Irlanda: Verd, Cervesa, Música i Bona gent

 

     Hi ha països que agraden, sense més, pel seu paisatge o pel cosmopolitisme de les seves ciutats; hi ha països que deceben, perquè no els hem entès, per una mala experiència per lleu que sigui, o perquè el nostre estat d’ànim no estava a punt per obrir-nos a la diferència. Hi ha països que ens sedueixen o enamoren per motius diversos i que ens fan embadalir i deixar escapar més d’un: oh!, delatant la nostra condició de turistes; però n’hi ha pocs que deixin alguna cosa més intensa a dins que no sabem expressar i que tenen la màgia que una fotografia mai podrà captar: Irlanda m’ha donat molts moments d’aquests. 

995939_10151781632454925_480919510_n

     He pogut fotografiar tots els verds que encatifen el país sencer; el negre de la Guinness i el to més vermellós de la O’hara’s; he pogut escoltar la música en directe tan present a tots els pubs o reviure el camí de Leopold Bloom per Dublín. Seure al costat d’una estàtua del Wilde a Galway i petar-hi la xerrada; quedar captivat amb la bellesa serena de les illes d’Aran; conduir per les carreteres estretes de Connemara entre ovelles i sots; Somiar que tinc una casa a Dingle on escric envoltat per l’aigua blava i el verd dels turons i als vespres faig la cervesa i escolto música en directe a qualsevol dels molts pubs que omplen el carrer principal del poble. He pogut fotografiar les platges salvatges on fins i tot les roques són verdes. Descobrir com s’oblida l’anglès per no fer-ne ús, que ràpid parlen els irlandesos i com insisteixen amb orgull a mantenir viu l’Irlandès en algunes zones. He pogut fotografiar els penya-segats de Moher entre desenes de turistes en un dia de vent que convidava a somiar en deixar-se anar i volar per gaudir de la seva bellesa allunyat de massa gent.

guinnessbeer     Sí, he pogut captar molts colors i molts espais, però hi ha una cosa que no he pogut fotografiar: l’amabilitat, la simpatia i la noblesa dels irlandesos.

     Un país que malgrat patir la crisi com tots nosaltres no viu en un constant estat de crispació. Una gent que malgrat un excés de cervesa més que evident a partir de certes hores, parlen i riuen, però rarament criden. Educats i amb el somriure a punt, seria de nota cercar un Irlandès que no s’avingui a ajudar el viatger despistat. Uns conductors que malgrat que pateixen la conducció erràtica dels poc o gens avesats turistes a conduir per l’esquerra i en carreteres impossibles, no fan mai ús del clàxon i sempre tenen el somriure a punt davant la nostra incompetència.

     El paisatge atrapa i captiva, però és la seva gent, acollidora i noble, el que ens fa sentir a gust i ja l’enyorem tan bon punt som a casa i el primer dia que badem en un semàfor tot recordant aquella Guinness que sí, és cert, a Irlanda té un gust diferent, el conductor del cotxe del darrere fa sonar el seu clàxon i et diu mil i un disbarats perquè has trigat pocs segons a posar primera i arrancar.

    Els que em coneixen ja saben que sóc home de ciutats, i que si mai em perdo, m’hauran de cercar per Nova York o Sydney; a partir d’ara, no sé si per allò que em faig gran, eixamplo els meus espais de llibertat i entra a la llista Irlanda, potser perquè a més de la bona gent i la bona cervesa, té més racons perduts on la gent diu Dia duit (bon dia) amb un somriure.

 

 

© 2013 Josep de la Casa 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *