Educació

Encara no son les vuit del matí i ja porto una hora despert. I no és, perquè avui 11 de setembre, hagi decidit llevar-me d’hora per penjar la senyera al balcó tot cantant el cant de la senyera, ni perquè l’esperit dels herois del 1714 m’hagin fet alçar-me i sortir al carrer a fer proclames en favor de la pàtria. No, res d’això. El que m’ha fet llevar d’hora és un veí que ha decidit que les set del matí d’un dia festiu és una hora excel•lent per llençar vidre al contenidor. El soroll que produeix l’impacte de les ampolles sobre el vidre que ja omple el contenidor quan els carrers resten en el silenci d’un dia de lleure, és d’una força que la possibilitat de tornar a agafar el son és pràcticament nul•la. I aquest ho fa a les set, però d’altres a les dotze de la nit. Fins i tot els camions de recollida dels diferents contenidors passen en horaris on el silenci hauria de ser norma obligada en qualsevol ciutat civilitzada. Que ens està passant?, que diria aquell. On ha anat a parar l’educació i el respecte?.

Em deia una amiga que ha estat mare fa poc, que durant l’embaràs, allò que li van ensenyar de petita de cedir seient o lloc a la cua a les dones embarassades, ja no ho fan ni els joves, ni els de més edat.

Segur que vosaltres també teniu conciutadans tan educats que fan sonar el clàxon a cada cantonada sigui l’hora que sigui per saludar tot el veïnat.
Els passos de zebra son ratlles pintades al terra per decorar la ciutat deuen pensar molts conductors. I a l’hora, molts vianants pensen que aquests passos son espais on cal caminar ben a poc a poc i travessar-los en el màxim temps possible.
L’insult i el menyspreu s’han convertit en quelcom habitual en els comentaris a molts articles als diaris digitals.
La manca de paciència quan ens cal esperar al metge, provoca comentaris en gent d’edat avançada que fan vergonya per l’estil casernari i barroer. De la mateixa manera que començar una primera visita quinze o vint minuts més tard com a norma, és d’una manca de respecte vers els pacients que diu molt poc de la qualitat humana del metge o metgessa en qüestió.
Nens que criden al mig d’un restaurant i els pares és llepen els dits aliens a l’escàndol dels fills.
Cambrers, caixeres de supermercat i d’altres subjectes que treballen de cara al públic, a qui has de demanar perdó i fer reverències si s’escau, per evitar ser víctima de la seva frustració vital.
Polítics a qui hauria de caure la cara de vergonya pel llenguatge emprat per desqualificar la diferència ideològica.
Gossos que borden tot el dia des dels balcons i no se us passi pel cap cridar l’atenció del propietari. El risc de mossegada d’aquest últim és molt alt.

I mil exemples més de com l’educació és un valor que s’està extingint de la nostra societat. Vivim una crisi educativa, (i no confondre amb acadèmica) que personalment, tot i ser persona molt allunyada de dogmes i normes estrictes, fa temps que em té ben desconcertat. I si bé en el cas de la crisi econòmica alguns analistes diuen que es veuen brots verds, en el cas de la crisi educativa cada dia veig més terra i menys verd.