta un Hawaii on ja s’idolatrava i respectava profundament als que eren capaços de fer surf a Sunset o Waimea, mentre que a Califòrnia l’escena era més underground i plena de buscavides, i res a veure amb la infraestructura i la serietat dels australians.

Un punt interessant de la lectura és la que revela com aconseguien arribar a aquestes ones remotes. La majoria de les vegades gràcies a cartes de navegació o converses entre marins, en altres ocasions era fruit de l’atzar o l’estudi dels mapes.  

Amb tot, l’onada perfecta la va trobar el 1978 en una illa minúscula a Fiji;

Nos volvimos y dirigimos los prismáticos a la minúscula isla al otro lado del canal. Mirábamos justo en dirección a la ola. Era una ola izquierda larga, muy larga, que se iba estrechando con suma precisión. Sus paredes eran gris oscuro contra un mar gris pálido. Allí estaba. La alineación tenía una simetría sobrenatural. Las olas que rompían se despegaban tan uniformemente que parecían fotos fijas. Allí estaba. Mientras miraba fijamente a través de los prismáticos, me olvidé de respirar durante series enteras de seis olas. Allí, por Dios; allí estaba.


Ara, l’onada perfecta de Fiji té un complex turístic que costa 400 dòlars al dia. L’onada però, és tan sublim com sempre. Així ho descobreix un Finnegan sexagenari quan hi torna  a les últimes pàgines del llibre. La degeneració del litoral no aconsegueix contaminar o alterar el joc carregat d’adrenalina i amarat de goig. L’onada i el surfista no tenen edat, perquè, al capdavall, el surf és un culte, un estil de vida, i el llibre són les seves confessions.
 

“Años salvajes” és una història d’aventures de la vella escola, una autobiografia intel·lectual, una història social, una pel·lícula literària i una exploració extraordinària del domini gradual d’un art exigent i poc entès. La bona literatura de viatges t’ha de fer viure el que l’autor respira i ganes d’agafar el sarró i seguir les seves passes. “Años Salvajes”, a més d’això, provoca l’insòlit desig de pujar sobre una planxa i provar de surar una estona abans de ser abatut per una ona. Un llibre que vaig agafar amb recança i del que he gaudit amb molt de plaer les seves 600 pàgines.

© 2019 Josep de la Casa

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *